La Constitució, petrificada.

Entre els antics grecs, la petrificació era el símbol de la mort. El símbol de la buidor espiritual i de la pèrdua definitiva de l’ànima. Una de les tres Gorgones, la terrible Medusa, tenia la facultat de petrificar tot aquell qui la mirés als ulls. Per això era tan difícil d’enfrontar-s’hi i d'aniquilar-la, però Hèrcules, com és prou conegut, malgrat totes les dificultats, ho aconseguí.

La Constitució Espanyola de 1978 va ser una Constitució de consens, elaborada sota pressió militar, però tot i això rebutjada per alguns, per massa flexible i autonomista. Podien haver-la aniquilat d’un cop de sabre, com tantes vegades havien fet, però al segle XX això ja no quedava gaire bé, ni tan sols a Espanya. Incapaços de fer honor a les essències colpistes del passat, van decidir petrificar-la políticament, d’amagatotis.

Espanya, entre cop d’estat i cop d’estat, entre dictadura i dictadura, ha tingut més constitucions que noms un garrí (o que lleis d’educació, que ja és dir): la de Cadis, 1812, la de 1837, la de 1845, la de 1856, la de 1869, la de 1873, la de 1876, la de 1931, la de 1978... Però totes han acabat convertint-se en paper reciclable, en paper mullat, malgrat l'enorme despesa d'esforços, de diners i de vides humanes que han costat. 

El desprestigi de la de 1978 avui és un desprestigi total, absolut. I no únicament per la manera com uns senyors del Tribunal Constitucional van trinxar l’Estatut de Catalunya, aprovat pel poble en referèndum, al Parlament, a las Cortes i al Senado, ribotat per Alfonso Guerra i retallant articles que Andalusia, València o Balears tenen aprovats al seu, sinó també perquè allò que s’havia d’haver actualitzat, reformat i flexibilitzat de la Constitució s’ha tancat amb el pany i la clau d’un sanedrí de jutges totalment mediatitzats pels poders polítics (PP i PSOE) que es reparteixen les cireres -i el que calgui- de l’Estat.

Hi ha constitucions que no moriran mai. Per què? Soló, 600 anys abans de Crist, va salvar Atenes perdonant el deute dels ciutadans explotats, i va prohibir que es pogués esclavitzar cap ciutadà a causa de deure diners. Però el que l’ha fet famós és que va promulgar la primera Constitució de la història, amb una doble finalitat: garantir la llibertat dels ciutadans davant el poder i aconseguir que els ciutadans visquessin més feliços.

També la Constitució nord-americana (1786) proclama la defensa dels seus ciutadans en contra dels abusos del poder i la necessitat que aquests puguin viure més feliços. La Constitució nord-americana, malgrat el rebuig que molts ciutadans americans senten per les constitucions permanents, és la primera constitució moderna i, alhora, la més antiga.

La seva durada, més enllà de les bones intencions expressades pels seus redactors, és deguda a la gran flexibilitat de què gaudeixen les constitucions de cadascun dels estats membres de la Unió, els quals tenen previstos mecanismes d’esmena perpètua: en qualsevol de les eleccions s’hi pot presentar una proposta de reforma perquè els ciutadans la votin. Per a fer-ho n’hi ha prou que un determinat nombre de ciutadans d’aquell estat (que varia segons els estats) presentin un projecte d’esmena.

De la flexibilitat dels estats americans a la rigidesa amb què s’interpreta la Constitució espanyola hi ha un abisme. L’abisme que separa la democràcia i la llibertat de la dictadura i el dogmatisme més o menys encoberts. Sense independència del poder judicial, sense separació de poders, en comptes de protegir la gent dels abusos del poder i cercar-ne la felicitat, la Constitució espanyola ha acabat convertint-se en una eina al servei del poder que s'escuda en el mite de la unitat d'Espanya, i al servei exclusiu de la felicitat de la bigarrada casta que l'ostenta des de fa més de 500 anys (terratinents, aristòcrates, cardenals, jutges, polítics, reialesa i tota la resta de feram).

Oh My God! Necessitarem un Hèrcules.

Paisatge d’hivern: en Tòfol Recolons

Era un fosc i solitari capvespre d'hivern quan algú en parlà davant meu: “Al cafè del cine fan comèdia”. “Comèdia? Què era la comèdia?” Jo no devia haver sentit mai aquella paraula, però de seguida em vaig fer una idea del que significava. No em podia imaginar, però, tot el que hi havia al darrere.

M'hi van deixar anar. Suposo que vaig  sopar d'una revolada i sense saber què menjava. Estava tan il·lusionat que no cabia a la pell.

I parlant de pell. Abans de sortir de casa, recordo que la meua padrina em cridà i m'acompanyà a la seua habitació. Allà, d'un calaix de la part inferior dreta de l'armari, en tragué un mocador curosament plegat i planxat i me'l donà perquè me'l posés a l'infern (butxaca de la cartera) del gec.

-Per què me'l donau, aquest mocador?, li vaig dir. Ella, calmosament, l'obrí i me l'ensenyà: a dintre hi havia un bocí de pell de serp. -Perquè no t'enganyon, va contestar-me.

Entrar al cafè del cine em produí una sensació de plaer inoblidable. (Era una època que anàvem escassos d'imatges, i mirar quadres i pintures ens captivava: l'assistència a això que ara en diuen catequesi i que aleshores en dèiem doctrina es doblava el dia que ensenyaven quadres, no gaire variats, per cert).

Al fons del cafè, a la dreta, hi havia un pany de paret tot recobert amb els cartells de les pel·lícules de l'època. En recordo un que era enorme: el que anunciava El Mayor Espectáculo del Mundo, amb els trapezistes, les feres, i la cara blanca i els llavis immensos del pallasso interpretat per J. Stewart.

La funció era dins del local del cine. Un senyor -que a mi em va semblar molt vellet- amb un frac de solapes enllustradíssimes feia prodigis amb la seua vareta màgica. No hi faltava de res: barret de copa negre, colom blanc, polvos màgics, papers de tots colors... Ara bé, el plat fort era el putxinel·li que ell anomenava amb el nom i cognoms de Tòfol Recolons que en Reculava.

Era el clàssic número de l'estudiantet que, sense voler, parodia els mètodes d'educació memorístics. Una cosa semblant al programa del Maginet que, en aquella època si fa o no fa tenia tant d'èxit a la ràdio. Només que la màgia del ventríloc i el seu titella era incomparable.

L’única decepció de la nit fou la pell de serp: no vaig veure la trampa en cap dels jocs de mans: la màgia del mag havia vençut l'amulet ancestral.

Després d'aquell dia el mag encara va passar força vegades pel poble, fins que, amb l'aparició de la televisió, els comediants van entrar en agonia i nosaltres vam deixar de veure'l.

Un dia, però, ja fa anys, era a Nargó i van anunciar que feien comèdia. Hi vaig anar encuriosit amb els meus fills i quina no fou la meva sorpresa: era ell! Més vell i apergaminat encara, aquell mag, que ja només em pensava que existia en el meu record, actuava amb una nova i jove ajudant.

Els números, però, havien canviat. La màgia era més moderna i ja no portava el Tòfol. En acabar la funció no em vaig saber estar de preguntar-li'n. El recordava, és clar. Ara, però, ja no treballava amb ell: havia marxat cap al país de qui sap on.

Potser, vaig pensar, amb l'aparició de les calculadores els nens ja no reien quan ell s'entrebancava amb la taula del set. La fredor de la tècnica, doncs, hauria vençut la vella màgia de quan érem xics. 

Més endavant, quan vaig escriure Històries de vetllador i El carrer dels Petons vaig posar Tòfol a un mag que hi surt, en memòria d’aquell inoblidable comediant que ens alegrava i posava un punt de vida, de llum i de companyia als foscos i solitaris capvespres d’hivern. 

Pecats venials

Ahir va morir el senyor marquès de “Santa Cruz de Rivadulla”, més conegut entre els profans en qüestions aristocràtiques com Alfonso Armada Comyn, el general del 23-F condemnat a 30 anys de presó, com a autor d’un “delicte consumat de conspiració per a la rebel·lió militar”. Tenia 93 anys i la mort, per aturada cardíaca,  es va produir en un hospital de Madrid.

El general, condemnat a 30 anys de presó el dia 22 d’abril de 1983, va ser indultat pel govern socialista al cap de cinc anys, el 1988, no sé si prou penedit i prou rehabilitat dels seus instints ‘regeneradors’. Cal tenir en compte que, a la seva manera, Armada era un reincident: amb només setze anys ja havia participat en el “Alzamiento” contra la República encapçalat pel general Francisco Franco Bahamonde.

No cal dir que en aquella època encara no devia regir la famosa doctrina Parot. Ni tan sols el tribunal d’Estrasburg, tan criticat, m’imagino que tampoc no hi devia intervenir. Igualment no consta que la seva tan sorprenentment ràpida excarceració originés alarma social, ni cap mena de manifestació o tumult popular ni cap esquinçada de vestidures.  

La història ens demostra que el colpisme militar a Espanya sempre ha estat considerat una cosa menor que, com a molt, pot acabar deixant un milió o un milió i mig de cadàvers entre les trinxeres, les fosses comunes i les execucions sumarials. Què són aquestes morts comparades amb els enormes beneficis que una tan heroica acció pot acabar comportant?

El colpista que triomfa agafa el poder, es passeja sota pal·li, signa unes quantes sentències de mort i quan es mor li fan monuments, generalment muntant a cavall. El que fracassa, en canvi, es retira a gaudir discretament de les seves rendes i títols, que és el que ha sabut fer el senyor marquès de “Santa Cruz de Rivadulla”.

El marqès Alfonso Armada tenia un historial realment brillant. Als setze anys es va allistar com a voluntari al costat de les tropes de Franco, revoltades contra l’ordre constitucional. Durant la Segona Guerra Mundial va ser al front de Leningrad com a membre de la "División Azul", al costat de les tropes de Hitler. Més endavant va fer d’instructor i conseller del futur rei Juan Calos. De 1975 a 1977 va ser secretari general de la Casa Reial, lloc que va haver de deixar, a petició de Suárez, per enviar cartes amb el segell de la Casa Reial demanant el vot per Alianza Popular (mare de l’actual PP). Molt poc abans del cop del 23-F havia estat elevat al càrrec de segon cap de l’Estat Major de l’exèrcit. Pel que fa a la seva implicació amb el cop, tot i la sentència condemnatòria que l’assenyala com la clau de volta dels fets, ell sempre va negar saber-ne res.

Des de la seva sortida de la presó, Armada vivia al “pazo de Santa Cruz de Rivadulla”, gaudint de les seves rendes i del seu marquesat, en un discret segon pla que només interrompia de tant en tant per concedir alguna entrevista.

Senyor marquès: descansi, i si no és molt demanar, que sigui en pau!

Records a la vora de l'estufa d'un vell cafè

 

No recordo quan va arribar al poble ni tampoc quan en va marxar. Devia ser cap a mitjan dels anys seixanta, quan algunes cases dels treballadors del pantà van començar a quedar buides. Sembla ser que provenia de la Seu, on hauria treballat en feines diverses.

Vivia al Cap del Roc amb una dona de la seua edat que tenia una filla amb problemes de disminució psíquica. En aquell temps vivien de demanar caritat i la gent els anomenàvem els Captaires.

De les dues dones no en sé gairebé res. L’home, en canvi, recordo que es deia que havia estat enllustrador, allò que la gent d’aleshores en deia “llimpiabotes”. A la Seu, de fet, se’l coneixia com el “Llimpia”.

És molt simptomàtic que el català no disposi de cap paraula popular per a anomenar aquest ofici –tan digne com qualsevol altre- i en canvi tingui una riquesa infinita pel que fa al lèxic de tantíssimes altres feines artesanes. Curiositats del llenguatge.

 

L’home, de vegades, anava al cafè. Li agradava de fer algun gotet i, si algú l’escoltava, de parlar i explicar grandeses al voltant de l’estufa.

-“Yo he limpiao laj botas a duques y a obispos y conozco sus palacios. Durante laj ferias habíamos más de cuatrocientos limpiabotas de toda la provincia en la ciudad y casi todos comíamos.

Un año estuve en el mismísimo palacio de los duques: qué maravilla. Qué lujo de luces y lámparas. Aquello eran palacios, con criados uniformados en cada esquina haciéndote la reverencia, con trofeos de caza y alfombras, con muebles y cortinajes que valen más que todo este pueblo, y con laj mejores pinturas der mundo…

Cada palacio tenía sus patios y sus jardines con limoneros, palmeras, cipreses y flores de todas clases. El palacio del obispo de la Seo –que yo conozco muy bien porque soy amigo suyo- no es nada comparado con aquello. Además, una vez que entrabas en er palacio y limpiabas las botas del duque ya podías pasar a la cocina y comer de lo de la casa.”

El nostre poble se li devia fer petit i un dia va tocar el dos per sempre més. No sé què se’n va fer. Anys més tard, em vaig recordar de les històries que explicava aquell bon home -i em sembla que les vaig entendre millor- llegint un text de Manuel Vicent de fa molts anys, i de qui ara recupero un breu fragment. Parla de la “Feria de Abril”.
 

“En Sevilla cada cosa está en su sitio: el duque en el palacio, el toro en el chiquero, el matador en el vestíbulo del hotel Colón, el limpiabotas a los pies del señorito, el turista en el coche de caballos, la gente en el paro, el jamón en la barra, el puro en la boca, el clavel en el ojal, la gitana pidiendo limosna, el polvo en la feria. Esto es una boda que tiene unos padrinos muy rumbosos, magnates de la alta ganadería, aristócratas con mucho pergamino en el cajón de la cómoda, latifundistas hasta más allá del horizonte...”

El temps passa, però les essències perduren, retornen.

 

 

Els enganyosos colors del feixisme

Avui m’hauria agradat parlar de l’agradable conversa que hem mantingut la Isabel i jo, a l’ombra d’una torre del quasi enrunat castell de Xixona, amb en Mauri Picó, l’avi savi que ens ha explicat la història del laboriós poble torroner i ens ha iniciat en el coneixement i els perillosíssims secrets dels torrons artesans a la pedra, intensament perfumats amb l’esperit de la llimona i de la canella.

 

També m’hauria agradat parlar de la sorprenent vitalitat de la llengua d’Ausias March, que, generació rere generació, i tot i les indubtables agressions a què ha estat i està sotmesa, va enterrant tots els seus ineptes botxins juntament amb els seus pessimistes enterradors.

Com si la gent d’aquesta terra hagués estat tocada per una estranya, abundant i evangèlica pluja de llengües de foc, comprovo amb esglai que els valencians entenen perfectament la llengua de Maragall i Espriu, i que els catalans entenem igualment la de March i Martorell, cosa que em meravella en gran manera i que només se m’acut d’atribuir-ho a alguna mena de fet miraculós, el motiu i el sentit profund dels quals se m’escapen.

 

També m’hauria agradat parlar de l’estranya sensació que produeix el fet de passar el dial de la ràdio del cotxe en el trajecte de Xixona a Dénia i comprovar que ja no hi ha cap –cap, ni tan sols local!- emissora que emeti en l’encara tan parlada llengua de March, de Martorell, de Roig, de Corella, d’Estellés, de Fuster... Algú s'imagina anar de Salamanca a Valladolid i no trobar-hi -enmig d'un fotimer d'emissores catalanes- cap emissora en castellà?

En arribar a l’hotel, ens hem trobat amb un matrimoni asturià amb qui hem conversat una estoneta. L’home, molt amable i educat, estava molt preocupat per la situació d’Espanya i Catalunya i, sobretot, pel fet que a les escoles de Catalunya es persegueixi i no s’ensenyi el castellà.

Hem provat de dir-li que això no era exacte ni tan sols cert, i el bon home certament escoltava, encara que es notava que la realitat viscuda a primera fila que nosaltres li exposàvem xocava frontalment amb els esquemes mentals ja rígidament consolidats que li han pacientment configurat els centenars o milers de notícies, opinions, judicis i mentides subministrats pels mitjans de comunicació (?) en què viu submergit. Algú es dedica a alçar murs insalvables entre la realitat que vivim cada dia i la realitat que perceben els nostres benvolguts compatriotes europeus de les Espanyes.

Però avui no era dia de parlar d’aquestes coses. Avui és un dia de dol a València i també un dia negre per a totes les persones demòcrates. El negre, certament, ja no és el color sota el qual s’amaga la bèstia feixista, sinó el color del futur que aquest monstre dia a dia ens prepara.

Els colors del feixisme avui a València es presenten sota la imatge tornassolada de la franja televisiva. Són els que ens hem trobat impàvidament instal·lats –sense ni tan sols una mica de música sacra- en posar el televisor allà on aquest matí encara hi havia el Canal9 retransmetent la seva pròpia execució ordenada pel botxí de torn o potser d’ofici (per descomptat que “legal i constitucional”. Només faltaria!)

Nit negra del nou feixisme, però orgullós de ser valencià.

Avui em sento orgullós de ser valencià del nord.

 

Des del 23 de febrer de 1982 que no veia un atac de la “democràcia” hispànica retransmès en directe. La policia “nacional” intentant entrar a l’emissora. Els treballadors resistint a la porta i retransmetent la seva actuació, les seues emocions i el que representarà la desconnexió de l’única i darrera televisió que parla la maltractadíssima llengua del país.

Sembla increïble, però sense cap referèndum, sense cap consulta a l’opinió pública, se suprimeix un servei públic de proximitat i únic en el seu estil i per les seues característiques. En aquests precisos moments, els locutors anuncien l’entrada dels qui han de tallar la connexió mentre elles i ells els esperen armats amb el micròfon a les mans.

Això és un atac a la informació, a la llengua i a la Democràcia.

Mentre els periodistes ofereixen els micros als policies amb passamuntanyes i tapaboques,  els treballadors de la casa s’esperen plorosos per a entrar a la casa de la qual han estat expulsats, tant ells com la informació i la seua llengua, tan agredida.

Sento la indignació que m’envaeix d’una manera irressistible i penso que el poble valencià i els demòcrates en general hem de plantar cara urgentment a tots aquests rebrots del feixisme que constantment es reprodueixen.

Ara, en aquests moments,  uns policies entren per la porta falsa. Quina estampa tan bella! Els policies ja avancen pels passadissos mentre la parella de presentadors continuen transmetent el tancament del mitjà públic, del mitjà del poble.

No puc evitar recordar per uns instants la vegada que aquell alcalde de l’Alt Urgell  va “desconnectar” la revista Pirineu Actual.  Aquell  miserable era “progressista”, “socialista”, però també un mafiós, un feixista, com aquests.  Com es deia? Ja no me’n recordo...

L’emissió continua perquè, perdut entre els cables mentals que els atenallen les neurones ,  els esbirros que ha de dur a terme la butxinada  no saben fer anar les alicates. Però no ens fem il·lusions, si cal ho faran “con los puños y las pistolas”. Només és qüestió de temps.

Però de moment, continua l’emissió. La democràcia encara respira...

 Última hora: El qui havia de tallar l'emissió, fill de Gata de Gorgos, "Paco Telefunken" per als amics, es nega a tallar-la i se'n va cap a casa. Encara hi ha dignitat! La desobediència civil com a resposta. Em sento orgullós de ser valencià!

 

Altea

Passejar pel nucli antic d’Altea encara és una meravella. Es respira pau i silencia a cada racó, a cada plaça, a cada cafè, a cada obrador o botiga, i es té la sensació que en aquell lloc hi va viure anys enrere gent endreçada, pacífica, amant de la pau i de la vida. Potser és per la blancor i les dimensions tan humanes que tenen les cases. O potser és perquè davant de tanta bellesa com ofereix la natura els naturals del lloc no es varen atrevir a contrariar-la.

Avui, però, la cosa ha canviat. Les cases ja no són per a viure-hi, sinó per a guanyar-hi diners. A cada casa hi ha una botiga, un restaurant o una pastisseria d’aquelles que sintetitzen  les mil i una tradicions pastisseres que han passat per aquestes costes amb la més exquisida modernitat.

 

Les vistes des de les terrasses i els miradors, d’altra banda, són inigualables. Poques poblacions de les nostres costes poden vantar-se de conjugar la bellesa d’un poble de casetes baixes i blanques amb teulades de terrissa i la blavor infinita d’una badia com la que s’albira des dels miradors d’Altea.

A sota, a la terra baixa, el turisme i el bullici busca estressat la bonior de les platges, de les tavernes, de les discoteques, dels aparcaments... Però qui pot perdre el temps mirant cap avall, quan davant seu té un horitzó ple de llum i uns carrers nets i blancs, plens de casetes amb finestres i baranes perfectament forjades amb una traça i una harmonia incomparables?

 

 

La Punta Bombarda la protegeix pel sud del foc que crema inclement a la infernal Benidorm veïna, amb els seus gratacels, els seus entrepans regalimant ketxup, els seus restaurants orientals i altres orcades turístiques. El Morro del Toix la salva de veure la destrossa implacable i immisericòrdia que s’ha fet al voltant del penyal d’Ifac, i la serra de Bèrnia la protegeix d’alguns dels mals vents, que són molts, que li vénen del nord.

Quan arribo a l’hotel, comprovo que el Canal9 encara funciona i que ara, sense la infecta pressió política que l’atenallava, és millor que mai. Quina llàstima que ja estigui sentenciat, com al seu dia ho va estar Tv3.

 

Al televisor de l’habitació puc veure totes les cadenes espanyoles, moltes de franceses, d’angleses, d’alemanyes, d’aràbigues, etc., però no en puc veure cap de catalana, tot i que la bona gent d’aquesta terra s’havia pagat de la seua butxaca els repetidors. Aviat tampoc no es podrà veure el Canal9. Si almenys algun orb recuperés la vista!

Però no ens desanimem: sempre ens quedarà el nucli antic d’Altea, els seus horitzons, la seva immaculada i inaccessible bellesa.