L’arrogància

Des del 1976 fins al 2009 he dedicat una bona part dels meus esforços a l’ensenyament. He fet classes a l’antiga EGB, al BUP, a l’ESO, al mateix professorat i he col·laborat amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, centre del qual vaig ser Cap de Normalització Lingüística els darrers anys de la meva carrera acadèmica. 

Durant aquests anys he comès errors –que quan n’he estat conscient he procurat esmenar- i dec haver tingut també algun encert: antics alumnes –ara alguns d’ells mestres, advocats, metges, etc.- que de vegades em vénen a veure en presentacions de llibres i altres actes, així m’ho fa suposar. Dic tot això, no pas per parlar de mi mateix, sinó perquè m’agradaria oferir un punt de vista personal basat en l’experiència a moltes coses que es publiquen aquests dies sobre l’anomenada llei Wert.

Per a començar, vull dir que em sembla tristíssim que una vegada més un factor tan essencial per a la nostra existència com ho és l’ensenyament s’hagi decidit des d’instàncies exclusivament polítiques i des d’òptiques purament partidistes. Una vegada més la nova LOMQE segueix la tradició de ser aprovada per un dels dos partits espanyols (PP / PSOE) amb l’amenaça explícita que serà derogada quan el que remena les cireres passi a l'oposició.

Segons llegeixo al diari “la llei Wert s'inspira en la nonada llei orgànica de qualitat de l'educació (LOQE) del 2002, en el segon mandat de José María Aznar i amb Pilar del Castillo com a ideòloga. El PSOE la va derogar el 2004 abans que entrés en vigor i va aprovar la LOE amb el tòtem d'educació per a la ciutadania, abolida per Wert en favor del reforçament de la religió, que ara comptarà en la nota i la concessió de beques. A més de fixar el castellà com a vehicular i forçar la Generalitat a pagar l'ensenyament en castellà en centres privats als pares que ho demanin, la LOMQE du l'Estat a fixar el contingut de les troncals, instaurar la segregació als 15 anys i crear revàlides estatals (la de final de batxillerat substitueix la selectivitat).”

No hi ha cap dubte que aquesta llei és un atemptat contra l’autonomia del professorat, dels centres i del país, d’unes dimensions incalculables. Però més enllà d’aquests fets, que tothom pot veure clarament, hi ha la manera com s’ha fet les coses. 

Primer de tot hi ha aquest intervencionisme polític tan exagerat, tan malaltís. Admetrien els ciutadans que els polítics prenguessin en la sanitat les decisions que prenen en l’ensenyament? Gosarien operar-se d’una ungla del dit xic del peu? És veritat que, tots els governs han volgut intervenir en l’ensenyament. I en general no s’ha fet mai des del diàleg, des de la prudència, des de la confiança en els qui dia a dia treballen a les aules i coneixen els problemes. Però fins ara no s’havia fet mai des de l’arrogància i la desconfiança amb què ho ha fet aquest govern del PP. 

La immersió lingüística no era únicament un sistema d’èxit que permetia un bon domini del català i del castellà. A darrere de la immersió lingüística –una de les poques innovacions col·lectives que s’ha dut a terme des de sota cap a dalt- hi havia moltes hores de preparar, esmenar i millorar materials, moltes hores de reflexió, moltes hores de reunions i de treball, moltes hores de raonaments crítics i de millores, moltes hores de labor vocacional duta a terme per gent preparada, conscient i que creu en la seva feina. Crear un equip com aquest no és gens fàcil i això qualsevol legislador conscient ho hauria de saber.

Sorprèn –i molt- que en un país en què els seus governants –alumnes de les escoles més cares de l’Estat- són la riota quan proven de parlar qualsevol altra llengua que no sigui el seu “castellano” de tota la vida, ara es decreti des del fanatisme polític més irracional, des de l’arrogància i la desconfiança, la fulminació d’un sistema que funcionava amb uns resultats més que acceptables.

Però ells tenen el poder, el poder de fer lleis i decrets, el poder de manar des de dalt, encara que tan sols sigui per a destruir el que hi havia fet i funcionava raonablement bé. És la paranoia del poder. Se senten tan segurs, en la seva ignorància, que no els importa enfrontar-se amb tota l’oposició del “Congreso”, amb tota l’oposició dels experts que coneixen el tema, amb tota la gent que ha treballat per una escola millor, més democràtica i acollidora, amb tots els pares i mares que han defensat aquest projecte i hi ha participat.

La política educativa del ministre Wert, basada en una teoria èticament espantosa i avui totalment desacreditada, la de la imposició política, només es podia fer en un país endarrerit i políticament anestesiat com Espanya, un país de súbdits submisos i acrítics incapaços de reaccionar contra la rècula de monstruositats que els seus governants duen a terme sense cap mena d’ètica democràtica i ni tan sols de vergonya.

A partir d’ara, el futur dels nostres fills ja no dependrà del seu esforç ni del dels seus mestres ni del de la comunitat educativa. A partir d’ara tot dependrà de la voluntat arrogant de l’omnipotent ministre Wert que, com aquell conductista avui ja oblidat en el món civilitzat, també es veu amb cor de dir: “Doneu-me una dotzena de criatures sanes i us garanteixo que en puc escollir una a l’atzar i fer que arribi a ser allò que jo vulgui: metge, advocat, artista... o lladre”. Estem a les seves mans. Fins que les urnes ens en separin (i si no és molt demanar, per sempre mai més).