Quan
érem xics la Societat formava part del nostre univers
lúdico-educatiu igual que la plaça d’estudi, els carrers del
poble, la costa del solà del Roca, el fumar d'amagat o el cinema del cap de setmana (si
tenies les tres pessetes que valia l’entrada). Els diumenges a la
tarda i els dies de festa sempre hi havia ball, tret dels del temps
de quaresma. La canalla jugàvem i apreníem de ballar al «racó»,
un espai entre el públic que mirava la gent com ballava (la que
ballava al «mig») i la porta d’un vàter (és una manera de
dir-ho) que emanava unes intenses i variades odoracions i regalimava
humitats relliscoses i en constant expansió.
El
cafè de la Societat aleshores s’anomenava Café España, per
decret de l’autoritat competent, naturalment, i les persones que el
regentaven ―i n’eren
l’ànima― eren lo Ton i la
Nati de cal Tresonito. De vegades al local del ball no s’hi cabia.
La solució del problema era desallotjar el «racó» de la canalla
i fer recular els espiabrines de torn. Aleshores lo Ton feia un nus a la punta del
mocador que sempre duia penjat al coll i la canalla sortíem esverats
escales avall intentant evitar un dels cops de mocador que lo Ton
engegava a dreta i a esquerra, com aquell qui caça mosques, davant
de la indiferència general dels adults que continuaven exhibint els
seus valsos, tangos i boleros amb la mateixa tranquil·litat i plaer
que devia sentir la refiada i refinada tripulació del Titànic.
La
canallà, però, ens enfadàvem. De vegades lo Ton es posava al cap
de l’escala, amb actitud desafiant, i amb el seu mocador de nus
prominent, exercia d’àngel porter d’aquell paradís de diumenge,
amb la seva espasa de roba blanca, que era tan dissuasiva com la de
foc de les escriptures, a l’hora d’expulsar aquella colla
d’aprenents d’Adam i Eva que érem aquella colla de marrecs. Però
nosaltes, des del carrer i sovint amb molt fred, a diferència
d’aquells suposats primers pares, no ens resignàvem i començàvem
a cantar i a protestar, cosa que sovint acabava amb alguna
corredissa, que els més intrèpids aprofitaven per tornar a entrar
al local i perdre’s entre la gent. El cant de guerra que solíem
cantar a a cor era:
Tresonito
nas
de mico
si
tàgafo
t’embolico!
A
partir d’una certa edat (14-15 anys) es passava a ballar al «mig»,
cosa que volia dir un canvi d’estatus i l’accés al món dels
adults i a tots aquells petits rituals i luxes que hi podia haver:
els refrescos, la mitja hora, el vermut, etc., sempre que l’economia
particular (ai!) t’ho permetés.
Quan
es va acabar la gran onada de gent que havia portat la
construcció del pantà, el poble va entrar en una trista i dolorosa
decadència que semblava inaturable. Es van acabar els grans balls
amb orquestra i, amb prou feines es llogava de tant en tant algun
acordionista. La noció de «racó» i de ball del «mig» es va perdre i
aviat va semblar que aquella gran sala de la Societat quedaria tan
buida com moltes de les cases del poble.
Tot i això, durant els
difícils anys seixanta, a la Societat d’aleshores encara s’hi va
fer algunes activitats interessants. S’hi va fer Pastorets,
Caramelles, teatre en general, s’hi va fundar una Penya que
organitzava ball cada diumenge, carnavals, muntava sortides,
excursions..., tot un repertori d'activitats que posaven una mica de llum en uns anys inacabablement foscos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada