Jonc o mata de jonc?

Oriol Junqueras va ser capac d'agafar el menhir en què s'havia convertit Esquerra Republicana de Catalunya, després que l'anterior direcció l'hagués deixada triplement petrificada, i el va enlairar fins a l'escalinata de l'Olimp, que és la que condueix a la mateixa antesala del despatx de la presidència de la Generalitat.

Historiador omniscient i afable, alcalde de la població més roja del cinturó roig barceloní, catòlic practicant i investigador privilegiat dels arxius del Vaticà, Junqueras és un home preparadíssim i un tot terreny de primera de la política catalana. La seva contribució ha de ser sense cap mena de dubte decisiva per a assolir l'altíssima fita d'aconseguir d'una vegada per totes l'alliberament del país.

Oriol Junqueras és un grandíssim comunicador i, com a tal, té alguna cosa de profeta bíblic. De profeta com aquells que sortien a les pel·lícules del Cecil B. de Mille i que, només amb les seves paraules, ja eren capaços de posar dret tot un poble.

Però Oriol Junqueras és també un gran líder. De vegades em recorda Moisès baixant del Sinaí amb les taules de la Llei. Altres vegades, però, el veig com un Josué entrant a la Terra promesa.

Oriol Junqueras duu un cognom que l'obliga. Com deia el gran Ramon Muntaner, un jonc tot sol és molt feble i fàcil d'arrencar. Però una mata de jonc, una jonquera, és indestructible. Invencible.

Junqueras, fins ara, ha demostrat ser un polític brillant, sensible i compromès. Però Junqueras té pressa, perquè sap que el poble també en té. Tots en tenim. Però la pressa no sempre és bona consellera: avui, després de la primera prohibició del 9-N, molts europeus han entès coses de la relació Catalunya-Estat espanyol que abans no entenien. És per aquest motiu, que diumenge podrem votar.

Què farà Junqueras? Voldrà ser Moisès? ¿Trencarà les taules de la llei contra els falsos adoradors del famós vedell d'or que tenen tots els països -malgrat el risc d'afeblir la mata de jonc- i emprendrà en solitari el camí de la Terra Promesa?

O bé, ¿serà capaç de carregar-se un altre menhir a l'esquena i esperar, amb la disfressa de Josué, que el so de les trompetes de Jericó obri les portes de la llibertat?

Super Mas?

La primera vegada que tinc noció d'haver vist Artur Mas em va recordar en Clark Kent. Clark Kent era el personatge d'un còmic que llegíem de xics, que després es va fer molt popular gràcies al cinema i la televisió.

Clark Kent era la identitat secreta que adoptava Superman quan es cansava de ser el super heroi de l'espai i baixava a la terra. Perfectament habillat amb vestit i corbata, passava desapercebut en els grans formiguers que constitueixen les conurbacions metropolitanes.

Superman necessitava amagar la seva identitat en la disfressa de Clark Kent, perquè sabia que sense una dimensió humana la seva vida a la terra seria molt més difícil i vulnerable. Per això duia aquesta doble personalitat en secret i en pagava el preu elevat que en pagava.

Clark Kent, en tant que periodista, era un noi  tímid, prudent, però eficient. Treballava al diari Daily Planet juntament amb J. Olsen i la intrèpida Lois Lane. En Clark Kent estimava secretament Lois Lane, però aquesta només tenia ulls per a l'home d'acer, per a Superman.

La Lois Lane somiava en Superman i no es podia imaginar que el Superman que cercava el tenia molt més a prop del que es pensava. Justament sota la jaqueta, la camisa i la corbata d'aquell noi tímid, prudent, però eficient, que ella rebutjava i s'anomenava Clark Kent. 

Es tractava, per tant, d'un triangle amorós. Segurament del triangle amorós més famós i complex d'ença del de la reina Ginebra, el rei Artur i el cavaller Lancelot. Un triangle, no obstant, ben curiós; segurament l'únic triangle que s'ha donat a la història amb dos únics costats.

La primera vegada que tinc noció d'haver vist Artur Mas em va recordar en Clark Kent. Em vaig preguntar si algun dia per sota d'aquella jaqueta, d'aquella camisa i d'aquella corbata hi apareixeria la imatge d'algun Superman.

Tot sembla indicar que Mas estima també una dama que se li resisteix. És una dama intrèpida, decidida, aventurera, apassionada per la llibertat. Com Lois Lane somia en un Superman que l'alliberi i la faci volar. 

Però Mas també es resisteix a treure's la careta de la timidesa, de la prudència, de l'eficiència, perquè sap que, sense Clark Kent, Superman no existiria, i la seva tasca en aquesta terra seria molt més difícil i vulnerable. 

La primera vegada que tinc noció d'haver vist Artur Mas em va recordar en Clark Kent. Em vaig preguntar si algun dia per sota d'aquella jaqueta, d'aquella camisa i d'aquella corbata hi apareixeria la imatge d'algun Superman. No ho sé. El que sí que sé és que, sense Clark Kent, Superman no existiria. I que, sense Artur Mas, la dama intrèpida, decidida i aventurera, que estima seria incapaç de volar.

Pornografia

´

Llegeixo que la companyia de teatre “Primas de Riesgo” ha decidit canviar els seus estatuts per a poder distribuir revistes pornogràfiques amb la finalitat de vendre entrades per a veure les seves obres.

Aquesta companyia presentarà la seva iniciativa dijous vinent. Segons ha fet saber en una nota, oferiran representacions teatrals gratuïtes a tots aquells qui comprin les revistes porno que distribuiran mitjançant la seva web.

“Primas de Riesgo” també donarà l’opció de comprar les revistes per telèfon i les primeres 300 persones que en comprin rebran com a regal una invitació per a veure una obra de Calderón de la Barca a Madrid (Espanya).

La companyia ha decidit fer aquest pas davant l’evidència que la distribució de revistes porno "cuenta con un mayor respaldo por parte del gobierno y una fiscalidad que demuestra el claro interés en su desarrollo".

En efecte, les revistes pornogràfiques –tal com passa amb els “espectacles taurins”- tenen un IVA reduït d’un 4 %, mentre que les entrades de teatre tributen el general, un 21 %.

Si la iniciativa triomfa, no m’estranyaria que els paletes, els ferrers, els fusters, els perruquers i una infinitat de professionals autònoms de les més diverses rames aviat comencessin a vendre’ns revistes pornogràfiques.

La idea no sembla pas del tot dolenta. La gent s’estalviaria impostos i, a més, podria disposar d’una revista per a entretenir les hores d’espera al dentista o a l’oftalmòleg amb unes publicacions com a mínim tan interessants com les que hi solen trobar. S’haurà de provar!

Itineraris literaris per a tothom

L'editorial Pòrtic ha publicat un seguit de volums destinats a donar a conèixer i promocionar diferents llocs del nostre país. Les característiques, la història, els monuments, els carrers i els paisatges, a través de la descripció que en fan la gent que escriu de cadascuna de les contrades. La seva obra ajuda a conèixer i a entendre el territori, alhora que aquest permet copsar amb més profunditat i riquesa l'obra dels escriptors.

El volum que duu per títol Geografia Literària. Comarques lleidatanes, l'Alt Pirineu i l'Aran recorre, segons els autors, de "les planes de l'Urgell als cims pirinencs (...) de la magnificència del Gòtic de Santa Maria de Balaguer  a les humils i carismàtiques mostres del romànic en els punts més distants de la nostra geografia".

Pel que fa a l'Alt Urgell, hi són representades les poblacions de Cava, Coll de Nargó, Oliana, Organyà, Peramola, Ribera d'Urgellet, la Seu d'Urgell i la Vall de Valira / Bescaran, a través de les plomes de gent com Josep Albanell, Esteve Albert, Isidre Domenjó, Josep Espunyes, Marcel Fité, Joan Graell, Joan Obiols, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Mercè Sala, Joan Santamaria, Vidal Vidal, Albert Vilaró. 

El llibre, elaborat per Llorenç Soldevila, és una bona eina per a donar a conèixer el paisatge i la literatura de les nostres terres. Tant la fotografia com la paraula hi tenen, per tant, un protagonisme total. 

Pocs són els pobles que no hagin estat retratats, descrits o cantats per algun dels literats que hi han passat o hi solen fer vida i molt pocs haurien de ser els ajuntaments i espais culturals en què hi manqués una obra tan útil, ben feta i enriquidora com aquesta. És una obra també molt recomanable per a totes aquelles persones que vulguin descobrir amb uns nous ulls les inacabables joies arquitectòniques i paisatgístiques que s'amaguen en els indrets més impensats del país.

Barça

Feia dies que no veia ni sentia un partit del Barça. Concretament, des del dia 16 d'octubre de 2011.

Dissabte passat vaig entrar en un bar a prendre un cafè. Per la televisió feien un partit de futbol entre el Reial Madrid i un equip d'arroplegats, que corrien esperitats a la deriva i vestien de blau-grana. 

 

El cambrer em va assegurar que es tractava del Barça, però jo no em podia creure que allò que veia fos el que quedava d'aquell Barça dels temps de Joan Laporta. 

Mentre vaig ser al bar vaig tenir la desgràcia de veure un gol del Reial Madrid, concretament el tercer. Vaig sortir abans que acabés el partit. A fora, passejant, feia un dia de tardor càlida esplèndid.

Després vaig veure a la premsa que el Barça només havia perdut per tres gols a un i que, segons alguns, l'àrbitre no havia estat bé.

Els pobles oblidats

Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya.

Coordinadors: Xavier Cortadellas i Judit Pujadó

Il·lustracions: Llenas Llensa

Edicions Sidillà

La Bisbal d’Empordà, 2014

Cap als anys seixanta del segle passat, un grandíssim nombre de pobles i viles del nostre país van quedar deshabitades. Les possibilitats i avantatges que aleshores oferia el món urbà, juntament amb les dificultats de tota mena (manca de bones comunicacions, d’escoles i altres serveis, de corrent elèctric, en alguns casos, etc.) que els petits nuclis rurals encara patien van provocar un èxode disseminat en el temps que, si s’hagués produït tot de cop, hauria adquirit unes dimensions autènticament bíbliques.

 Edicions Sidillà l’any 2012 van publicar Els pobles perduts, una obra col·lectiva que obtingué una gran acollida per part del públic lector i de la qual ja es va parlar en aquest espai. Aquella obra recollia la història, els records, les feines, les llegendes, les anècdotes i les vivències dels darrers habitants de trenta llogarrets de la Catalunya històrica. 

L’existència de tants i tants pobles d’unes característiques semblants a les que es recreaven a Els pobles perduts i, sobretot, la descoberta i el contacte amb gent que recordava amb afecte i enyor aquelles poblacions, van ser els desencadenants de la publicació d’ Els pobles oblidats.

Els autors, una vintena, són escriptors i escriptores procedents de les diferents contrades que apareixen als textos, o que hi estan molt vinculats. Aquest fet facilita que hi hagi un lligam d’implicació emocional i de coneixença molt estret entre la descripció dels diferents espais i les persones que ens els reporten. Un llibre així, fet amb la cura, l’afecte i la proximitat que es desprèn de cada escrit, difícilment hauria pogut ser redactat per un sol autor. Aquest caràcter col·lectiu de l’obra és un dels seus principals encerts.

La tria dels pobles és molt adient i prou representativa. Pobles que ens retornen a la puresa de la vida viscuda entre conreus, rius i boscos. Pobles que ens parlen de ruïnes, de solitud, de silenci, de suors, de pols i de sang, però també de nombroses curiositats, de sucoses històries, de divertides anècdotes i de pobles que tornen a viure. I ho fan en una llengua viva i polida, irreductiblement convençuda que si no pot sobreviure en el ressò dels rostolls i dels roquissars on es va criar, ho farà en la memòria i en el cor dels qui la feien servir i ara ens en deixen un petit testimoni en les pagines d’aquest llibre.

L’obra ha estat pulcrament i bellament editada, qualitat que ja esdevé un segell distintiu d’Edicions Sidillà. Les il·lustracions de Llenas Llensa, ajustades, evocadores i plenes de detalls, formen un tot harmònic amb els textos i amb el conjunt de la publicació.

 

Per tot plegat, és una obra fàcil i agradable de llegir, i molt recomanable. Tant per a les persones a qui els agrada viatjar i conèixer indrets amagats de la nostra terra, com per a aquelles altres que ja en tenen prou gaudint de la lectura i del plaer de viatjar, sense moure’s de casa. El llibre és també especialment indicat per a cursos en què l’aprenentatge de la llengua i el coneixement de Catalunya hi tenen un pes important.

Marcel Fité

Un marit sense arguments

Notes per a anar tirant, 2 de novembre del 2012.

La van casar a la força, i vestida de negre amb taques roges, en l’època que els Tirans dominaven la terra, quan aquestes coses encara no estaven del tot mal vistes. Males llengües asseguren que ningú no va sentir-li dir el sí, ni davant d’un capellà, d’un jutge o d’un bard. Fou un matrimoni a l’antiga, només consentit per una de les parts i només pensat en benefici del més fort.

El seu home va començar a maltractar-la des del primer dia. La tenia tancada, lligada de mans i peus i a les fosques. Només la deixava anar perquè treballés hores i hores, però sempre sota la seva més estricta vigilància. Després, quan el sol es ponia, ella li havia de donar el que havia guanyat perquè ell ho administrés, sense presentar-li mai cap mena de compte ni de rebut ni d’explicació. 

Ella va provar de deixar-lo un parell de vegades, però ell s’hi oposà amb tota la seva fúria i, ajudat per veïns també maltractadors, va aconseguir mantenir-la humiliada i esclava sota les seves urpes.

Quan el temps dels Tirans s’acabà i arribà el temps de les Paraules, aquell marit continuà sense entendre la seva dona, sense deixar-la sortir, sense deixar-la parlar, sense deixar-la pensar.

Un dia ella, assabentada que hi havia una cosa que es deia divorci, li va tornar a dir que volia volar, que ja no aguantava més les seves grolleries, els seus insults, les seves amenaces, les seves imposicions, el seu macarroneig de barri baix. 

L’home va obrir uns ulls com unes taronges. No s’ho podia creure. La seva dona li plantava cara i li deia que volia deixar-lo, marxar, oblidar-lo.

Incapaç de dir-li una paraula amable, incapaç de mostrar-li el més mínim afecte, va tornar a fer-li crits, a insultar-la, a aixecar-li la mà, a dir-li que sense ell no podria anar enlloc, a amenaçar-la que sense ell no la voldrien ni els veïns ni les veïnes...

I aleshores ella parlà:

-Però si tant et necessito jo a tu, per què no vols que me’n vagi?

L’home, aleshores, es va quedar mut. Aquell marit no estava avesat a raonar, a argumentar. Les seves raons havien estat sempre basades exclusivament en l’acció de la força, de l’insult, de l’esgarip, de l’agressió, del càstig, de la imposició, del domini...

-El matrimoni és un sagrament indissoluble! I els sagraments s’han de respectar, no es pot actuar al marge dels sagraments! –va sentenciar finalment, tot i que ell, en sagraments, hi creia ben poc.

La dona se’l va mirar amb un somriure.

L’home, cada vegada més excitat, va intentar collar-la més fort:

-Si te’n vas avisaré la Guàrdia Civil –va exclamar amb la seva veu esfilagarsada, ja totalment afònica. 

Però la dona, tranquil·la, va tornar a somriure:

-Però si tant malament m’ha d’anar, per què no vols que me’n vagi? Jo no et demano que em protegeixis. Jo només vull ser jo mateixa.

L’home, exasperat, fora de si, va tornar a intentar trobar algun argument, alguna paraula, alguna explicació, per a oferir a la seva dona que, cada vegada més lluny, li feia adéu amb la mà.

-No vull que te’n vagis perquè ets meva! –va esclatar finalment, mig sanglotant.

I aleshores la dona no va somriure. En el fons aquell ex-marit seu li feia un xic de pena. Com a totes persones segrestades, tants anys de maltractaments, d’insults, d’opressions, l’havien afectada una mica. Però ara ja sabia el que no volia i, decidida, va continuar caminant. 

“Algun dia, potser, podrem ser amics de debò”, es va dir.