A. E. era un fidel complidor de la llei. Havia llegit Kant i,
probablement, l’havia entès parcialment. Quan el jutge Raveh, poc abans que l’acusat
fos condemnat a la forca, es va interessar pel tema, aquest va fer un definició
força aproximada de l’imperatiu categòric: “d’acord amb Kant, considero que el
principi de la meva voluntat ha de ser de tal manera que pugui conjugar el
principi de les lleis generals”. Ho va dir força bé, però segurament no ho va entendre i,
certament, no ho va practicar durant la seva més que miserable actuació.
A. E. havia llegit Kant, però no
havia llegit Sófocles i no coneixia el drama ancestral d’Antígona, situada en
el dilema de complir la llei comuna del seu país o enterrar el seu germà,
seguint les lleis no escrites, però universals, del cor i de la raó, del seny.
A. E. es pensava que havia viscut
sempre en consonància amb els preceptes morals de Kant i, molt especialment,
amb la definició kantiana del deure. Però feia trampa. L’imperatiu categòric de
Kant és un concepte central en tota la seva ètica. Aspira a ser un manament autònom
i autosuficient, independent de les
ideologies i les religions. “Comporta’t de tal manera que la màxima de la teva
voluntat estigui sempre en consonància amb una legislació universal”. Amb el seny, diria jo.
És a dir, la moral de Kant està
tan estretament lligada a la capacitat humana de jutjar que elimina
completament l’obediència cega. I A. E. va fer trampa. Va introduir una
lleugera variació a l’imperatiu categòric Kantià: “Comporta’t de tal manera que
la màxima de la teva voluntat estigui sempre en consonància amb la legislació vigent al
teu país”.
I, certament, la legislació vigent al
seu país era una legislació molt sòlida, rica i ben elaborada, obra dels més
experts juristes del règim. Una allau de lleis, decrets i ordenances van ser
minuciosament elaborats per ordre del mateix Führer amb la intenció de donar una
aparença incontestable de legalitat a aquell corpus jurídic que permetia exterminar
centenars de milers de jueus.
Al judici de Jerusalem, Adolf
Eichmann va intentar defensar-se. “Jo mai vaig odiar els jueus, i mai vaig
desitjar la mort de cap ésser humà. La meva culpa prové d’obeir la llei, i l’obediència
de la llei és una virtut prou lloable... No sóc el monstre en què preteneu
transformar-me..., sóc la víctima d’un engany. Un home que obeïa escrupolosament
la llei.”
El dia 31 de maig de 1962, Adolf
Eichmann es va dirigir cap al patíbul amb una gran dignitat. Quan li van oferir
la caputxa la va rebutjar. “Jo no ho necessito, això.” I, a continuació, amb
molt d’aplom, va dir que ell era un Gottglaúbiger,
(ateu germànic), va rebutjar qualsevol suport espiritual i, dirigint-se a la comitiva que l'acompanyava, va voler cloure l'acte de la seva tràgica vida amb aquestes paraules: “aviat ens tornarem a retrobar, aquest és el destí dels homes. Visca
Alemanya! Visca Argentina! Visca Àustria! No les oblidaré mai!”
Per a ell, la mort, fins i tot la seva, era un acte banal.
Per a ell, la mort, fins i tot la seva, era un acte banal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada