dilluns, 8 d’abril de 2019

Notes per a la memòria d' Hostafrancs (pregó de la Festa Major de 2004).



El dia 1-10-2004 vaig tenir l'honor de llegir el pregó de la Festa Major d'Hostafrancs. Aquí en teniu una còpia per al record.



Marcel Fité, Imma Moraleda i Jordi Duixans




Senyora regidora, senyor president, estimats veïns i veïnes  d’Hostafrancs i membres de l’Orfeó Atlàntida,




Com que a les dues novel·les que he publicat parlo de les impressions i sensacions d’algun jove pirinenc que arriba a la gran ciutat, he pensat que avui el que modestament podia fer era explicar-los una mica el que en recordo de les meves. Serà la meva manera d’ agrair-los que m’hagin distingit amb l’honor de poder llegir el pregó de la Festa Major d’aquest any, distinció que es veu duplicada amb la presència i el suport de tants conciutadans i amics aquí presents.



Novel·les de l'autor que transcorren als barris d'Hostafrancs i Sants
Vaig arribar a Hostafrancs a mitjan anys setanta. El barri, malgrat les moltes mancances de l’època, de seguida em va agradar. Era tranquil,  amb carrers i carrerons que s’encreuaven, s’inclinaven o es cargolaven arbitràriament, seguint el traçat d’antigues rieres o els dictats de l’expansió urbanística d’èpoques preterites, i, com si d’un poble gran es tractés, encara hi quedaven força cases no massa altes i, ben sovint, amb algun avi o àvia assegut a l’entrada que hi prenia la fresca i mirava com passaven la gent i les hores. 



Tot i que ja no hi quedava gairebé cap vestigi de l’activitat ramadera que girà a l’entorn de l’Éscorxador, encara recordo un parell de cases que tenien vaques i venien llet. Per si això no fos prou evocador dels meus orígens rurals, s’hi sentien les campanes de l’alcaldia, que al seu batall agombolaven i acompanyaven la població (com encara ho fan avui dia) de la mateixa manera que uns anys abans les sirenes de les fàbriques havien marcat el ritme del barri i dels seus voltants.




Hi havia poques places i pocs espais socials, però els que hi havia eren vius i bulliciosos: em refereixo a la plaça del Sol i a la plaça fronterera d’Osca. La gent hi prenia la fresca, hi discutia i, en definitiva, hi preferia la conversa a la llum malaltissa i esblaimada de la TV en blanc i negre de l’època. 


Pl. d'Herenni o del Sol


El carrer, doncs, encara no havia estat ocupat totalment pels turismes, i la gent encara en gaudia, amb la conversa del veí o la veïna,  amb els jocs dels infants al voltant dels arbres, als gronxadors o a la sorra, amb la parada d’alguna botiga que treia els seus caixons d’hortalisses o del que fos a la vorera, o amb els bars  que estenien les seves taules de marbre, com si en lloc de ser a Barcelona ens trobéssim en qualsevol poble o poblet de la Catalunya interior.


Pl. d'Osca
El barri era tranquil i alhora dinàmic. Quan et faltava alguna cosa o simplement volies sortir del silenci i de la traquil·litat dels seus carrerons a la recerca d’animació i botigues, només havies de fer quatre passes per trobar-te amb un dels carrers més dinàmics i emprenedors de tot Barcelona. Em refereixo, és clar, a la Carretera, a la Creu Coberta, la columna vertebral del barri i, alhora, la seva artèria comercial. Allà, a part del Mercat Municipal, podies gaudir d’una xarxa de comerços densa i completíssima, amb els seus aparadors i llumenàries i l’ anar i venir de la gent, que semblava que de cop i volta haguessis passat d’un poble o barri solitari, deixat de la mà de Déu, a una ciutat vivíssima i atrafegada. 



Era una Creu Coberta amb dues sales de cinema, el “Bohemio” i l’Arenes, (només entrar al carrer de Sants n’hi havia dues més, el Gayarre i el Liceu), amb una boteria, un ataconador, carboneries, queviures, bodegues, matalasseries i antics basters, adrogueries, la recentment desapareguda botiga dels pollets, etc., etc., una Creu Coberta molt diferent de l’actual, que s’anava renovant a un ritme que, de tant vertiginós, de vegades ha esdevingut impossible de percebre.




Juntament amb aquestes realitats tan tangibles a què m’acabo de referir, es palpava entre la gent l’ esperit de reivindicació i de millora social que sempre ha caracteritzat el barri, i que en aquells moments d’acabament de la Dictadura era especialment punyent i vigorós. Les pudors dels antics assecadors de pells, els fums de les velles fàbriques i, sobretot, la possibilitat de destinar a usos socials els terrenys de la fàbrica de l’Espanya Industrial, tot just tancada, van desencadenar tot un seguit de moviments veïnals que, amb la seva lluita, van aconseguir una transformació qualitativa de l’entorn  tan extraordinària que ens hauríem de remetre  als llunyans anys de l’Exposició i de la urbanització de Montjuïc per trobar-ne una de semblant. 


El parc de l’Espanya Industrial, el Poliesportiu i les transformacions  d’indrets propers com ara el parc de l’Escorxador o la plaça dels Països Catalans han facilitat, sense cap mena de dubte, la integració harmònica del barri a un entorn urbà que antigament l’engavanyava i han millorat, d’una manera evident i palpable, la qualitat de vida de tots els seus ciutadans.




Durant aquests anys, a més, s’ha avançat molt en el coneixement de la de la història d’Hostafrancs, fet que demostra l’interès i l’estima dels seus habitants, així com que el sentiment de barri és, no només un fet indiscutit i indiscutible, sinó també una realitat viva i de futur. La fundació del barri, els seus orígens entre Sants i Barcelona, l’ etimologia del seu nom, les seves tradicions i les fites de les seves grans renovacions, han estat estudiades per personalitats com Carreres i Verdaguer, Garcia Palacín, Joan Pelegrí, Romeu i altres que me’n deixo, i ha rebut l’impuls de l’associanisme local, entre el qual caldria destacar els Amics de la Historia i les Tradicions d’Hostafrancs, institució que tinc l’honor i la responsabilitat d’haver començat a presidir, i que si la cito tothom entendrà que no és per cap acte de vanitat personal –puix que com he dit la nova junta tot just acabem de fer-nos-en càrrec- sinó per fer una acte de reconeixement i de justícia a les persones que ens han precedit al capdavant de l’Associació.


Amics de la Historia i les Tradicions d’Hostafrancs; a la dreta, el sr. Palacín (EPD)


Si fa un moment parlava dels anys de l’Exposició i dels anys 70 com dos moments de gran renovació del barri, seria injust que justament aquest any que es compleix el 150 aniversari de l’enderrocament de les muralles de Barcelona no féssim una referència al que aquest fet significà per a Hostafrancs i que en bona part coneixem gràcies als estudis i aportacions a què m’he referit fa uns instants.


Amics de la Historia i les Tradicions d’Hostafrancs; a la dreta, el sr. Palacín (EPD)
L’any 1839, el municipi de Barcelona havia cedit al de Sants un sector de la seva marina a canvi d’un espai intersticial entre el turó de la Vinyeta i el curs de l’antiga riera de la Magòria. El turó de la Vinyeta (també dit dels Inforcats o dels Molins de Vent) era al límit municipal entre Barcelona i Sants. 


La creu coberta vista des del turó de la Vinyeta i Inforcats  (1820-3)

Fins a 1714, hi havia hagut algunes forques de la Ciutat i al segle XVI tenim notícies de la presència de molins de vent en aquest pujol. Avui, aquest turó, força rebaixat per l’acció de les rajoleries del barri, és coronat per la plaça dita de les Arenes, edificada el 1903, i que, fatalment, sembla que serà el que determinarà el nom del nou recinte comercial que s’hi està edificant. Per a mi, però, i espero que també per a molts conciutadans d’Hostafrancs, serà sempre el turó de la Vinyeta. 


La creu -descoberta- amb Sants a la dreta (¿?)

Entre aquest antic turó i Montjuïc es formava un pas o coll en què des de molt antic (1343) s’havia erigit una creu de terme, protegida amb una edícula gòtica, motiu pel qual va ser coneguda com la Creu Coberta. Entre la Creu Coberta i la tercera muralla de Barcelona hi havia un espai buit, forçosament despoblat per raons militars, i només travessat per una de les millors entrades de la ciutat, amb arbres a banda i banda, anomenat passeig de la Creu Coberta. 


Els arbres de l'antic  passeig de la Creu Coberta, a baix a la dreta

Era el passeig que duia al portal de Sant Antoni, lloc per on entraven les grans personalitats que visitaven la ciutat, mentre que les altres portes, la de Godai, la de les Drassanes, etc., eren destinades a donar entrada als pagesos, hortolans i altra gent del poble pla.



Mapa de l'antic  passeig de la Creu Coberta

Un any després de la cessió, el 1840, Joan Corrades i Bosch obtingué el primer permís oficial per a edificar en aquest espai entre el turó de la Vinyeta i la riera de la Magòria. Natural del poble segarrenc d’Hostafrancs de Sió, construí, no gaire lluny de la Creu Coberta, l’hostal Hostafrancs que, com és sabut, acabaria donant nom al barri, després d’imposar-se a un altre que també es troba documentat en aquella època, dit de les Barraquetes i probablement referit a algunes construccions destinades a servir menjar i beure a baix preu als barcelonins que sortien de la muralla. D’aquí que el darrer redoble de tambors amb què s’anunciava el tancament de portes del recinte barceloní s’anomenés irònicament “l’entreu gats”, fent referència a l’elevat grau d’intoxicació etílica en què probablement es trobaven alguns dels qui entraven a darrera hora a la ciutat.


L'espai de les Barraquetes. Al fons la creu coberta.

La situació estratègica de l’hostal Hostafrancs, lloc de parada abans d’entrar a Barcelona, lloc on habitualment els carruatges canviaven les rodes abans d’entrar al clos emmurallat, lloc de fonda per a traginers, tractants de bestiar –molts d’ells gitanos, instal·lats o no al barri-, viatgers, assedegats de la ciutat i altres transeünts, convertí aquell espai en un punt de trobada proverbial que acabà donant al nostre territor aquest aire alegre i bigarrat que tant l’ha caracteritzat, tot i les èpoques de duresa i restriccions que sovint ha patit. 
El bar la Pansa

Potser el símbol més gràfic d’aquesta diversitat el constitueix el bar la Pansa, que uns anys més tard –ja propers als nostres dies- esdevingué el darrer exponent d’un aiguabarreig social i cultural tan heterogeni com el ventall que va des de la gent de la faràndula del Paral·lel fins als darrer tractants de bestiar o les colles de toreros amb la seva vestimenta enfaristolada, tan característica. Dins d’aquest aiguabarreig seria una injustícia no esmentar també la figura del pispa, és a dir, l’espabilat que a la primera distracció feia desaparèixer en un tres i no res la maleta o la cartera d’quells viatgers refiats que per algun motiu o altre paraven a la zona, poc abans d’entrar a Barcelona. D’aquí ve una dita que ja adquirí una gran poluparitat a les acaballes del segle XIX: “A la Creu Coberta, vés alerta!”

La plaça de toros coronant el turó dels Inforcats o de la Vinyeta


Més d’una vegada he pensat, i ara em perdonaran aquesta digressió literària, si no era la Creu Coberta i, més concretament el turó dels Inforcats, el lloc arbrat que evoca  Cervantes poc abans de fer entrar el Quixot a Barcelona, en el moment que Sanxo, encara fosc, descobreix les cames dels famosos penjats: 


Els inforcats del Quixot (il. Doré)

“-No tienes de què tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no vees sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justícia cuando los coge (...) por donde me doy a entender que debo estar cerca de Barcelona.” No era, tal volta, la de la Creu Coberta l’entrada més lògica d’algú que venia de Saragossa (encara que “sin tocarla”) “en el más derecho camino”?



Els inforcats del Quixot (il. Doré)
Si això fos cert, encara tindria més versemblança i raó de ser la dita de A la Creu coberta, vés alerta!, perquè com recordaran, allà mateix, només fer-se de dia, Sanxo i Don Quixot foren assaltats per la banda del mític bandoler Rocaguinarda…



El bandoler Rocaguinarda
He parlat, encara que breument, de tres moments històrics del barri, la fundació, la consolidació amb l’exposició del 29 i el desvetllament després de la inacabable postguerra. Toca ara ja fer una breu pinzellada al present i al futur. Possiblement vivim un altre moment històric sense ser-ne gaire conscients: acabem d’inaugurar l’ampliació del Centre Joan Pelegrí, que és una de les institucions clau en el desenvolupament humà i social del nostres joves; les obres fan via en diversos indrets: al metro, als pisos del carrer Hermengarda… Se sent també soroll d’obres a la Hamsa, i tot fa suposar que aviat l’ Escola Miquel Bleach i el carrer que duu aquest nom, el carrer de Llobet, la plaça del Sol i tot el barri en general  notaran els efectes d’una transformació tan important com necessària per a la millora de la qualitat de vida de l’entorn i de la comunicació entre els veïns.



L'antiga i la remodelada plaça d'Herenni

Com que avui comença la Festa Major, aprofito per a demanar a l’``Angel Custodi tres precs per al futur:





que doni ales als nostres governants perquè l’any vinent el proper pregoner pugui dir que totes aquestes obres ja han estat dutes a terme i, posats a demanar, a gust de tothom.




L'antiga Hamsa i la pl. Joan Pelegrí

que, ara com mai, siguem capaços d’acollir la diversitat i l’aiguabarreig del present amb el mateix esperit de diàleg, d’integració i de generositat amb què ho van fer els avantpassat que ens han precedit.






I, en tercer lloc, que la festa que avui comença sigui  manifesta com un estel que il·lumina, com un auguri que avança una nova època de pau i de felicitat no només per a la bona gent d’Hostafrancs, sinó per a tot el món.







divendres, 5 d’abril de 2019

Escarmentar, un mot genuïnament castellà?



Hi ha dues menes de creacions humanes: les que serveixen per a alguna cosa i les que ens diuen alguna cosa. Totes dues constitueixen allò que anomenem cultura. Un cotxe serveix per a desplaçar-se. Una pintura ens diu alguna cosa.


Sovint, però, les coses que serveixen per a alguna cosa també ens parlen. Un cotxe, per exemple, a més de servir per a desplaçar-se, té una funció comunicativa evident: no és igual tenir cotxe que no tenir-ne, no és igual tenir un Mercedes que un Dacia... I els objectes que diuen alguna cosa, sovint, també serveixen. Una pintura, per continuar l’exemplificació, més enllà del seu missatge estètic, pot servir per a posar en relleu o reforçar el poder d’una determinada institució, d’una persona, d’una casta; per a donar informació d’un fet, d’una època, etc.


La llengua, certament, serveix per a comunicar-se. Però la llengua també ens parla més enllà dels missatges estrictes que transmet en el procés comunicatiu quotidià. Aquesta segona veu de la llengua, aquesta veu amagada, lentament oblidada de generació en generació en la llarga desmemòria del temps, se’ns presenta encriptada i plena de viaranys garrigosos, argelagosos (ja em disculparan la llicència els membres de la Secció Filoil·lògica de l’IEC!) i, per tant, gairebé esborrats i intransitables. Saber escoltar-la, desxifrar-la, no obstant, és per a molts una autèntica delícia i una font de coneixement d’allò més gratificant i clarificador. Un autèntic plaer. Us convido a fer-ho, de la mà d’uns grans mestres, amb la paraula ESCARMENTAR.


D’altra banda, però en estreta connexió amb el tema, sempre m’ha fascinat la capacitat que tenen les llengües modernes de crear i fer-nos arribar per mitjà del cabalós riu verbal de la història conceptes abstractes d’allò més complexos a partir d’aquelles nocions concretes i absolutament senzilles que un dia brollaren, potser miraculosament, de les generoses i misterioses deus de la terra.



Així, la noció que en català expressem amb el verb tallar degué tenir en indoeuropeu una forma hipotètica sker o skei (irlandès antic scar “tallar”, persa kard “separar”, sànscrit chyati “tallar”, anglosaxó scinu “tíbia”, prussià antic kersle “destral”, albanès sh-kjer “fer bocins”, llatí scio “saber” [en el sentit primigeni de separar una cosa d’una altra], germànic skeran “tallar”, etc.).


En català, arribades per torrents i rieres diversos, tenim també una munió de paraules que ens evoquen aquelles formes hipotètiques. Esquilar, esquinçar, esquerda, esquena [ant. os tallant, tíbia], esgrimir, escorça [allò que  es pot tallar], escorxar, esquizofrènia, escindir, prescindir, rescindir, cisma, escut [tauló tallat], carn [bocí tallat], carnaval, carnestoltes, escarnir...



Emparentada amb aquest camp semàntic tenim la paraula escarmentar. Durant molt de temps l’etimologia d’aquest mot va ser certament confusa i molt discutida. El fet que fos un mot exclusivament ibèric (només és viu al castellà, al portuguès i al català) va cridar molt l’atenció dels grans romanistes del moment. Gran etimòlegs com Díez, Michaelis, Cornu, Körting,  Baist, Meyer-Lübke i Joan Coromines van dedicar innombrables esforços a escatir l’origen del mot.



La versió més comunament acceptada i definitiva va ser la que va donar el gran filòleg català, Joan Coromines, l’any 1946. Escarment, en el sentit de càstig exemplar, seria el resultat de la síncope, per caiguda de la i pretònica, de escarn(i)miento>escarmiento. Escarnir, inicialment, significava simplement “fer mal a algú” (“la mentalitat dels senyors medievals –ens diu Coromines− mirava el qui sofria un càstig  com una persona violentament humiliada i avergonyida”). Però el senti de ”càstig exemplar” no apareix fins al segle XIII. La llengua que té l’honor d’haver-la documentada per primera vegada és el castellà. La trobem ja al Cantar de Mio Cid: “Ferió luego (...) / en los pueblos paganos fizo tal escarmiento, / falló e mató d’ellos a todo su talento” i també en Gonzalo de Berceo “por escarmentar otros serie descabezado”. En català també fou força matinera, però no tant. Apareix ja literàriament a l’Espill de Jaume Roig (s. XV): “faré’ls report:/ serà consell/ de home vell/ ja scarmentat...”

Des d’aleshores, com deia Antonio de Nebrija, la paraula escarmentar i la resta de la llengua castellana va ser sempre “compañera del Imperio”.




I tot sembla indicar que ho vol continuar essent.


(Article publicat, amb lleugers retocs, al número 106 de Llengau Nacional)


dimecres, 20 de març de 2019

Càstor Pérez, nascut a Nargó



"Càstor Pérez i Diz  -ens diu la Viquipèdia- va ser un compositor, cantant i estudiós del món de l'havanera. És considerat un hereu cultural dels vells cantaires d'havaneres i de cançó de taverna, i anà recopilant tota mena d'informació per tal que aquest cant no caigués en l'oblit." Segons la mateixa font, hauria nascut a Nargó l'onze de novembre de 1955 i mort a Palafrugell el dia 10 de novembre de 2010, un dia abans, doncs, del seu 55è aniversari. Aquesta dada, però, com es podrà comprovar, probablement no és exacta.

 Càstor Pérez amb Xiqui Ramon


La seva relació amb el món de l'havanera va ser matinera, intensa i molt profitosa. L'any 1972, als disset anys, ja entrà al grup Port-Bo. El 1977, Càstor es va fer càrrec de la direcció musical del grup, tasca que exercí durant vint-i-dos anys.

Resultado de imagen de havaneres duet


L'any 1994 juntament amb Pere Bahi formà el grup Caobana. Un any més tard participà en la creació successiva dels grups Es Caliu i Duet, els quals han estat un referent per a molts grups d'havaneres.


L'any 2003 participà en la creació del grup L'Empordanet, de la direcció musical del qual es féu càrrec fins a la seva mort prematura.




Se sap que Càstor Pérez Diz va néixer a Coll de Nargó, fill de pares gallecs. A causa de la feina del pare, la família va voltar força pel país, fet que va provocar que en Càstor no tingués una residència fixa durant la seva infantesa.

(Seleccioneu la pestanya següent, premeu el cursor dret, aneu a la pestanya d'internet i obriu el link:
https://www.youtube.com/watch?v=HZO97ZLEc-o)

Avui, gràcies a les dades obtingudes de la partida de baptisme i de la de naixement, gentilment facilitades per Mn. Benigne i la Mireia Aranda, podem ampliar i corregir algunes dades aparegudes als mitjans. De fet, segons consta en ambdues partides, Càstor Pérez va néixer el 14 de novembre de 1955, no pas l'onze, i fou batejat el dia 20 d'aquell mateix mes a l'església parroquial per Mn. Manuel Miquel amb els noms de Cástor, Marcos, Manuel.

(Seleccioneu la pestanya següent, premeu el cursor dret, aneu a la pestanya d'internet i obriu el link:
https://www.youtube.com/watch?v=qXJ-O-weWYA)
 

Era el petit de tres germans. El seu pare, Cástor Perez Núñez era de Navallo (Orense) i la seva mare, María Luísa Diz Requejo, de Correchouso (Orense). El pare treballava de comptable a l'empresa "Construcciones, Tejados y Cubiertas", durant la construcció del pantà d'Oliana, i la mare a casa. 

(Seleccioneu la pestanya següent, premeu el cursor dret, aneu a la pestanya d'internet i obriu el link:
 https://www.youtube.com/watch?v=qXJ-O-weWYA

El naixement es va produir a les set del matí del dia 14 de novembre de 1955 a la casa de cal Met de Nargó. En donen fe el jutge del poble, Pere Miquela Bach, el secretari, Fco. Donès Julià i els testimonis, Emilio Solà Gual i José Plaus Pujol.



Càstor Pérez es va casar amb Glòria Cruz Torrelles a Palafrugell i una de les seves filles, com se sap, és la cantant i artista  Sílvia Pérez Cruz, amb qui sovint va compartir escenari. La Sílvia li va dedicar una de les seves cançons més emotives.



(Seleccioneu la pestanya següent, premeu el cursor dret, aneu a la pestanya d'internet i obriu el link:
https://www.youtube.com/watch?v=0j87sQJHkEQ)