El Sant Greal dels escacs

 (Article publicat a l'Ara-Pirineus del dia 25-01-21)

Em diuen que la sèrie de Netflix Quin’s Gambit ha obtingut un notable èxit i ha posat de moda el joc dels escacs entre un públic que fins ara no s’havia sentit especialment atret per aquest joc. Potser seria un bon moment per a recordar que les regles del joc modern dels escacs es van gestar a la València del segle XV i van ser escrites per primera vegada en la història en la nostra llengua. En efecte, cap a 1475 es va escriure una composició poètica de 64 estrofes, Scachs d’amor, que narra una brillant al·legoria amorosa emmarcada en una partida d’escacs entre dos escriptors valencians, Francesc de Castellví i Narcís Vinyoles, arbitrats pel també escriptor Bernat Fonollar, que és qui va dictant les regles dels nous escacs. La potència poètica amb què arrenca la partida, mitjançant la sortida espectacular de la reina, deu ser sens dubte un dels moments més estel·lars en la tradició cultural del món dels escacs i també de la literatura catalana. Aquest poema, descobert per Ignasi Casanovas l’any 1905, el publicà Ramon Miquel i Planas l’any 1914. Jo el vaig «descobrir» ja fa molts anys, a la biblioteca de la Universitat de Barcelona. La troballa d’aquest poema em va entusiasmar i en vaig guardar una còpia en una carpeta durant molt temps, fins que em vaig decidir a fer-lo servir com a eix argumental a la meua novel·la Escacs d’amor i de mort (Salòria, la Seu d’Urgell, 2017), publicada abans com Escacs de mort (Andorra Banc Agrícol Reig, S.A., 2017) al Principat d’Andorra.

Una vintena d’anys més tard de l’aparició del poema Escacs d’amor, concretament el 15 de maig del 1495, es va imprimir l’incunable anomenat Libre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, obra de Francesc Vicent i imprès per Lope de Roca Alamany i Pere Trincher. L’obra té un enorme interès perquè va canviar la concepció del joc dels escacs a tot el món. Dissortadament, aquest incunable avui no se sap on és, en el supòsit que encara n’existeixi algun exemplar. Des del segle XIX fins avui, hi ha hagut investigadors d’un remarcable prestigi que han dedicat una infinitat de temps i d’esforços a la recerca d’aquest valuosíssim manual d’escaquística, que és el primer de què es té constància. Estudiosos com Thassil von Heydebrand under der Lassa, al segle XIX, o José Antonio Garzón, autor, entre altres d’El regreso de Francesch Vicent (Fundació Jaume II el Just, 2007), en l’actualitat, en serien un bon exemple.

Les darreres notícies que es té d’un exemplar d’aquest incunable, donades pel llibreter de vell Palau i Dulcet, ens portarien a un col·leccionista i mecenes nord-americà, probablement G. A. Pfeiffer, que hauria acabat donant-lo a una biblioteca, sense que de moment s’hagi pogut localitzar. Durant una colla d’anys es va promoure el Premi Internacional Von der Lasa, destinat a la recerca d’aquest sant greal dels escacs que és el llibre de Francesc Vicent. El premi a qui en pogués presentar una còpia era de 18.000 euros, una quantitat insignificant si ho comparem amb el valor ―incalculable― que tindria l’original al mercat.

L’itinerari d’aquesta obra ens mostra i demostra que hi ha moltes maneres de manipular la història i una d’aquestes ―que no és pas la menys perversa― és amagar-ne una part. Durant molts anys, italians, francesos i espanyols s’han disputat la primacia en l’origen de les regles modernes del joc dels escacs, sense cap mena de document ni argument. Avui, però, ja ningú no discuteix ni dubta que l’origen és valencià i escrit en un meravellós i ric català, des de Garri Kaspàrov fins a Anatoli Kàrpov. Potser per aquest motiu s’han acabat projectant sobre el tema els pitjors enemics de la Història: el silenci i la ignorància.

Sortir del túnel (El meu darrer article a l'ARA-Pirineus)

 

Pujant per un tema de vacunes a la Seu ―la qual per fi s’ha dignat a obrir l’aixeta de la vacunació a la franja de 65 a 69 anys als soferts i oblidats habitants de la comarca!― observo que les obres del túnel dels Tresponts estan pràcticament enllestides. Aquest túnel, d’un quilòmetre i tres cents metres, evitarà passar pel perillós (hi sol haver moltes allaus de pedres, especialment en dies de pluja) i sinuós congost dels Tresponts i potenciarà les comunicacions entre les poblacions de l’Alt Urgell i les de la mateixa comarca amb la resta del país. 

Si les dades de què disposo són certes, les obres van ser adjudicades l’any 2017 i, iniciades el 2018, havien de resultar enllestides a la primeria d’aquest any 2021, però a causa de la pandèmia haurien sofert un cert retard, fins al punt que a dia d’avui tot just es pot dir que ja es veu la llum de la sortida del túnel. Els pressupost inicial era d’uns 35 milions d’euros, una quantitat prou important destinada a sufragar els costos de la mà d’obra i de l’ús de la maquinària que ha calgut per a dur a terme una feina que s’haurà allargat durant més de quaranta mesos i que és l’actuació més important que ha dut a terme el govern de la Generalitat durant aquest temps. Pensar que amb els diners que el rei emèrit, Juan Carlos de Borbón y Borbón, tan gentilment va destinar a obsequiar la princesa Corinna Larsen, s’haurien pogut fer gairebé dos túnels de la mateixa llargada, és un bon referent per a saber en quina mena de país vivim, quina mena d’autonomia tenim i de quina manera s’administren els diners dels súbdits que hi habitem.

Certament, ja es veu la llum de la sortida del túnel, però les obres encara trigaran a estar enllestides, ja que ara cal eixamplar la carretera d’acord amb la nova situació generada per l’existència d’aquest nou vial obert a les entranyes de la roca. Presumiblement, amb el tema del virus de la corona, és a dir, de la COVID, passarà una cosa semblant: la sortida del túnel de la pandèmia ens obligarà ―o ens hauria d’obligar― a redissenyar els vials que ens han dut fins aquí per tal de fer-los de mida més humana, més solidaris i més aptes per a dur una vida sostenible, sense túnels sanitaris i amb vacunes i medicaments per a tothom.

La culminació d’aquesta obra no solament obligarà a eixamplar la carretera, sinó que més tard o més d’hora comportarà també canvis a tot el trajecte. No em vull imaginar un diumenge a la tarda amb la gent baixant plàcidament per aquesta llarga foradada de l’antic congost dels Tresponts i, a continuació, trobar els cotxes aturats i fent caravanes a Organyà, a Oliana o a Ponts. 

Aquest túnel comportarà, sens dubte, la necessitat de revisar els colls d’ampolla que durant molts anys, massa anys, es formen cada cap de setmana a la nostra carretera principal i em sembla que farà inqüestionable la necessitat de construir les variants que ja fa anys que esperen i que la seva absència ha causat i i causa un greu perjudici econòmic i demogràfic a una gran part de l’Alt Urgell.

Passejades d’hivern

(Publicat a ARA-Pirineus, 04-01-2021)

 

Aquests dies freds i de pandèmia, quan el sol escalfa una miqueta, a la meua parella i a mi ens ve de gust agafar el camí que surt del Rosser, travessa els Escolomers, la Deveseta, les Rases i s’enfila, costerut i entre cantals, per la Mallola cap a Coll Piquer. 

A mà esquerra encara hi queden restes d’esforçades parets que s’arrapen desesperadament i desesperançadament al terreny per sostenir antics olivers, que ofegats entre matolls, ginebres i bardisses, encara resisteixen heroicament el pas del temps com els esquinçalls de les poques banderes que encara pengen en alguns balcons del poble. 

Un pagès ―lo Joan del Quitxo― m’explica que aquests olivers encimbellats en feixes impossibles els havien plantat els antics raiers. El municipi els havia cedit un terreny comunal perquè ells, en l’època que el riu es glaçava i no s’hi podia traginar fusta, hi poguessin fer parets i plantar els arbres per a tenir una mica d’oli per al «gasto». Els rocs de les parets els van extreure a cop de mall i barrina contra els grans roquissars que hi abunden i d’aquí que el nom amb què es coneixia aquell bocí de solà fos el de solà de Barrenes. 

Avui aquells vells noms es difuminen i es van esborrant al mateix ritme que s’enfonsen les parets, s’ensorren les feixes i la natura, en el seu estat més selvàtic, va devorant aquells vells olivers per obra i gràcia de les argelagues, les bardisses, els ginebres, els roures, els pins i altres plantes per l’estil.

En un contrast estrident amb aquest paisatge hi ha els olivers del Lluís de cal Josepó, un nargoní ―fill de raier― que exercí una gran part de la seva vida laboral a Barcelona, però que des de 1979 fins avui s’ha dedicat a recuperar i millorar l’antiga olivereda familiar de la Mallola. 

Veure aquells olivers de fulla argentada, tan nets i ben cuidats, aquelles feixes rogenques tan ben conreades i polides, aquelles parets de pedra seca tan minuciosament ben construïdes i restaurades, és un plaer per als sentits, un motiu d’esperança i un exemple per a tota la gent que s’avorreix i no sap què fer. En aquestes feixes i parets, jo hi percebo una força poètica oculta; una mètrica i una rima precises i misterioses, d’aquelles que avui no conreen ni els nostres poetes més llorejats i premiats. Deu ser això, l’art autèntic, oi?

Però és evident que no es pot deixar tot a l’atzar de la intel·ligència i de la prodigiosa voluntat d’una sola persona. Cal una revolució dels valors i del sentit del gaudi i de l’amor per la terra i per la feina ben feta i profitosa. 

En un país de subvencions, rifes i premis com el que ens toca patir, no seria millor fixar les nostres mirades en obres tossudes i silencioses, perdurables, com aquesta, que no pas perdre el temps en llibres efímers i infructuosos d’aquests que surten a les pàgines d’un diari qualsevol, amb títols tan pomposos com ara «Els 25 llibres del 2020»? 

No seria millor destinar aquests premis milionaris ―que altíssimes autoritats de l’Imperi atorguen, amb els diners de tots, a prosaics poetes, d’emocions pansides, llengua bífida i pobra, pensament retallat i estructures de dubtosa consistència poètica― a estimular la creació de petits paradisos com el dels olivers de la Mallola del Lluís de cal Josepó?

La Germandat de Sant Sebastià

 Publicat al diari ARA-PIRINEUS

He de dir que en tenia una imatge boirosa i llunyana, molt imprecisa

3 min. 05/10/2020 07:00

MARCEL FITÉEscriptorSegueix-me

 0 Guarda

Tinc la impressió que els mesos de confinament, entre altres conseqüències, van tenir la peculiaritat de canviar la percepció que teníem sobre algunes coses. Hi ha qui va revaloritzar el silenci, la música clàssica, la lectura, la vida al poble, la feina dels sanitaris, la solidaritat entre veïns... Personalment, a més de compartir molts d'aquests aspectes que acabo d'enumerar, hi he d'afegir que he modificat el concepte esbiaixat que tenia de la Germandat de Sant Sebastià de socors i ajuts mutus de la Seu. D'entrada he de dir que en tenia una imatge boirosa i llunyana, molt imprecisa, segurament com a conseqüència del fet que a Nargó, ja fa uns quants anys, hi havia existit una institució amb aquest nom i amb una vida i una activitat absolutament decadents, pràcticament nul·les, sense cap mena de sentit. Algunes crítiques que havia llegit referides a l'esmentada Germandat de la Seu, a més, havien acabat de donar-me'n una fesomia distorsionada i poc ajustada a la que la pandèmia del Covid i el subsegüent confinament me'n van acabar transmetent.

En efecte, durant els primers dies del confinament, durant aquells dies de desconcert i desolació urbana, dies en què no hi havia mascaretes per a tothom ni bates per als sanitaris o respiradors per a les UCIS, llegir que la Germandat de Sant Sebastià de la Seu havia fet donació de mil bates impermeables per a l'Hospital de la ciutat, més cinquanta bates per al personal de la residència de la Llar de Sant Josep, no solament t'obligava a revisar la imatge insolidària i sovint egoista atribuïda de vegades al gènere humà, sinó que a més et convidava a interessar-te per aquella antiga i no prou coneguda Germandat.

Navegant per internet, m'assabento que la Germandat de Sant Sebastià de socors i ajuts mutus de la Seu celebra cada 20 de gener la festivitat del seu patró en commemoració de la imploració de protecció feta al sant durant la pesta del primer terç del segle XIX. La Germandat va ser creada l'any 1855 i actualment té més de vuit-cents socis. Des d'aleshores ha anat oferint als seus associats, els serveis i atencions previstos pels seus fundadors. A més a més, impulsa diverses iniciatives socials, culturals i ciutadanes, com ara facilitar ajuts a pagesos i ramaders necessitats, impulsar la recuperació de les 'Caramelles', participar en la processó de Divendres Sant, col·laborar en l'Estudiantina del Carnaval i encara en altres manifestacions populars.

El vespre de la vigília de Sant Sebastià es llegeix el pregó de la festa i, a les nou de la nit, es reparteix torrades amb allioli, codonyat i altres complements gastronòmics, entre els agermanats. El dia 20 se celebra un ofici religiós a la catedral, amb el cant dels goigs del patró i el repartiment dels tradicionals pans beneïts. A les 12 se celebra l'Assemblea General Ordinària de la Germandat i a les 14 hores es fa un dinar de germanor que conclou amb l'organització d'un ball obert a tothom. A més a més, la Germandat organitza un seguit d'activitats com ara una missa en record dels confrares difunts, conferències, col·loquis, campionats de botifarra, concerts, etc.

Estaria molt bé que, més enllà de la tragèdia que sens dubte comporta la pandèmia del Covid, fóssim capaços d'aprofitar-la per a recuperar valors com els que esmentava: el silenci, la música, la lectura, la vida al poble, la feina dels sanitaris i la solidaritat entre veïns. Si no vaig equivocat, la Germandat de Sant Sebastià de socors i ajuts mutus de la Seu em sembla que ens assenyala un dels possibles camins que hi ha per a arribar a aconseguir-ho.

Etiquetes

L’amic Salvador (Publicat al diari Ara-Pirineus el dia 21-IX-2020)

 

Els seu pares van emigrar d’un poblet de la Conca de Barberà a Barcelona. Al poble hi tenien casa i terres que amb prou feines donaven per viure. A Barcelona van agafar una porteria amb dret a habitatge en un soterrani mal ventilat i sense gens de llum natural. Tan sols una obertura a ran de la vorera del carrer deixava entrar un raig de llum al sostre del recinte. La resta s’il·luminava amb llum elèctrica. Jo vaig conèixer el Salvador en aquest lloc. Érem una colla i la seva mare ens va treure una Coca-cola de litre i ens va convidar a beure. La Coca-cola aleshores, als anys seixanta ―i especialment per als qui veníem del poble― encara era una beguda quasi de luxe i beure’n en un dia de cada dia em va semblar que era com el primer bruel del corn de l’abundància i la felicitat urbana. 

Els pares del Salvador devien emigrar a Barcelona, sobretot, perquè volien que el seu fill pogués estudiar. I el Salvador ho va fer. Va anar a una escola modesta, on va fer grans amics, i després es va treure un peritatge mercantil que era un dels seus somnis. Aviat es va posar a treballar pel seu compte i no va trigar a tenir un petit despatx, amb una sòlida i fidel clientela, tal com tota la vida havia somiat. 

Després, ja treballant, es va treure el títol universitari d’Intendent Mercantil. I mentrestant, un cúmul de records compartits s’agombolen a la meua memòria: els dies de platja, de ball, les excursions ―la darrera de les quals va ser a Nargó― els dinars que fèiem de tant en tant...

El Salvador es va casar amb la Glòria, una noia de Sant Andreu, i se’n van anar a viure a Vilapicina, a un quart pis sense ascensor. Els pares de la Glòria vivien en una caseta a Sant Andreu. Quan, al cap dels anys, van morir els pares de la Glòria, ells van arreglar la casa amb la intenció d’anar-hi a viure. Recordo que el Salvador m’ho explicava amb entusiasme. Deixar el quart pis sense ascensor i tornar a viure en una caseta, com si encara estigués al poble, era el seu segon somni. 

Però tan bon punt van tenir la casa arreglada, els la van ocupar. Primer va intentar parlar amb els ocupes, exposar-los la seva situació, però va ser en va. Aleshores va començar un calvari administratiu i judicial interminable. La justícia espanyola, tan eficient en segons quins casos, en altres pot ser d’una lentitud exasperant. Quan el jutge donava l’ordre de desallotjament, resulta que els ocupes ja no eren els qui constava que havien ocupat la casa. Fet i fet, van trigar a la vora de cinc anys a recuperar la caseta del pares. Aleshores, però, la van haver de tornar a arreglar perquè estava destrossada. S´hi van gastar molts diners i, quan la van tenir restaurada del tot, a punt d’estrenar, la van encerclar amb una tanca a fi que no els la tornessin a ocupar mentre feien el trasllat. Però els ocupes van ser més ràpids; van saltar la tanca i van entrar a la casa per la teulada. I aleshores van haver de tornar a començar. Intentar l’inútil diàleg. Tornar a anar als tribunals. Finalment, un any i mig després, una jutgessa va donar una nova ordre de desallotjament, acompanyada del consell que tiressin a terra la casa dels pares, cosa que van fer amb llàgrimes als ulls. L’amic Salvador m’explicava tot això amb molta serenitat, sense cap retret als ocupes que havien frustrat el seu somni de poder tenir una casa que li recordés la que els seus pares tenien al poble.

Un dia del mes de juliol li vaig fer un whats, perquè feia dies que no en sabia res. Ell em va contestar que havia estat ingressat amb una pedra al ronyó complicada amb una infecció hospitalària. Em deia que s’estava recuperant lentament «perquè tinc...» I em deixava la frase sense acabar, cosa que em va preocupar. El dia 12 de juliol, per aquell mateix whats, la Glòria, la seva dona, em comunicava que el Salvador havia mort el divendres dia 10. Havia estat al pàrquing de la casa, sortint del cotxe, poc abans d’enfilar l’escala del seu quart pis sense ascensor del barri de Vilapicina.

Forners de Peramola (Publicat a l'Ara-Pirineus, 07-09-2020)

 

Article publicat al diari ARA-Pirineus, el dia 7-09-2020

Històricament parlant, Peramola ha estat i és terra de forners. Si a Nargó els joves en edat de treballar s’encaminaven majoritàriament cap a agafar lo rai, a Peramola la tradició els portava als forns de pa de la capital catalana. Aquests dos oficis eren la sortida laboral més freqüent dels cabalers de sengles poblacions. Es calcula que durant una bona part del segle passat prop d’un deu per cent dels forners de Barcelona eren descendents de Peramola. Gent jove que probablement hi havien arribat com a operaris i que, amb els anys i moltes suors, havien acabat establint-s’hi pel seu compte. Jo mateix solia anar a un forn ―el forn Erill d’Hostafrancs― els amos del qual eren peramolins. En aquella època la dita «No hi ha cap militar que no sigui gallec, ni cap forner que no sigui de Peramola» era ben viva i coneguda a la ciutat comtal.

A més a més, és ben curiós que la muntanya més representativa de Peramola sigui la del roc de Sant Honorat, sant que és el patró dels forners, i de passada, de l’antiga baronia peramolina.

He pensat tot això en llegir el magnífic llibre publicat per Josep Espunyes a Edicions Salòria, Els Jou, els Capell i els Esteve de cal Forner de Peramola, un treball imprescindible per a conèixer una mica més i millor la història i les formes de vida de la comarca i del nostre país. L’obra parteix d’un estudi sobre la genealogia de la seva família publicat d’una manera incompleta l’any 2013. Espunyes ens hi parla d’una nissaga de forners, documentada des de fa més de sis-cents anys, que gira al voltant de la casa pairal i de la masia del Forner, llocs on els cognoms Jou, Capell i Esteve es van anar succeint al llarg del temps. L'autor, a més d’un minuciós arbre genealògic, ens hi ofereix pinzellades de la vida de Peramola a través del temps. El pas del forn de la Vila a forn de l’Ajuntament, després de 387 anys de regentar-lo la mateixa família, i la manera com aquest, a partir d’aquell moment, es subhastava públicament; les formes de vida de pagès d’aleshores; la matança del porc; el pas del camí de bast al tractor, passant per la construcció dels propis carros; la descripció d’algunes fonts dels volts de la masia; la decepció i el dolor de no haver pogut recuperar la casa pairal; el retorn a Peramola dels Esteve; el paisatge de la vila…

D’entre tots els fets que consigna, tres m’han cridat poderosament l’atenció. El primer, el cas d’en Josep Esteve i Capell que, com un personatge digne de Cien años de soledad, va sobreviure, amb tarannà liberal, les tres guerres carlines. El segon ─i no pas per això menys important─, el de mossèn Miquel Jou, que l’any 1624 ─al primer terç del segle XVII!─ ja va fer diverses donacions a la vila de Peramola, entre les quals cal subratllar les deu lliures de l’època destinades al mestre de minyons «perquè vol que els minyons peramolins aprenguin a “llegir, scriure y la doctrina cristiana quiscun dia”» 

I, finalment, el fet que a Peramola hi existeixi una tradició documentada (des de fa més de sis-cents anys!) de la manera com es produïa el pa per a la població. No és gens estrany que, amb aquests precedents (el del nom del patró de la vella baronia, el del nom del seu turó més emblemàtic, que és el del patró dels forners, i l’existència d’aquest relat cronològic tan perfectament documentat) el destí de molts joves peramolins fos el de dedicar-se a la producció de pa i que, encara avui, el pa de Peramola gaudeixi d’un justificat prestigi i sigui tan ben valorat a tota la comarca.

Això (no) sempre s’ha fet així (Ara-Pirineus, 24-08-2020)

 

Quan Carles III ―bon alcalde per a Madrid, mal rei per a la llengua catalana― va arribar al tron espanyol procedent de la bella ciutat de Nàpols, el panorama de la capital castellana era d’una deixadesa i d’un abandó desoladors. 

La «capital de las Españas i de las Indias» era una ciutat bruta, fastigosa i pestilent. L’aigua hi era escassa; a l’estiu la pols i a l’hivern el llot ho empastifaven tot; no hi havia clavegueres i es funcionava pel sistema del «¡agua va!»; els carrers, estrets, tortuosos i penjats eren un cau d’immundícies on els excrements i els residus dels veïns i de les cavalleries formaven uns rierols pudents i llefiscosos que embrutaven el calçat i la roba de la gent que hi transitava. 

Quan l’esposa de Carles III, la reina Maria Amàlia de Saxònia va veure allò, es va encarar al monarca i li va dir: «On m’has portat, mio caro?». Ell la va voler tranquil·litzar dient-li que de seguida iniciarien un programa de reformes. Però no hi va ser a temps: aquella desventurada va morir deu mesos després d’arribar a la «capital de las Españas i de las Indias», als trenta-cinc anys i després de dur tretze fills al món. 

El seu desconsolat marit ―bon alcalde per a Madrid, mal rei per a la llengua catalana― va començar a emetre Reials Ordres i Pragmàtiques contra la brutícia, contra la foscor, contra els robatoris, contra la delinqüència, contra l’arrelat costum de deixar circular els porcs lliurement pels carrers... Tantes Reials Ordres i Pragmàtiques van acabar posant nerviosos els habitants de la «Villa y corte». No entenien aquells canvis de coses que «sempre s’havien fet així». 

La gota que va fer vessar el got va ser quan el ministre Esquilache va ordenar escurçar les capes. La mesura no podia ser més raonable: amb les capes més curtes era més difícil que les cascarres de detrits humans i d’origen animal quedessin encastades a les parts baixes de la vestimenta, amb tots els inconvenients sanitaris, estètics i olfactius que allò comportava. Però la gent no ho acceptà i es va revoltar, perpetrant així el famós «Motín de Esquilache». La raó que donaven era que «allò sempre s’havia fet així».

Aquesta frase ―sovint enganyosa―, usada com a argument, em pensava que ja estava desterrada del nostre vocabulari. De fet no és cap argument que es pugui tenir en compte per a res. Dialècticament, no té cap validesa i desqualifica el qui pretengui fer-la servir. Fer una cosa com «sempre s’ havia fet» pot ser bona o dolenta segons del que es tracti, però és poc ètic voler-la argüir per defensar qualsevol situació de privilegi que s’oposi a una millora. Dissortadament, al Pirineu encara hi ha qui s’hi aferra per oposar-se a qualsevol canvi que pugui posar en perill una situació determinada, generalment de privilegi. Sortosament, la dinàmica històrica acaba posant sempre les coses al seu lloc. I avui veiem que ja no hi ha vaqueries a les ciutats; els fums tòxics particulars o industrials hi estan prohibits, el gasoil dels cotxes hi és estrictament regulat, etc., per més que alguns vulguin defensar que «això s’havia fet sempres així».

I al Pirineu hauria de passar igual.