Ara, la paraula

https://l.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Fara.cat%2F_934acdab%3Fs%3Df%26fbclid%3DIwAR2W7KDADMrhXcXD4B1ZjfoYk99H_M5u7YGSAbnBFZZM-L-KLFGu3y5xGeI&h=AT3umxl_CSgpfz8dYtKVF6vhWt1HbpvBQo3Kl85RgFdTdPPUc1VpXs89Df6UiAuv4KBLvhHGpn-atazeDi62VNuuJL2gwJpzRYVgsmalZZD1WWkpahvTGw-gfaT5e5Sr5Q&__tn__=H-R&c[0]=AT2jgDzcAQnR36am1JAQoIc2dPCk6wGZwOxWDZk0ZivcFjgnaV1FjkJCUyOmsoX7ZvI0RD3UAoEawyLTxHYC9pTuZYi9UaC0ccN3U8BcR7IJq4XpUXl91reg9xR1U9bWcx8b2BHyzL0h_tlUuOoA2A

Ara, la paraula

Conten les velles cròniques que un dia una colla de raiers tornaven cap a casa després de fer un dels seus llegendaris descensos fluvials sobre la fusta. Havien deixat la mercaderia més avall de Lleida i espardenyaven a bon pas cap al Pirineu. Cansats com devien estar, pujaven en un silenci tan estel·lar i nocturn que adormia el cuc de l’orella. En arribar a Tiurana van passar davant uns horts que feien goig de tan ufanosos i verds, amb unes cols espectaculars que destacaven sobre tota la resta d’hortalisses. Un dels raiers de la colla no es va poder estar d’exclamar: «Quines cols més boniques!», però els altres companys van continuar espardenyant, com si no l’haguessin sentit. Finalment, al cap de quilòmetres de caminar, quan ja eren a l’alçada dels Espluvins, un d’aquells raiers va assentir a la seva apreciació: «Sí que n’eren, de boniques, aquelles cols!».

Des d’aquella feta, a Nargó, quan algú sortia amb algun tema del qual ja feia estona que s’havia parlat, se li solia etzibar: «Sí, ara surt amb les cols de Tiurana, tu».

Som de poc dir, proclama amb encert la portada d’un llibre de l’escriptor i tècnic cultural, Isidre Domenjó. Hem esdevingut de poc dir, certament, i potser per aquest motiu, la paraula pirinenca, impulsada per la força del silenci entre el qual germina esponerosa, ens espetega en l’esperit, com el grall d’un astor esclafeix entre les roques, i se’ns converteix en sagrada i quasi totèmica.

Potser per això se’ns van morir Lo Banyut i Pirineu Actual. Potser per això tremolem de pensar que un dia ens puguem quedar sense les imprescindibles Viure als Pirineus i Cadí-Pedraforca... Però ara toca ser optimistes. Surt un nou diari i la paraula tornarà a córrer per les nostres serralades amb força, periodicitat i solvència. Era una necessitat de primer ordre, perquè la realitat verbalitzada és una realitat viscuda amb més intensitat i nitidesa. I és un acte de justícia, perquè va ser aquí, al Pirineu, a Orrit, a Cabó, a Organyà, a la Seu, on la paraula escrita va florir per primer cop, damunt de vells pergamins, encara que amb la precocitat i la fragilitat de la bellíssima i perfumada flor de l’ametller.

Publicat al diari ARA-Pirineus, 15-juny-2020.