diumenge, 3 de febrer del 2013

Pirineu Actual


Notes per a anar tirant, 3 de febrer de 2013

Pirineu Actual

Segurament mai no sabrem amb certesa absoluta qui va ser el culpable de la desaparició de la revista Pirineu Actual.

Pirineu Actual era una revista de creació popular, feta altruísticament per gent de l’Alt Urgell, que cada mes entrava a mil llars de la comarca com un alè d’aire perfumat amb aromes de llibertat i roses.

En aquell temps es va dir que des de l’Ajuntament de la Seu hi havia hagut pressions perquè no es publiqués la segona part d'una carta que hi havia escrit un lector, en què feia una certa crítica al consistori d’aleshores.

Avui, més de vint anys després, encara no sabem com van anar exactament les coses. Sí que és veritat que, el número següent de la publicació de la primera part de la carta (el 43) va aparèixer amb un full retallat a mà, just allà on hi anava l’editorial de la revista. I que a partir d’aquest número es va començar a produir el desmantellament de la publicació, amb un canvi de director, de col·laboradors, etc.

Aquesta explicació tan versemblant, però, va ser posada en dubte, al cap d’uns anys pel mateix director de la revista d’aleshores, el senyor Isidre Domenjó, en una trobada que es va fer a Organyà.

Avui, com és lògic, a mi ja no em preocupa qui va fer desaparèixer la revista. Però continuo pensant que una revista oberta, descentralitzada i tan ben acollida com aquella, hauria fet molta feina i estat molt profitosa a l’Alt Urgell.

No ens hauria passat per alt, per exemple, el cinquè centenari de l’annexió del Vescomtat de Castellbò a la corona catalano-aragonesa, de tanta transcendència i interès. Ni la veu i la representació popular de la comarca no haurien estat tan negligides i abandonades com ho han estat durant molts i molts anys, massa anys.

El mal que va fer la mà que va guiar barroerament les estisores que van tallar el full del número 43 de la revista va ser immens. Però ara a mi ja no m’importa qui ho va fer perquè estic segur que –fos qui fos- aquell covard, aquell cretí, aquell miserable, ja no és res més que un trist cadàver putrefacte que durant vint anys ha anat pel món arrossegant les tisores amb què un dia va tallar els fulls de l’esperança d’una terra pobra i maltractada que necessitava, com encara necessita, l’alè d’un aire perfumat amb l’aroma de la llibertat i de les roses.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada