Les eleccions, com un rai

Notes per a anar tirant, 26 de novembre del 2012. Dia de salpar.

Les eleccions, com un rai

Aquestes eleccions han estat com un rai i els resultats ho han deixat molt clar.

Volen que en Mas continuï fent de davanter, però com que el rai serà de diversos trams i el riu podria baixar bregós -i tèrbol!-, el cap de colla   -que no ho oblidem: és el poble!- ha decidit que el rem cuer el dugui un raier de primeríssima i amb molt de braó, l’Oriol Junqueras.

No tinc cap dubte que amb aquests dos raiers tan experimentats, honestos i compromesos, el rai lliscarà per les aigües dels nostres rius i arribarà a bon port.

Ítaca ja és més a prop!

Aquestes eleccions, a més, han estat una gran victòria de la democràcia, per quatre motius.

Perquè han guanyat claríssimament els partidaris del dret a decidir.

Perquè han guanyat, a més, els partidaris d’exercir-lo (si no, per a què ens hauria de servir aquest dret?)

Perquè hi ha hagut moltíssima participació i això vol dir que el poble, l’autèntic motor del procés, ha parlat.

Perquè el joc brut –que n’hi ha hagut, i molt- una vegada més ha estat incapaç d’enganyar aquest poble tan castigat, tan maltractat, tan humiliat, però tan estimat i tan digne com ho és el poble de Catalunya.

Aquestes eleccions, a més, ens han ensenyat una cosa: la desunió ens afebleix. Muntaner ho va deixar escrit al fragment de la “Mata de Jonc” i estic segur que Mas i Junqueras ho saben. En aquest sentit, un record i un agraïment a Carretero i a Laporta pel seu sacrifici i el seu alt sentit de la responsabilitat.

I pel que fa a Nargó, només una cosa: em sento molt orgullós de ser fill de Nargó. Una abraçada a tothom!

Morir per la pàtria

Notes per a anar tirant, 24 de novembre del 2012. Jornada de reflexió.

Morir per la pàtria

Els diccionaris de correspondències suposen –erròniament- que la paraula castellana “morir” es tradueix sempre per “morir” en català.

Hi ha un cas, però, que segons la meva opinió s’escapa d’aquesta casuística. És quan algun militar es declara disposat a “morir por la pàtria”.

En aquest cas es produeix un fenomen de transsubstanciació semàntica i, a l’orella de molts catalans, tot i que hi senten la paraula “morir”, hi entenen automàticament “matar”.

El fenomen és sorprenent, complex i digne de ser estudiat per algun expert en psicolingüística social. Potser la “Real Academia de la Lengua” o l’Institut d’Estudis Catalans hi podrien fer alguna cosa.

Això no vol pas dir que no hi hagi hagut gent que han mort per la pàtria.

Per a mi el cas més curiós i interessant és el del general Eusebio Puello (Santo Domingo 1811- Cuba 1873), l’únic general de pell negra que ha tingut l’exèrcit espanyol.

Puello va participar en la guerra de la independència de la República Dominicana (1844), en nombrosos afusellaments, en conspiracions, en guerres contra el haitians i en nombroses batalles, rebel·lions i revolucions.

Quan l’any 1861 Espanya  es va tornar a annexionar la República Dominicana, ell va enarborar el pavelló espanyol en diverses poblacions i es va dedicar a sufocar els conats d’oposició que es van estendre per l’illa. En premi a la seva actuació va aconseguir les grans creus d’Isabel la Catòlica i la de Carles III.

L’any 1865, la República Dominicana va recuperar per segona vegada –i no pas per via democràtica- la seva sobirania i el pobre general Pueyo es va exiliar a Cuba. Als tres anys de ser-hi, però, va esclatar la guerra de la independència d’aquella gran illa caribenya.

No cal dir que Pueyo va combatre els rebels fins a la mort. Una mort que no li va venir de cap tret dels seus enemics, sinó, “por una hidropesía de pecho provocada por la mucha pólvora que absorbió en sus muchos años de guerra”.

La independència no ho és tot

Notes per a anar tirant, 23 de novembre del 2012. Dia de Sant Climenç, patró de Nargó.

La independència no ho és tot

(Carta als senyors Fernández, Herrera, Junqueras, López Tena i Mas)

Demà passat hi haurà eleccions, les eleccions més importants de la nostra història. Ens hi juguem que puguem tenir dret a decidir. Ens hi juguem el futur del nostre país.

El dret a decidir és un dret consubstancial amb la democràcia. Sense el dret a decidir, la democràcia s’adultera, es corromp, esdevé una pantomima. Per desgràcia, no cal posar-ne exemples. Sense el dret a decidir, tots els altres drets deixen de ser drets i es converteixen en “gracioses concessions” dels qui ens governen. El dret a decidir és la pedra de toc de tots els altres drets, dels drets humans, dels drets socials, dels drets col·lectius.

Diumenge que ve, sobretot, decidirem si ens auto-atorguem el dret a decidir. Jo hi votaré a favor, no només perquè espero que un dia puguem ser un Estat lliure federat a Europa, sinó perquè confio que essent un Estat lliure federat a Europa ja mai més ningú no ens podrà negar el dret a decidir.

Amb Espanya, amb l’Espanya del PP i del PSOE, el dret a decidir és una quimera impossible. Més de trenta anys de democràcia ho avalen. I, per si no fos prou, la manera com es van carregar el darrer Estatut democràticament aprovat pel poble català ho confirma.

Reclamo el dret a decidir perquè és consubstancial a la democràcia i també a la persona. Perquè sense el dret a decidir, tots els altres drets se’ns esborren. Som nosaltres els qui hauríem hagut de decidir si calia erosionar drets bàsics i inalienables com ho són el dret a la sanitat, a l’educació, a la justícia, a una jubilació digna, o bé era millor rebaixar les astronòmiques subvencions que reben els aristòcrates terratinents, les festes taurines, alguns mitjans de comunicació / manipulació, els “teatros Reales” o del Liceu, fundacions com la Francisco Franco, etc.

Espero i confio que el dret a decidir, que sens dubte guanyarem diumenge vinent, no sigui només per a decidir una Catalunya independent. Espero i confio que el dret a decidir que sens dubte guanyarem diumenge sigui per a tenir un país més lliure, més democràtic, més valent, més solidari, més digne, més feliç i, sobretot, que no renunciï mai més al dret a decidir.

Senyors Fernández, Herrera, Junqueras, López Tena i Mas, diumenge, per raons òbvies, em veuré obligat a triar entre un de vostès. M’hauria agradat que, davant un moment històric com el que se’ns planteja, haguessin estat capaços d’unir-se, si més no una mica. Sàpiguen, però, que tot i que només podré triar-ne un entre tots, cadascun de vostès em mereix els màxims respectes i tindrà tot el meu suport davant aquest gran projecte que defensen de donar la veu al poble, per primera vegada després de segles d’obscurantismes i de mentides.

Els desitjo, per tant, a tots, moltíssima sort.

Catalunya-Espanya

Notes per a anar tirant, 22 de novembre del 2012.

Catalunya-Espanya

Hi ha paraules, com els castells, d’iràs i no tornaràs.

El mot castellà “armatoste”, per exemple, n’és una. Actualment significa “enser viejo y embarazoso”. Per a entendre’ns: baluerna, antigalla.

Però el seu significat originari era un altre. Volia dir “aparell ràpid amb què s’armen les ballestes”. És una paraula catalana formada pel verb “armar” i per l’antiga forma “tost”, que significava “de pressa”. La meva àvia encara la deia. Un armatost, doncs, era una arma ràpida.

Amb la generalització de les armes de foc, les ballestes van quedar antiquades, arraconades i es convertiren en baluernes, antigalles inútils. Fou aleshores que en castellà adquiriren el significat que actualment té la paraula “armatoste”.

“Armatoste” és una paraula semànticament i lingüísticament paradoxal. És un catalanisme del castellà que, en català modern ha esdevingut un barbarisme.

No és pas l’únic cas. Si fa no fa passa el mateix amb el verb “acendrar”, que en el castellà actual significa “depurar”, “afinar”.  Recordeu allò de “tener un acendrado espíritu de sacrificio”?

Com tothom deu saber, la cendra antigament era molt valorada com a material de neteja  de vaixelles, metalls, etc. D’aquí al seu significat actual en castellà només hi ha un pas, una simple associació mental: “limpiar, depurar, afinar...”

Les relacions de Catalunya i Castella (o Espanya) vénen de lluny. No és estrany, per tant, que els espanyols agafessin paraules catalanes –sobretot quan aquestes cobrien un buit semàntic- i a la inversa, que els catalans agaféssim paraules castellanes, com ara bàndol o borratxo, que són castellanismes primerencs, però totalment integrats a la llengua.

Les primeres relacions importants entre espanyols i catalans segurament van ser militars. El 23 d’octubre de 1086, 500 cavallers catalans “ambidextres, armats amb llargs ganivets esmolats i calçats amb avarques” van ajudar Alfons VI a la batalla de Sagrajas. Pel gener de 1097 li van tornar a donar el seu suport a la batalla de Bairén. El 1108 l’ajudaren a la d’Uclés.

Però el suport més fort el van donar les tropes de Pere el Catòlic a Alfons VIII. El 19 de juliol de 1195 els àrabs havien derrotat el rei castellà a la batalla d’Alarcos. Castella (o Espanya), a més, tenia Lleó i Navarra en contra. Els historiadors coincideixen a dir que estava a punt de ser aniquilada, de desaparèixer.

L’ajut de Pere el Catòlic amb les seves tropes va ser providencial. Gràcies a les tropes catalano-aragoneses posaren a ratlla els lleonesos i els navarresos i plantaren cara als sarraïns. Fins i tot conqueriren un llogarret amb un castell, aleshores poc conegut, que es deia Madrid. Finalment Pere el Catòlic, com tothom sap, seria decisiu el 1212 a la batalla de “las Navas de Tolosa”.

Qui sap si no va ser en alguna d’aquestes batalles que el mot armatost es donà a conèixer i es va generalitzar  en castellà.

Finalment dues observacions. La primera: sempre que els exèrcits catalans han entrat al llarg de la història en terres castellanes o espanyoles ha estat per a ajudar-los. No he sabut trobar cap excepció a aquesta regla. Com que no sóc historiador, demano que si algú en sap alguna me la faci arribar.

Segona: sempre que els exèrcits castellans o espanyols han entrat al llarg de la història en terres catalanes ha estat per a atacar-les i privar el nostre país dels seus drets, de les seves Corts i de les seves Constitucions. No he sabut trobar cap excepció a aquesta regla. Com que no sóc historiador, demano que si algú en sap alguna me la faci arribar.

Crisi? Quina crisi?

Notes per a anar tirant, 21 de novembre del 2012.

Crisi? Quina crisi?

És d’admirar la brillantor amb què certs sectors de la societat espanyola sobreviuen a la crisi que assola el país. La veritat és que no sé com s’ho fan. I tampoc no sé com és que se’n parla tan poc.

Me n’he adonat llegint una notícia luctuosa, del tot lamentable, ocorreguda dies enrere.  L’explico.

Íñigo de Arteaga del Alcázar, marquès de Tàvara i fill del XIX duc de l’ Infantado i marquès de Santillana i d’ Almudena del Alcázar, va morir als 43 anys el dia 14 d’octubre, juntament amb dues altres persones, en un accident aeri esdevingut mentre pilotava la seva avioneta particular. Venien d’un casament que hi havia hagut a la localitat sevillana d'Écija.

L’extensa i poderosa aristocràcia d’Andalusia aquell dia havia hagut de fer front a una dura i difícil decisió: triar entre anar a aquest casament i el que se celebrava el mateix dia a la localitat de Sanlúcar de Barrameda (Càdis), tots dos d’upa, de la “màxima categoria”.

Íñigo era un pilot molt experimentat i un enamorat de l’aviació. Amb el seu monomotor de quatre places es desplaçava per tot Espanya i fins i tot feia viatges per l’estranger.

L’ accident va passar a les 18.30 horas al terme municipal de San Pablo de los Montes (Toledo) i se’n desconeixen les causes.

L’avioneta havia sortit d’una de les finques que el seu pare, el duc de l’Infantado, posseeix a Sevilla, lloc on havien celebrat un menjar familiar. La destinació era l’aeròdrom  de Casarrubios del Monte (Toledo), on el jove marquès guardava habitualment la seva aeronau  i on solia deixar el cotxe amb què havia de tornar a Madrid.

Uns dies després de l’accident se celebrà un funeral per l’aristòcrata. Hi van assistir grans personalitats del Regne, com ara el príncep Felip o Esperança Aguirre.

Els ducs de l’Infantado són uns dels aristòcrates amb més renom i solera del país veí.  No tant, però, com el de la duquessa d’Alba, que amb trenta-quatre mil hectàrees a Andalusia, 16 grans finques a Còrdova i 6 més a Sevilla –a part de les que té a la resta de l’Estat- és la terratinent més gran d’Europa i la que posseeix més títols nobiliaris del món. M’admira com, després de tants segles i de tantes generacions, aquestes nobilíssimes famílies són capaces de mantenir, si no d’incrementar, els seus patrimonis. Tant de talent, tant d’esforç, m’esborrona. Deu ser per aquest mèrit tan indubtable que la senyora duquessa rep cada any milions d’euros –d’euros, no pas de pessetes!- en subvencions que tan gustosament paguem entre tots, tant els de la metròpoli com –sobretot- els de les colònies perifèriques.

I també deu ser sens dubte per tots aquests mèrits ancestrals –laboriosament transmesos de degeneració en degeneració- que els nostres estimats socialistes –sempre tan injustament criticats!- amb més raó que un sant li atorgaren la medalla d’Andalusia i la nomenaren filla predilecta d’aquell territori.

Que demani perdó!

Notes per a anar tirant, 20 de novembre del 2012.

Que demani perdó!

La candidata del PP per Barcelona, Alicia Sánchez Camacho, hauria de demanar-nos perdó.

Anar a les llars de jubilats a fer por, a dir que si Catalunya és independent no es cobraran les pensions, a predicar l’Apocalisi i els focs de l’infern, és una immoralitat inacceptable.

Fer por a les criatures és una vilesa indescriptible.  Fer por a la gent d’edat és també una vilesa execrable, però a més a més denota una insensibilitat, una manca d’escrúpols, una baixesa moral, una misèria espiritual i una crueltat psicològica, difícilment homologables amb la resta de membres de la raça humana.

El pitjor de tot, però, és que la senyora Sànchez es dedica a fer por a través d’hipòtesis que ella mateix vol impedir que es rebutgin o verifiquin i, per si això no fos prou, vol fer por a través de falsedats i mentides.

Al lloc on estiuejo tinc la sort de tenir dos belgues jubilats per veïns i amics. Un havia estat mecànic de cotxes, l’altre, tot i que va néixer a Bèlgica, va treballar en un supermercat de Luxemburg. Tots dos són, doncs, fills d’un petit país europeu i la seva vida laboral, senzilla, ha transcorregut en països de dimensions tant o més modestes que les de Catalunya.

Desconec el que cobren de jubilació. Però, quan van arribar, tots dos es van comprar sengles mansions amb abundosos terrenys a la Costa Brava, tenen un gran jardí il·luminat, piscina, jacuzzi dins de casa, etc. Tots dos tenen dos cotxes, un Mercedes per als viatges llargs i un utilitari per als desplaçaments locals. Un d’ells, que ja és una mica gran, té un jardiner els caps de setmana...

De quines jubilacions parla, la senyora Sánchez?

Però la cosa més greu és un vídeo que el seu partit ha editat en què un tal Joan García hauria de renunciar al seu cognom si Catalunya fos independent.

Però com s’atreveix a fer una cosa així? Sap la senyora Sánchez que l’Estat del país que ella defensa i tan bé representa històricament ens ha destrossat els cognoms, tant ortogràficament com morfològicament? Sap la senyora Sánchez que l’Estat del país que ella defensa i tan bé representa ens ha imposat històricament els noms en castellà, que allà on pares i padrins deien Rosó, Jaume o Pere, calia inscriure Rosario, Jaime o Pedro?

Sap la senyora Sánchez que l’Estat del país que ella defensa i tan bé representa ens ha obligat a demanar papers i a driblar burocràcia per poder tenir simplement el nom en la nostra llengua?

Si l’Estat Espanyol fos un Estat autènticament democràtic (democràcia no és només votar cada quatre anys!) s’hauria encarregat ell mateix de gestionar la recuperació dels noms que el nazi-feixisme franquista i gairebé sempitern ens havia segrestat. I  més a més, hauria demanat perdó. Però no ho va fer, no ho ha fet ni ho farà. Com ho hauria de fer si no ho ha fet per l’holocaust americà, pel segrest de les nostres institucions l’any 1714, ni pels crims del franquisme?

I, com és natural, tampoc no ho farà la senyora Sánchez Camacho.

Espero que, com a mínim, ningú no la voti!

Joan Sales, 100 anys

Notes per a anar tirant, 19 de novembre del 2012.

Joan Sales, 100 anys

Avui se celebra el centenari del naixement de l’escriptor i editor Joan Sales. Home compromès, socialment i nacionalment, va lluitar a les files republicanes, contra el feixisme. En acabar la guerra es va haver d’exiliar i quan va tornar al país es va dedicar al conreu i a la difusió de les nostres lletres.

Sales és autor d’una de les novel·les més importants que s’han escrit sobre la guerra de 1936-1939: Incerta glòria. Com a editor va publicar escriptors com Villalonga, Rodoreda o Màrius Torres.

Sales, a més, ens va deixar dues frases dignes de ser recordades, i fins i tot diria que força actuals.

La primera, referida als catalans: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó deixar de ser imbècils”.

La segona, clara i directa, referida a fets que passaren durant la guerra: “sospito que no arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del filldeputisme històric; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena, en una paraula”.

Pel que llegeixo als diaris, sembla que la reencarnació d’aquella mena de botxins pretén continuar tractant-nos com si fóssim imbècils.

Em sembla, doncs, que ha arribat l’hora d’escollir:  Volem continuar sent imbècils o volem ser catalans?