Notes per a anar tirant, 12 de febrer de 2013
La fi del rei Carnestoltes
Als anys seixanta, el dimarts de carnestoltes era el de la rua o cercavila que es feia per tot el poble de Nargó. La presidia el rei Carnestoltes a cavall d’un ruc, i la componia la gent disfressada que es reunia en algun punt determinat, prèviament acordat.
Els qui s’havien disfressat duien safates i paneres i passaven per les cases preguntant: Què voleu donar alguna cosa pel Carnestoltes?
La gent solia donar força: embotits, begudes, diners...
Tot seguit es feia una festa en què el jovent es posava una mica a to, fins i tot alguna vegada una mica massa a to.
Hi solia haver ball de tarda i sarau, i algun any, abans del sarau es jutjava el rei Carnestoltes, al qual s’acusava de tots els disbarats i queixes que havia provocat amb el desori dels seus dies de regnat. La sentència solia ser contundent i inapel·lable: la seva desaparició del món dels vius fins a l’any vinent.
Després venia el sarau, amb la mitja hora, amb els balls robats, el confetti, les serpentines i tota la gresca. Les cançons melòdiques i romàntiques, amb el so planyívol i trist de l’acordió del Jaume Gasset o el del “marit de l’Encarna”, solien indicar que el final de la festa ja s’acostava i que ja quedava molt poc temps per a alliberar els darrers esclaus de la bodega. Calia aprofitar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada