La
marquesa de Sade
Repartiment: Àngels Bassas, Andrea Montero, Enka Alonso, Muntsa Alcañiz, Agnès Romeu, Laura Fité.
Direcció: Emilià Carilla.
Autor: Yukio Mishima
Teatre Akadèmia
Carrer Buenos Aires, 47-49, Barcelona.
L’acció dramàtica es desenvolupa en el marc històric
que envolta la Revolució Francesa. Una època que apareix als ulls de
l’espectador degudament passada pel sedàs distanciador d’una mirada
aristocràtica i, sobretot, femenina i plural, polifònica, que ens mostra les
diferents actituds dels personatges davant el doble repte que els toca
afrontar: la crisi moral derivada de la vida sexual i disbauxada del marquès de
Sade i la crisi històrica i social que significa la Revolució.
El marquès de Sade, després d’una de les seves orgies
amanides amb noies submises i dosis de cantàrida (la viagra de l’època), ha
estat denunciat i condemnat a mort. La seva sogra, Madame de Montreuil, intenta
de salvar-lo acudint a Déu (Madame Simiane) i al dimoni (Madame de Saint-Fond).
L’absència del marquès de Sade permet que Madame de
Montreuil s’acosti a les seves filles, a la càndida Reneé (l’esposa de Sade i
personatge central de la seva novel·la Justine)
i a la frívola Anne-Prospere, cunyada i amant ocasional del marquès. I el que escolta i sent
aquella mare li regira els budells de les emocions i li trastoca la percepció dels esquemes del seu món
familiar.
Quan Sade és alliberat, Madame de Montreuil ja és
interiorment tota una altra. Demana que se li revisi la sentència i el fa
empresonar de nou.
Però finalment esclata la Revolució. Els valors es
capgiren, les solideses morals trontollen, l’ètica personal es difumina i se
supedita als canvis que la nova situació comporta. Madame de Montreuil, sempre
pausada i serena, senyora, recapacita: “Potser el Marquès, ben mirat, en el
fons del fons, no era tan pervers com semblava...”
L’obra, a través d’una època i d’uns personatges
controvertits, que per a bé i per a mal han influït en la història i en el
pensament occidentals fins als nostres dies, fins al punt de deixar empremtes lingüístiques
quasi universals en el llenguatge (sadisme,
sàdic, etc.), ens presenta també dues maneres de veure el món i de viure la
vida: el món de les passions i dels instints enfront del món de la moral social
i aristocràtica, amb les seves ombres i les seves llums, amb els seus dubtes i
les seves incertes certeses.
El llenguatge narratiu és concís i precís com un
aparell de rellotgeria. Sense sotragades ni canvis bruscos, sense trivialitats,
picades d’ullet o les típiques concessions del teatre més comercial, destinades
a agafar l’espectador per la via d’afalagar-lo pel fet “d’haver trobat a la
trama idees i punts de connexió que ell ja coneixia en una obra històrica tan
perfecta i profunda”.
La dicció és excel·lent, amb contrastos i silencis
perfectament modulats i expressius. La llengua està curosament adequada als
rols socials i al moment històric que vehicula, sense que per quest motiu deixi
de ser el que ha de ser: una llengua directa i planera, comunicativament
eficaç.
La interpretació és magnífica, viscuda, només a
l’abast de persones configurades fibril·larment amb altes dosis de passió i
vocació teatrals. L’Àngels Bassas, brillant, pletòrica, segura i creativa. La
Muntsa Alcañiz, magistral, sàviament continguda, serena, silenciosament expressiva. La
resta del quadre formen un conjunt esplèndid, rodó, ajustat, perfectament idoni
per a transmetre sense estridències el missatge trasbalsador que deriva del fet
de remoure les aigües convulses i tèrboles, contradictòries, de la condició humana,
que no és altra que la del món dels homes i de les dones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada