“Temps
era temps de les magnes collites
quan
no hi havia prou botes pel vi
i
les més altes semblaven petites
de
tan sovint com s'havien d'omplir.
Fossin
joves o velles, sedoses o arrugades
–les
unes eren bruixes, les altres eren fades–
habitaven
la vinya de nit color d'aram:
s'emprovaven
gotims per arracades
i,
en ésser les veremes començades
s'arraulien
a dintre d'un mal gam”.
També
hi degué haver, a Nargó, un temps de magnes collites
com el que descriu Carles Fages a Les bruixes de Llers.
Però en l’època de què parlarem, Nargó era molt pobre i dies ha
que la filoxera ho havia arrasat tot. La gent es guanyava la vida com
podia. El homes al rai, al bosc i llaurant al secà eixarreït i
desagraït -aleshores encara no hi havia ni tan sols el rec de la
República (el de Sallent)-, i les dones a les hortes, als corrals, a
rentar al riu, a les feines de casa, a garantir la més que precària
subsistència. Tothom s’escarrassava a la seva manera, però la
vida era pobra, molt molt pobra.
La
majoria dels visitants de la comarca ni tan sols s’hi aturaven. I
els que ho feien deixaven constància de la nostra pobresa com a
poble. La Mercè Rodoreda, sense anar més lluny, ens deixà escrits
en poques línies adjectius ben clars i precisos. «Les cases del poble
s’aguanten per miracle. Negres, amb teules de pissarra, amb balcons
de fusta que cauen, guarnits de panotxes de gra lluent; hi ha una
font a la plaça, paradís de la mainada, hi ha a la plaça una
església sense cap mèrit artístic, ni res que sigui digne de
remarcar, i ja no hi ha res més. És pobre aquest poble, pobre,
miseriós.»
Bé,
donques, aquest poble, tan extremadament pobre, va ser capaç de
crear una Societat increïble que devia representar un esforç
col·lectiu fabulós, faraònic. Una Societat que no solament pagava
el jornal als treballadors que estaven de baixa, fet ja en si
realment sensacional i admirable, sinó que, a més a més, va ser capaç de
construir un local de més de dos-cents metres quadrats per a
activitats socials, sense gairebé cap paral·lel a la contrada. Com
ho devien fer? Com van ser capaços de fer-ho en aquelles
circumstàncies? Com van ser capaços de posar-se d’acord en una
acció solidària d’aquelles dimensions? No sé si ho sabrem mai
-el pas de la prehistòria oral a la història escrita és tan lent i
a voltes dolorós, a Nargó!- però tothom hauria de mirar amb un
gran respecte i fins i tot amb una merescuda veneració aquells
avantpassats -autèntics gegants- que va saber crear aquella Societat
de la qual encara avui gaudim, si més no, de l’edifici. Que ja ningú
no ens titlli d’insolidaris, d’individualistes o d’egoistes. I
si ho fa, assenyaleu-li el local de la Societat i expliqueu-li en
quines condicions es va crear i com es va saber fer créixer. Només
pel record d’aquest origen, tothom n’hauria de ser soci i
sentir-se’n coresponsable.
La
mateixa Mercè Rodoreda, tant lúcidament crítica amb Nargó en
molts aspectes, es va deixar seduir per la Societat i començà a
somiar i a il·luminar el seu esperit en visitar el lloc. Qui sap si
no va ser aquí que va posar el primer fil a l’agulla del
subconscient creador que la duria a teixir La plaça del Diamant!
Jutgeu vosaltres mateixos: «El cafè del poble té una gran
sala de ball, i, en comptes de cafè s’anomena casino. Els
diumenges, la sala de ball s’il·lumina, i les noies, àdhuc les
qui baixen de pobles veïns, viuen la il·lusió d’unes hores
felices... que jo no he conegudes. Desconec les maneres d’ensomni
tan inútils i tan necessàries de balls i festeigs. No he sabut mai
què era una festa major i aquella emoció, tant necessària (...) El
cafè posseeix un excel·lent aparell de ràdio -escampa
un to sensual la veu rogallosa d’una cupletista marsellesa-,
una magnifica cafetera lluent, una colla de taules, de cadires (...)
El cafeter duu amb aire un drap al coll...»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada