Les arrels fascinants de la paraula: llei.

(Dedicat a Josep Espunyes, en el dia del seu aniversari)

Tenen molta raó els senyors Rajoy, Rivera i Sánchez quan diuen que sense llei no hi ha democràcia. Ara bé, la llei, per si sola, no és pas una garantia de democràcia; al Coscollet del passat dia 15 em sembla que ja es veia prou clarament.

Però què és la llei?

 

Tal com molt sovint sol passar, les paraules més elevades, abstractes i cultes de les nostres llengües actuals tenen un origen remot d'allò més planer, concret i fins i tot casolà. Per això moltes vegades és tan apassionant fer una mica d'espeleologia històrica en el llenguatge i capbussar-se a les nombroses esplugues, balmes, coves, avencs i corriols secrets que viuen amagats sota la delicada epidermis de les paraules que fem servir cada dia. Aquesta immersió potser no ens donarà una definició científica del terme, però ben segur que ens n'ampliarà el significat i, sobretot, ens farà més inassequibles i invulnerables als nombrosos estols de pirates de la paraula que pul·lulen pel món de la política i dels mitjans de la comunicació.

L'avantpassat més antic de la paraula llei que conec és la forma leg, de la protollengua indoeuropea. Leg significava inicialment espigolar, recollir, que era una activitat quotidiana del món de l'agricultura, com encara ho és ara. 

Aquest significat, amb la noció de cosa recollida, es desplaçà al de llenya (<LIGNUM) i, per la via culta, a lignit. 

El món grec, que va saber recollir i seleccionar les formes verbals més prístines, precises i elegants de la seva tan precoç llengua, va ser capaç d’elaborar un prestigiós codi lingüístic que s’identificà amb les formes LEGO (expressar), que ens ha donat paraules com lèxic, alèxia, dislèxia, eclèctic (dit del qui recull el millor de cada sistema) i la forma LOGOS (paraula), que ens ha aportat mots com lògica, analogia, antologia, apologia, diàleg, epíleg, monòleg, pròleg, sil·logisme, tautologia, etc.

Com que els humans espigolem constantment coses de la natura, fins i tot dades (encara avui, quan pels volts de Nadal el sol surt per la coma de Llest -de la muntanya de Turp- a Nargó sabem que són les deu i deu), vam crear l'HOROLOGIUM, que en català significa rellotge, paraula que a través de la nostra llengua va passar al castellà i es convertí en "reloj". 

 

Amb les dades que hem extret de la natura hem fet un món ple de significats. Primer llegint els rastres dels animals vam ser capaços d'identificar les diferents espècies per les petjades. I fins i tot de falsejar-les per a desorientar competidors i adversaris. Aviat vam espigolar significats de les pedres, de les rajoles d'argila, dels papirs, dels pergamins, de les vitel·les... D'aquest espigolar, recollir significats, en vam dir LEGO, que significa llegir, i que per extensió ha donat paraules com lector, lectura, llegenda, diligència, intel·ligència, negligència, sacrilegi, sortilegi, etc.

 

També la paraula llei (<LEX) deriva del fet d’espigolar. D’espigolar entre els costums i les regles d’una societat a fi i efecte de fer-ne un compendi. És per això que una de les bases del dret el constitueixen els costums i les tradicions d’un territori. Hi pot haver, i de fet hi ha, unes lleis i uns drets universals comunament acceptats, però més enllà d’aquest fet tan necessari, cada país té el dret i el deure d’elaborar les seves pròpies lleis, aquelles que més s’adiuen amb la manera de ser i de viure dels seus habitants.

El problema és quan les lleis territorials d’un país s’imposen a les d’un altre fins al punt d’esborrar-li les que li són pròpies. Aleshores les noves lleis no són mai fetes per a defensar els ciutadans, sinó més aviat al contrari, per a subjugar-los. Nelson Mandela ho va exemplificar amb nitidesa: “Pel que fa a la justícia sud-africana, es pot dir que l’excés de dret implica la negació del dret mateix. Aquest “dret” no és res més que un dels mitjans de què disposa el poder per a imposar el seu ordre.”

No sé si a l’Estat espanyol no passa igual. O potser pitjor. El conegut jutge i professor de Teoria de l’Estat, Joaquin Navarro, ja fa anys que deia: “Cuando el poder ejecutivo pierde legitimidad y respetabilidad ante los ciudadanos no se produce el vacío, sino que su lugar es ocupado forzosamente por un poder judicial. (...) Un poder judicial que no ha sido dotado institucionalmente para ello y a cuyos titulares de más alta jerarquía se les ha seleccionado cuidadosamente para cumplir ese papel, si llega el caso, con benevolencia y magnanimidad. Por una justicia penal entrenada y avezada para actuar de arriba a abajo y no para enfrentarse con la gran delincuencia del poder (...) Aquellos que debieron cumplir con su función de limitar, vigilar y controlar al poder no lo han hecho porque, aparte de estar invadidos y controlados por este mismo poder, han dimitido sin más de sus responsabilidades esenciales, convirtiéndose en cooperadores necesarios de la delincuencia del poder”. 

Els senyors Rajoy, Rivera i Sánchez diuen que sense llei no hi ha democràcia. Però s’obliden de dir que la legitimitat de les lleis emana de la voluntat popular dels ciutadans, dels seus costums, de les seves tradicions, de la seva història. Parlen de l’imperi de la llei quan el que en realitat apliquen és la llei de l’imperi. 

Potser és per això que de tant en tant han d’acudir –tal com també passava a l’antic Imperi romà- a imposar les seves lleis imperialistes a cops de legió (<LEG) sobre els pobles subjugats. Com a mínim, les legions romanes oferien el benefici del dubte sobre les espanyoles: aquelles eren formades pels soldats espigolats, escollits, entre els millors dels seus exèrcits i d’aquí venia el seu nom. 

La legió espanyola, en canvi, fundada per Franco i Millan Astray, tot fa suposar que té uns orígens no tan propers al seu significat etimològic.