L’origen
i el significat del mot
El
mot rai, en aquest escrit, té el sentit de «tramada de
troncs menats riu avall».
No
l’hem de confondre amb la interjecció exclamativa, usada com una
frase el·líptica, generalment suggerint una abundància que, en el
fons, assenyala una absència o mancança (trons arrai, prou n’hi
va haver!), un mal menor (trons arrai, pedra no caigo!, les
bales de foam rai!)), o també que una cosa no és tan de
plànyer com es diu o es pensa i que comporta una comparació
implícita (tu rai que encara camines sense bastó!, tu rai que
tens la targeta rosa!, tu rai que vius a Barcelona) o també una
hipòtesi difícil de veure realitzada (si encara ens apugessin la
pensió rai!). Per cert, costa d’entendre que aquesta
interjecció tan versàtil i tan rica semànticament hagi estat
silenciada, proscrita, als llibres d’estil de la majoria de mitjans
de comunicació en català.
El
mot rai de què parlarem és un mot antiquíssim, procedent de
l’indoeuropeu, en què a partir d’una arrel RE-i (vara, rama
pelada, raig de roda de carro) ja va passar a significar tramada de
troncs. El mot anglès rafter (i d’aquí el mot rafting)
o l’islandès rafr són anteriors a la invasió romana; per
això sabem que el mot és indoeuropeu, és a dir, anterior al llatí.
En llatí passà a tenir la forma RADIU (irradiar, radiodifusió,
radiologia, radar...) i en català antic, com veurem, raig.
La
intel·ligència dels raiers
Pensar
avui en el món dels rais ens obliga a fer un esforç mental tant o
més gran que pensar en el futur, que imaginar-nos una història de
ciència-ficció. I, això no obstant, el transport mitjançant rais
és d’abans d’ahir, com aquell que diu. El meu padrí matern, per
exemple, va fer de raier, gairebé tota la seva vida i la imatge de
les seves eines penjades al trebol encara em ve a la memòria amb
tota nitidesa. Jo mateix encara he pogut conèixer una cinquantena de
raiers vius, alguns dels quals he pogut entrevistar durant aquests
anys. Fins i tot, encara en queda de vius, si més no podem dir que
encara en queda un amb vida, un que tot just acaba de fer els 103
anys. Perquè, encara que ens costi d’imaginar-ho, els raiers del
Pirineu, des de temps immemorial i fins al primer terç del segle XX,
van fer ininterrompudament el transport de la fusta dels seus boscos
i altres productes cap a la plana i al mar sempre a través dels
rais.
Cal
dir que els rais constituïen un
artifici enginyosíssim, de gran eficàcia i utilitat, dissenyat per
a treure un profit positiu del que, sobre el terreny, era un gran
desavantatge: la manca de camins adients per
a passar-hi vehicles amb rodes i el fort
pendent dels nostres rius.
Els rais
estaven formats per diverses tramades de
troncs ─fortament lligats paral·lelament, l’un al costat de
l’altre─, que una vegada posats a l’aigua es convertien en unes
eficaces i senzilles plataformes flotants que es desplaçaven riu
avall, empeses únicament per força de l’aigua i menades pels
coratjosos raiers, mitjançant un parell de rems que duien
instal·lats, un a cada cap de la tramada.
Quan els rais arribaven al
seu lloc de destinació, a la plana, a l’Ebre o al mar, la fusta de
què estaven compostos era venuda i els raiers se’n tornaven cap a
les seves muntanyes, ja fos a peu (espardenyant) o a través d’algun
dels escassos mitjans de transport que aleshores cobrien parcialment
el territori.
Per aquest senzill procediment es van desemboscar una
bona part de boscos del Pirineu i es va ser capaç d’eludir els
entrebancs gairebé insalvables que presentava una orografia
esquerpa, granítica i enrevessada, mal comunicada per uns camins que
en una bona part del trajecte encara no permetien com
ja he dit l’ús de la roda, ja que es
tractava majoritàriament d’estrets camins de bast i corriols,
sovint treballosament tallats als immensos vessants rocallosos que
queien a plom sobre els marges dels rius i encerclaven d’aquesta
manera les quasi inexpugnables valls pirinenques.
Un
transport fluvial ancestral i molt general
Els
estudiosos del tema (Caro Baroja i altres) situen l’origen dels
rais a l’època romana. Però pel que acabo de dir ja es veu que el
seu origen devia ser molt anterior. Difícilment hi podria haver la
paraula si no existís el concepte. Del que no hi ha cap dubte, però,
perquè en tenim dades escrites, és que l’activitat raiera ja era
molt viva a la Catalunya de l’edat mitjana. Així, al Llibre del
Consolat de Mar (1320-1330) ja es legislava sobre la possessió
de rais trobats en alta mar: “Si algun senyor de nau, anant a veles
o que surt sia en algun lloc, se encontrara amb algun raig de
fusta...”
Jerònim
Taix (1556-1597) referint-se al Baix Segre escrivia: «Junt a la
ciutat de Lleida passa lo riu nomenat Segre, per lo qual vénen
moltes provisions..., entre les quals devalla de la montanya molta
fusta... que, feta una pila de la dita fusta, un i molts hòmens
devallen sobre aquella, com si anassen en una gran barca;
esdevingué’s que sobre una pila de aquelles, a les quals ells
nomenen raig...»
El
transport a través de rais, en aquells temps reculats, no era pas
una activitat exclusiva del rius pirinencs com ho va ser durant els
segles XIX i XX. Pere Gil, a la seva coneguda i excel·lent ─pel
que fa als rius─ Geografia de Catalunya (1598) ens informa
que “Per los Rius de Llobregat, y Ter, y Segre bayxa molta fusta.
En especial per lo Riu Segre se bayxa grandissima quantitat de fusta
a Balaguer y Leida (...) per lo Ebro bayxa a Tortosa y al mar. Y de
aquella fusta de melis se aporta a Barcelona y altres parts de
Cathaluña; a Valencia y altres parts de España...”
Nargó
i la Pobla de Segur, terra de raiers
Des
de temps molt allunyats, Nargó i la
Pobla són els
pobles
pirinencs dels
raiers per excel·lència. Aquest fet, transmès generacionalment per
la veu popular local, el ratifiquen diversos escrits que es
conserven, especialment pel que fa a
Nargó. Així, tal
com escriví Josep Espunyes en un article publicat a la revista Lo
Banyut, el
Diari de Barcelona,
l’any 1838, publicava que “Bonifacio Ulrich, teniente de rey de
la plaza de Urgel”, veia imprescindible construir una carretera des
de “la Seu hasta el pueblo de Coll de Nargó, que son seis horas”.
Una vegada oberta aquesta carretera, tot allò que es transportés
per via terrestre fins al poble de Nargó “podría conducirse en
barca o almadía, pues se construyen éstas desde tiempo inmemorial
en dicho pueblo, cuyos habitantes las bajan por Lérida y Tortosa
hasta la orilla del mar”. Així
mateix, disposem d’una carta, datada
el 26 d’abril de 1845, de Maties Gual, tractant de fusta, fill de
Gavarra, en què diu “Mañana van Jacinto y Antonio a partir la
madera de Andorra, y marxarían con ellos los rayeros sino por tener
la fiesta mayor por Pentecostés y estos días todos quieren eser a
casa (...) así aguardaremos pasadas tales fiestas.” No cal dir que
el poble que aleshores celebrava la festa major per la segona Pasqua
era el de Nargó.
Empresaris,
caps de colla i raiers
En
els darrers temps, si
el gran gruix dels raiers de Catalunya era nargoní ─malgrat que
també n’hi hagué com
és sabut un
nombre significatiu al Pont de Claverol i a la Pobla de Segur─ els
empresaris per als quals treballaven ─als darrers temps─ eren de
fora d’aquest
poble. Cada empresari, no obstant, solia tenir un home de confiança
a Nargó que li feia d’encarregat o cap de colla. Això volia dir
que era la persona que contractava els raiers, els indicava la feina
i els pagava en acabar-la. Aquests caps de colla solien ser ells
mateixos raiers molt experimentats, que coneixien perfectament les
dificultats i la durada dels trajectes i també el tarannà i
l’aptitud de la gent que contractaven. Durant els darrers anys, els
tres caps de colla de què tenim
notícia eren de Nargó. Lo Josep Duró (de cal Baró) era el cap de
colla de l’empresari Serradell d’Organyà; lo Lluís Marot (de
cal Guils) en feia per al Buixalleu de la Pobla de Segur, i lo Cisco
Argerich (de ca la Munda) era el cap de colla de l’Audet de Ponts.
Aquests caps de colla comptaven amb una plantilla d’una cinquantena
de raiers (47 en reporten M. Iniesta i altres autors a la relació
que en fan al seu llibre El temps
dels rais a la ribera del Segre,
malgrat que no hi són pas tots els que la gent de la meva generació
vam conèixer, com ara el mateix Josep Duró de cal Baró). D’aquells
47 només en queda un amb vida, l’Emili Fàbrega de cal Xera.
Emili
Fàbrega de cal Xera, l’últim
raier del Pirineu (Cadí-Pedraforca)
«Vaig
sortir de casa amb el meu pare –Joan Fàbrega Marot- i vam anar a
passar el pont d’Espia. D’allà vam anar a Canelles, a Perles, a
Cambrils, fins el lloc on neix lo riu de la Ribera Salada. En aquell
punt vam començar a treballar, a enviar fusta al riu. Després vam
anar a sopar a una casa de pagès: verdura, sardina... I per dormir,
al paller. Cada nit dormívom a la palla, vestits. Mos
rentàvom al riu i févom la vida al riu... La tornada era
caminant, a peu. De vegades, però, passava alguna tartana que et
carregava. Només de Bassella a Nargó trigàvom cinc o sis hores.
Aquella era una feina molt dolenta, amb una vida molt difícil. Avui
ningú al món s’ho creurí...”
Ell
la recorda com si fos ara. “Primer barranquejàvom la fusta
dels rius xics cap als grossos. A l’arribar al Segre
s’enraiava i avall! De vegades se n’havia baixat des de Puigcerdà
i tot. A la Granta (es refereix a l’engorjat de la Garanta)
s’havia de desfer lo rai. Un tros més avall es recuperaven els
troncs, es tornaven a lligar amb les redortes (lligalls fets
generalment amb branques de bedoll) i d’allà fins a Tortosa ja no
s’havien de tornar a desmuntar”.
El
trajecte constava de diverses etapes. “De Nargó solíem anar a
Ponts; de Ponts a Balaguer; de Balaguer a Lleida, on solíem deixar
molta fusta; de Lleida a Mequinensa (aquí de vegades alguns raiers
ja se’n tornaven, perquè a l’Ebre lo rai es menava més
fàcilment), i de Mequinensa fins a Tortosa”.
L’Emili
recorda moltes anècdotes i detalls d’aquella època. “Per
esmorzar es menjava del que hi haví. Cansalada, arengades,
pernil, pa... Lo meu pare alguna vegada també havia fet xocolata
desfeta. Per a dinar es parava lo rai un parell d’hores i es
cuinava allà mateix al riu. Botifarra, bacallà, trumfos rostits,
truitada a la francesa... Lo sopar es feve a l’hostal,
es parava a Ogern, a Bassella, a Lleida... Los raiers ens posàvom
en una taula llarga en què n’hi cabia deu o dotze. Com que
portaven el menjar amb una safata, als del final de vegades ja no els
arribava tall. A Lleida, a més a més, lo jovent solive anar al
teatre, al Roial, que hi haví dones i el que s’escaïve...”
Les
festes dels raiers
L’Emili,
juntament amb molts altres (l’Alberto de cal Franxet, el Climenç
Pujol, el Ton del Segal, el Ton de cal Coix, el Pere de cal Perot, el
Ramon de ca la Vicenta, el Pere de cal Josepó, etc.), van ensenyar a
les noves generacions l’art de la construcció i de la navegació
en rais a fi i efecte que aquelles antiquíssimes tradicions i
savieses no caiguessin del tot en l’oblit.
A partir de les seves
ensenyances actualment se celebre les diades dels rais a la Pobla ()
i a Nargó () amb una notable afluència de públic. Les diades
comprenen un taller de construcció dels rais, visites a museus,
homenatges a la dona dels raiers, festivals de músic i de poesia,
lectures i un seguit d’activitats a l’aire lliure.
L’ofici
i el lèxic dels raiers.
La
feina i el llenguatge dels raiers passava de pares a fills. Per a
començar, la canalla aprenia l’ofici nedant des de petits (per a
ser raier calia nedar com un peix), i començant a dur el rem de la
cua de la tramada, fet que era conegut com “fer de cuer”.
El
calendari de la feina del rai és dividia en sis grans grups
d’activitats (picar, desemboscar, barranquejar, enraiar, navegar,
desenraiar), cadascuna de les quals se solia fer en una època de
l’any. El picador no es podia limitar a conèixer el punt exacte on
havia de fer l’entalla per tombar l’arbre en la direcció
convenient, sinó que a més havia de desbrancar el tronc,
esquadrejar-lo, determinar-ne la cara, l’esquena i els cantos i
fer-hi l’escaubet (arrodonir els caps per facilitar la navegació
del tram).
Després d’esquadrejar el tronc se li feia una marca,
que indicava quin picador havia fet la feina, i una contramarca, que
servia per a assenyalar-ne la propietat. Cada tronc, que un cop polit
s’anomenava peça, rebia un nom segons la mida: filetó (20 cm.
d’alçada per 22’5 cm. d’amplada), fila (22 x 27’5), fustet
(27’5 x 32), fila ampla (32 x 40), vint-i-quatrè (40 x 45),
dobler(40 x 27’5 i 42 pams de llargària) i cuixa (més de 45).
Un
cop esquadrejades les peces, calia desemboscar-les (fer-les arribar
al riu), cosa que sovint ─quan el cabal era escàs─ calia fer
barranquejant (fent baixar els troncs sense lligar per torrents i
rieres). A l’enraiador de la vora del riu les dipositaven en una
engraellada (munt de troncs) per tal que s’assequessin i perdessin
pes, condició indispensable per a navegar adequadament. Després
venia la construcció del rai.
Aquesta feina no es feia pas
directament sobre el terra dur i rocallós dels raspers (arenys),
sinó sobre dos troncs anomenats embastes. Amb una eina anomenada
tribi es feia un forat a cada cap de peça, el qual es polia amb una
altra eina dita aurella o cullera. Per aquests forats, en el moment
d’enraiar, s’hi feien passar les redortes (llucs de bedoll
masegats i flexibles) que servien per a lligar el tram (grup d’uns
deu troncs), servint-se d’una barra de roure anomenada barrer. La
redorta que servia per unir un tram amb un altre, la més gruixuda,
s’anomenava afegidura i la lligada entre les remeres on es
recolzaven els rems, coixí.
El raiers abans de posar el primer rai a
l’aigua solien fer un primer reconeixement de l’estat del riu,
acció que es coneixia amb el nom de gaura. Si la gaura era positiva
començava la navegació. Aleshores entraven en acció el davanter
(el qui portava el rem del davant ) i el cuer (que portava el del
darrera ). A més dels rems comptaven amb la ganxa, eina
imprescindible en aquells passos estrets en què calia desenraiar i
barranquejar les peces d’una en una. Amb la ganxa podien recuperar
les peces que se’ls avoraven, desencallar les embarrancades o
apartar-ne qualsevol d’entrevessada.
La tornada dels raiers cap al Pirineu,
històricament, s’havia fet a peu (espardenyant), tant si el punt
de partida era Lleida, Mequinensa o Tortosa.
Com
que el progrés va arribar a poc a poc, en la llengua dels raiers
encara es distingia entre caminar
(descalços) i espardenyar.
Darrerament la majoria espardenyava, però aquest era un privilegi
que no tots els seus avantpassats havien conegut.
Les
anècdotes
Els
raiers, a part de la seva experiència i d’un cabal lèxic
extraordinari, van deixar un seguit d’anècdotes i de records que
generalment contaven de tornada al poble, on solien córrer de boca
en boca. Algunes les vaig sentir de viva veu del meu avi, lo Sisco de
ca la Munda, que fou un raier expert i d’una llarga trajectòria.
Altres me les ha recordat el seu fill, Jaume Argerich, a qui les
agraeixo de cor. Més enllà de la ironia i humor que desprenen,
darrere de cada petita història hi ha el reflex dels clarobscurs
d’una època, i d’uns personatges, que tot i el mite, eren homes
de carn i ossos. Vegem, per exemple, les dues històries següents
relacionades amb la gana, fet gens estrany si tenim en compte les
precarietats d’aquells temps i la fam que devia tenir una gent que
practicava una feina tan dura.
La
cuca llauradora
Una
de les distraccions preferides dels raiers –a part d’anar a
ballar al cafè Royal, del carrer de Cavallers de Lleida, on més
d’un havia deixat tota la soldada i fins i tot alguna penyora- era
fer juguesques sobre qui era capaç de menjar-se la bèstia més
estranya (i aquí no ens referim pas a llangardaixos, esquirols o
serps, que en molts casos eren tinguts per menges delicioses): es
tractava de menjar-se animals de tota mena, des de llangots o
escarabats fins a llimacs o el que vingués a tomb.
Un
dia, el repte consistia a menjar-se una cuca llauradora. El raier la
va agafar amb una mà i se la va acostar a la boca, davant la mirada
expectant de tots els seus companys. Aleshores el pobre animal va
emetre un so com “zzziii-zzziii”. El raier, primer va dubtar. Se
la va apartar dels llavis i la va mirar, potser compadit. Els
companys, ja no cal dir-ho, van començar a rondinar i a increpar-lo.
Ell
que sí, es mira la cuca i li diu:
-Cosí-cosi?
Què cony xerres, mentidera, si ni parents no som!
I
se la va menjar.
Vinga!
Arreu-arreu!
Diu
que hi havia una colla de raiers que quan paraven en un hostal solien
seure tots a l’entorn d’una taula. Allà, esperant-los, hi solia
haver una amanida per a cadascun i una plata de carn a repartir entre
tots. Un d’ells tenia l’habilitat de col·locar-se sempre davant
del millor tall, ja fos asseient-s’hi de pressa i corrents al
davant o bé girant dissimuladament la plata cap al costat que li
convenia. Quan arribava l’hora d’agafar la carn solia dir:
-Vinga,
arreu, arreu!
I,
és clar, a ell sempre li tocava el tall més gros.
Un
dia, els seus companys, ja una mica cansats, li van parar un parany,
de comú acord amb l’hostalera: en arribar a taula es van trobar
com sempre les amanides i la plata de carn, que aquella vegada era
amb suc. Un dels talls, però, en feia quatre dels altres. Ja podeu
comptar com va córrer, el raier espavilat, per a posar-se davant
d’aquella gran protuberància tan suculenta!
En
arribar l’hora del segon plat, com de costum va convidar els seus
companys:
-Vinga,
arreu, arreu!
I
ja no cal dir que aquell tall tan gros va ser per a ell. Però no
només va resultar ser més gros, també va fer un soroll diferent:
-Cloc!
–explicaven que es va sentir en posar-lo al plat.
Era
tot os, sense cap molla de carn, ben cobert de suc.
El
pobre home, una mica avergonyit, primer va provar de punxar-lo,
després de tallar-lo i, finalment, va començar a sucar pa en
silenci, mentre alguns dels seus companys no s’estaven de repetir,
tot menjant:
-Vinga,
arreu, arreu!
El
món dels rais i la literatura
Jules
Verne: La hangada.
José
Luís Sampedro: El río que nos lleva
John
Irving: Last night i twisted
river
Jacin
Verdaguer: «La cançó del raier»
Josep
Carner Ribalta; «Els argonautes del Sícoris».
M.
Fité ha publicat alguns dels seus llibres dedicats a aquest tema:
El cim dels
Espadats, Barcanova, Barcelona 2008
El cançoner del rai, Ed. Pagès,
Lleida, 2010.
Rais i poesia
Sóc
fill del Noguera
dins un rai nasquí,
ma esposa és
raiera,
raier vull morir...
PADRÍ,
SI JO FOS RAIER
Padrí,
si jo fos raier
Marxaria
lluny de casa
Aniria
riu avall
I
em faria una cabana;
Els
rems farien de porta
Els
troncs, de bona teulada
I
jo viuria al dessota
Al
costat de ma estimada
Padrí,
si jo fos raier
Marxaria
lluny de casa
Aniria
riu avall
I
t’escriuria una carta;
Et
diria que els meus pares
No
han sabut estimar-me
Ells
no volen que me’n vagi
I
jo no sé com quedar-me
Padrí,
si jo fos raier
Marxaria
lluny de casa
Fugiria
riu avall
I
em compraria una barca
I
aniria mar enllà
Molt
enllà, en terra estranya
Que
tal com tu em vas contar
És
el món de la rondalla.
CANÇÓ DE QUATRE
Quatre
lletres vaig aprendre
just
escriure llibertat
Quatre
rius té aqueixa terra
i
per tots vaig navegar
Quatre
anys remant al darrere
i
els altres tots al davant
Quatre
trams duia amb mà ferma
sense
por d’embarrancar
Quatre
rals, quanta riquesa!,
el
jornal que vaig guanyar
Quatre
dies de travessa
del
Pirineu fins al mar
Quatre
nits de nit serena
quin
do per l’espardenyar!
Quatre
gorgs, ves la proesa,
els
perills que vaig salvar
Quatre
amors plens de tendresa
tots
els cors que vaig robar
Quatre
amics amb sa mà estesa
el
millor que vaig trobar
Quatre
barres, la senyera,
amb
l’estel que em va guiar.
CANÇÓ
D’ESPARDENYAR
(A
les dones dels raiers)
Caminem
sota els estels
Caminem
i fem-ne via
Caminem
amb els dos peus
Que
ens espera la Maria.
Au
raiers, vinga a cantar,
No
parem d’espardenyar!
Travessem
per la passera
Amb
els rocs de dos en dos
Saltem
i fem-ne drecera
Que
ens espera la Dolors.
Au
raiers, vinga a cantar,
No
parem d’espardenyar!
Caminem
sense reganys
Caminem
sense recança
Caminem
pels viaranys
Que
ens espera l’Esperança.
Au
raiers, vinga a cantar,
No
parem d’espardenyar!
Travessem
aquell serrat
Travessem
per la boscúria
Cordem-nos
fort el calçat
Que
aviat veurem la Núria
Au
raiers, vinga a cantar,
No
parem d’espardenyar!
Travessem
aquell rostoll
Amb
la passa ben pregona
Ajustem-nos
el bedoll
Que
ens espera la Ramona.
Au
raiers, vinga a cantar,
No
parem d’espardenyar!
Caminem
per la boscúria
Caminem
amb llum divina
No
ens espanti la foscúria
Que
aviat veurem la Fina.
Au
raiers, vinga a cantar,
No
parem d’espardenyar!
Travessem
per la muntanya
I
si cal per la carena
Que
qui té gana s’afanya
I
aviat veurem l’Hel·lena.
Au
raiers, vinga a cantar,
No
parem d’espardenyar!
Caminem
en nit de lluna
Caminem
quan faci el ple
Caminem
tots a la una
Que
ens espera la Mercè.
Au
raiers, vinga a cantar,
No
parem d’espardenyar!
Enfilem pel camí Ral
Enfilem
per l’empedrat
Que
quan arribem a dalt
Ja
veurem la Montserrat
Au
raiers, vinga a cantar,
No
parem d’espardenyar!
Travessem
aquell guaret
Que
no es noti cap petjada
Travessem
el tros al dret
Que
ens espera l’estimada.
Au
raiers, vinga a cantar,
No
parem d’espardenyar!
Vetlla a la cabana
Recer
amagat enmig de les boscúries,
Fullatge
i troncs destrament disposats,
Ets
el repòs dels picadors cansats
Ets
el resguard de les naturals fúries
Vell
aixopluc dels més obscurs records,
Parets
de troncs fumades d’estalzim,
Un
fil daurat travessa, llarg i prim,
Els
sons nocturns, el bategar dels cors
L’udol
del llop esquerda la negror
En
pefil fosc de platejada llum,
Però
la nit no perd sa serenor
I
els roncs tranquils es fonen amb el fum
I
quan la vetlla arriba cap al mig
El
somni em duu de nou al teu costat
I
em planyo per les nits que ens ha robat
Aquest
recer del més obscur desig
Un bon article, ben complet i ben explicat.
ResponEliminaHola, Sergi, bon dia!
ResponEliminaGràcies pel teu comentari. Celebro que l'article t'hagi agradat.
Fins aviat!