Rellegint els escrits polítics del mateix poeta i periodista espanyol d'ahir, Ramón Pérez de Ayala (1881-1961), hi trobo aquesta reflexió de 1917, és a dir, d’ara fa cent anys:
"En España no hay sufragio universal. Lo hay de jure, de derecho, empapelado en la Constitución. Pero no lo hay de hecho, de facto. El sufragio universal que de facto se practica en España es una farsa, representada por una pandilla de farsantes, que son los políticos..."
Tampoc no sé si, cent anys després, les coses han canviat gaire. Que cada lector arribi a les seves pròpies conclusions.
A mi aquí el que ara m’interessa
és donar alguns tombs sobre les paraules farsa i farsant.
D’on provenen?
Una farsa, al text de Pérez de Ayala, és allò que hom fa per a enganyar i un farsant és el qui simula sentiments o opinions amb la idea d'enganyar.
Farsa prové de francès antic farse, que significava obra breu, de caràcter còmic intercalada per a omplir una representació teatral més àmplia. Farsant ve de l'italià i volia dir inicialment comediant i, d'aquí, passà a cínic i mentider.
Totes dues provenen de la forma indoeuropea bhrek que volia dir omplir. En llatí evolucionà a farcire i passà a significar reomplir, farcir. Per això, quan es mata el porc es fa el farcit, pronunciat fassit a Nargó, encara que avui sento molt l'expressió forastera "fer el mandongo".
Rivera: “No voy a votar a favor de la investidura de Rajoy”
Però com que omplir s'associa també amb menjar (omplir el pap), les paraules fart i afartar tenen també aquest origen. Com tambe el té la paraula infart, que és quan es produeix una obstruccíó d'un vas que priva el reg sanguini a algun teixit o a alguna víscera del cos.
Vist així, a la llum de les claus misterioses que ens ofereix el llenguatge, els polítics d'ara fa cent anys, segons el text de Pérez de Alaya, serien gent que, a més de mentir i fer comèdia, s'haurien omplert de menjar i de menjar i, ja ben farts, haurien acabat fent un infart, és a dir, haurien fet un pet com un aglà.
Aquí tampoc no sé si, cent anys després, les coses han canviat gaire. Que cada lector arribi a les seves pròpies conclusions.
Una farsa, al text de Pérez de Ayala, és allò que hom fa per a enganyar i un farsant és el qui simula sentiments o opinions amb la idea d'enganyar.
Farsa prové de francès antic farse, que significava obra breu, de caràcter còmic intercalada per a omplir una representació teatral més àmplia. Farsant ve de l'italià i volia dir inicialment comediant i, d'aquí, passà a cínic i mentider.
Totes dues provenen de la forma indoeuropea bhrek que volia dir omplir. En llatí evolucionà a farcire i passà a significar reomplir, farcir. Per això, quan es mata el porc es fa el farcit, pronunciat fassit a Nargó, encara que avui sento molt l'expressió forastera "fer el mandongo".
Rivera: “No voy a votar a favor de la investidura de Rajoy”
Però com que omplir s'associa també amb menjar (omplir el pap), les paraules fart i afartar tenen també aquest origen. Com tambe el té la paraula infart, que és quan es produeix una obstruccíó d'un vas que priva el reg sanguini a algun teixit o a alguna víscera del cos.
Vist així, a la llum de les claus misterioses que ens ofereix el llenguatge, els polítics d'ara fa cent anys, segons el text de Pérez de Alaya, serien gent que, a més de mentir i fer comèdia, s'haurien omplert de menjar i de menjar i, ja ben farts, haurien acabat fent un infart, és a dir, haurien fet un pet com un aglà.
Aquí tampoc no sé si, cent anys després, les coses han canviat gaire. Que cada lector arribi a les seves pròpies conclusions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada