divendres, 6 de juny del 2014

A Cadí-Pedraforca parlem de l’escola de Nargó




Tret de comptades excepcions, que en general coincideixen amb els períodes més o menys democràtics de la política espanyola, la tradició pedagògica que es recorda al poble de Nargó s’ha caracteritzat per una notable duresa repressiva. 


Una tradició autoritària. El mestre de nois més antic que es recorda a través de la transmissió oral, el famós mestre Canal, era d’una rectitud extrema i, segons s’explica, capaç d’aplicar els càstigs més severs i contundents. Ens els seus temps –es diu, com si es tractés d’un elogi- “a la plaça d’estudi hi creixia l’herba, perquè als alumnes no se’ls deixava ni tan sols trepitjar-la”. 

No obstant això, generalment parlant, els seus alumnes el recordaven com un bon mestre, com un mestre que “ensenyava molt”   –fet que no ha estat pas empíricament demostrat-, i no eren pocs els pares que, més tard, si algun dia un fill seu es queixava dels càstigs violents i fins i tot cruels que rebia a l’escola, li responien: “amb lo Canal haurís hagut d’anar”. El Canal va ser mestre a Nargó, entre altres anys, durant els de l’època de la Dictadura de Primo de Rivera.

Pocs mestres van deixar al poble una empremta i un record tan forts com el mestre Canal. Dels seus successors durant els anys de la República, n’hem pogut esbrinar  ben poca cosa. Un d’ells –a qui els alumnes coneixien com el Tres barbes, per una barba amb tres puntes que duia- no sembla que fos especialment autoritari i, tot i que ens informen que era un bon mestre, no hem pogut saber ni tan sols com es deia. La memòria del seu nom devia quedar esborrada per l’atroç ventada que assolà el poble a partir de la guerra espanyola de 1936-1939. O potser sigui perquè la gent tendim a recordar més els casos extrems que no pas les situacions de normalitat, malgrat que aquestes, al nostre país, hagin estat més aviat escasses.

Segons ens informa en Jaume Argerich de ca la Munda, durant la remota postguerra, per Nargó hi van passar diversos mestres “un que es deia Pasqual Barceló, un altre que es deia Pons i menjava a ca la Sisca...” Justament, el fill de ca la Sisca, en Josep Bosch, ens fa memòria d’un altre “que es dive Timoteo i s’estava a cals Abuelitos de ca l’Esteve”. Però el record de la repressió més contundent i punyent dels anys més immediats a l’acabament de la guerra ja ens la van oferir en altres números d’aquesta mateixa revista en Pere Ramoneda, de cal Guillot, i en Jaume Argerich, suara esmentat. En Pere Ramoneda hi deia: “a la primera paraula que se t’escapava en català ja et clavaven uns mastegots. Lo mestre, mossèn Prior, que era qui feia l’estudi, era terrible. Va arribar a pegar molt! L’Emili de cal Vileta deia que la seva calavera aniria a la volta de la porta de l’infern, de tan dolent com era” (Cadí-Pedraforca, núm 2, pàg. 44). I Jaume Argerich reblava: “(el mestre) en acabar la guerra obligava a parlar sempre en castellà, al recreo també. Es passejava amb un bastó que li portàvem la mateixa canalla. De vegades el qui l’hi duia era el primer a estrenar-lo! I quan sentia enraonar a algú en català al pati li donava cop de bastó” (Cadí-Pedraforca, núm 14, pàg. 26).


La senyora Alícia i lo senyor Mariano. Els mestres que sens dubte van tenir un pes específic més fort, més decisiu, més controvertit, durant els inacabables anys de la postguerra i del franquisme van ser l’Alícia Ginés Miñana i el Mariano Bach Ginestà. L’Alícia havia vingut de fora, ja abans de la guerra, però es va casar amb el metge del poble, el senyor Gasset, i s’hi va quedar. El Mariano era fill de Nargó, concretament de cal Janot –pronunciat Genot a la zona- i havia estat un dels millors alumnes del famós mestre Canal. De les persones amb qui hem enraonat hem trobat –com ja sol passar en parlar d’antics mestres- opinions, referides a tots dos, força diferents i fins i tot contraposades. Com que seria impossible i poc operatiu de recollir-les totes, ens centrarem en els records –al meu parer força matisats i equilibrats- que ens n’ofereixen la Teresina i el Lao (Estanislao), una parella que els van tenir durant la major part de la seva formació escolar.

L’Estanislao Guàrdia –el Lao- va néixer a Nargó l’any 1938. Recorda que el seu primer mestre es dia Bosch “devia ser cap a 1943, quan tenia cinc anys. Jo no anava a estudi, perquè aleshores no hi havia pàrvuls, i un dia em va veure per allà i m’hi va fer entrar. Aquest mestre se’n va anar a Sanaüja a fer de secretari. També n’hi va haver un que es deia Timoteo; recordo que es feia els cigarrets amb una màquina que tenia. Després, en vaig tenir un altre que es deia Béjar, que feia de mestre a les Masies, abans de venir a Nargó. Era molt recte. Et feia parar la mà i t’hi pegava amb una barra, que anomenava la Dorotea. En aquells temps érem molts a classe, cinquanta o seixanta. Recordo que ens feia pujar la llenya per a l’estufa de casa seva; un dia algú, a qui en Béjar havia castigat, va rondinar, però ell el va sentir i el va tenir castigat en posició de ferms a l’escola. Aquell mestre, d’altra banda, ens feia fer teatre, el fèiem al cafè del cine”.



El mestre següent va ser en Mariano. “Amb lo Mariano vaig començar a aprendre de debò. Ens va fer tornar a començar des del principi. Sumar, restar, multiplicar, divisió amb prova, sistema mètric, àlgebra... Mirava la llibreta, la presentació dels treballs, preguntava la lliçó, feia fer fitxes amb problemes... Lo Mariano ensenyava i corregia. Era molt sistemàtic. Lo Béjar, en canvi, era més caòtic.”
En Mariano també era força recte i exigent. “També pegava amb lo regle i no tolerava que tiressis la mà enrere. En aquell temps es pegava i castigava, sí. Però jo el tinc per un bon mestre...  Cada dissabte a la tarda resàvem lo rosari. Un dia no em sabia les lletanies i em vaig equivocar; aleshores me les va fer dir cada dissabte fins que les vaig saber.”

Uns quants anys després de la guerra, l’adoctrinament i la repressió lingüística havien esdevingut un fet tan normal i rutinari que ja formaven part del paisatge i gairebé passaven desapercebuts. “A l’arribar posàvem la bandera (l’espanyola, és clar: la catalana estava rigorosament prohibida), després, abans de seure, cantàvem el Cara al sol, resàvem el Pare nostre, a la tarda abans de sortir cantàvem el Viva Espanya i, durant les classes, cançons de la Falange: Prieta las filas, En pie camarada...”
Les lectures, naturalment, eren totes en castellà. L’Estanislao en guarda un bon record. Algunes encara les guarda i ens les mostra. “Estaven molt bé. Recordo un llibre que es deia Lecciones de cosas, Lecturas de oro... i moltes faules i històries.” L’Estanislao també recorda molt el que es coneixia com el mes de María. “Al mes de maig tots havíem de portar flors, però un o dos érem els encarregats de fer el guarniment. Cantàvem cançons com el Venid y vamos todos i recitàvem poesies a la Mare de Déu...”
Als catorze anys, l’Estanislao va acabar la seva escolarització. “Lo Mariano va ser el meu darrer mestre. Després vaig anar uns dies a Organyà a aprendre l’ofici de baster. Per cert que allà ja em van avisar que l’ofici que el meu pare volia que aprengués s’estava acabant... Malgrat tot, al cap d’un temps me’n vaig anar a Torà per aprendre l’ofici. Ho vaig fer  amb en Josep Cornellana, de cal Flores, que era un gran baster: a l’època que es feia el transport en carros havia tingut fins a nou operaris. M’hi vaig estar quatre anys, i hi vaig fer un aprenentatge complet. Fèiem collars, morralles, coixins de llaurar, coixinets, sofres, barrigueres, reculans, tirants, riendes, bridons... L’ofici, però, es va extingir, tal com m’havien advertit la gent d’Organyà, i jo vaig decidir aprendre el de paleta, que ha estat el que finalment vaig exercir.

 
La dona de l’Estanislao, la Teresa Bach -la Tresina- va néixer a Nargó l’any 1941. La seva mestra va ser la “senyora Alicia”, si més no, aquesta era la mestra titular, perquè “la senyora Alícia sempre tenia ajudants. Ella venia a la classe de les (noies) grans cada dia una estona, però la classe la feia una altra. Al principi tenia una ajudant gallega que només feia que fer cantar. Després va tenir la Rosalia, que era mestra. Jo vaig tenir l’Antònia Porta, de cal Porta d’Organyà, que s’hi va estar de 1947 a 1950. Després la va substituir la Lola de cal Sastre. La Lola no era mestra, però en feia. Primer va venir a ajudar, però després ja ens feia la “costura”, els dictats... En aquells temps es feien unes labors molt maques: ganxet, brodar, sargir, canemàs, brodar llençols, fistonet, que era com un trau, però a l’inrevés”.
La Tresina té un bon record dels seus temps escolars. “Ens ensenyaven bastant. A mi m’agradava molt de dibuixar i les manualitats; estudiar estudiar, però, ja no m’agradava tant, encara que les matemàtiques se’m donaven bé. També cantàvem cançons com ara el Cara al Sol i altres que no recordo. El que no m’agradava gens eren els mapes”.
La Tresina –que acabaria sent sastressa d’ofici- recorda que “a sobre de l’escola hi havia una modista –la dona del brigada de la Guàrdia civil- que quan feia neteja llençava els retalls. A mi m’agradava de recollir-los i en feia vestits per a les nines. En aquells temps la meva mare no em deixava cosir a màquina, però jo en vaig aprendre sola.”
Les noies tenien fama de portar-se bé, però “algunes no ho feien pas. Els càstigs solien ser pegar amb el regle, fer posar de genolls, de cara a la paret i altres per l’etil, però a mi no em castigaven”.
Un altre dels records que la Tresina ens evoca és els dels jocs del pati. Cal tenir en compte que en aquell temps els nois i les noies anaven a escoles separades, la dels xicots i la de les mosses. “Els nois sortien al recreo a una hora i les noies a una altra. Nosaltres jugàvem a saltar a corda, a la bandera, al seme (xarranca), a boles (o bales)...”
El record que guarda dels seus anys escolars sembla força positiu. “La senyora Alícia ens donava punts si fèiem els treballs bé. Nosaltres els guardàvem i per Reis hi solia haver un regalet... Al final de curs fèiem exposicions. Hi presentàvem els dibuixos, la costura, un àlbum que fèiem amb els treballs de tot el curs...”

El retorn de l’escola democràtica. A l’escola de Nargó, després de l’Alícia encara hi va haver algunes mestres destinades a fer classes exclusivament a les noies. La Montserrat, l’Hortènsia... Cap a la darreria de la dictadura franquista, l’escola esdevingué mixta, amb nois i noies junts, i gent com la Lídia o la Maria Rosa Ubach van fer classes durant una colla d’anys a la nova escola que la Generalitat va construir a no gaires metres de l’església romànica de Sant Climenç. Els temps dels càstigs físics, de la separació dels nois i les noies i de la repressió, tan presents en la tradició pedagògica local, havien passat per fi a la història.

dilluns, 2 de juny del 2014

Crítica de Josep Espunyes a Llengua Nacional


Una eina didàctica excel·lent
Proudubtes.cat, obra del sociolingüista i ensenyant Marcel Fité (Coll de Nargó, 1949), col·laborador habitual de Llengua Nacional, es publica amb el subtítol “Resol els 101 dubtes més freqüents del català”, que acaba de fer més explícit allò que ja se’ns diu amb força claredat al títol.

El dubte lingüístic ―lèxic, semàntic, gramatical― és un fet ben normal entre els parlants de qualsevol llengua diguem-ne normalitzada a l’hora de voler-la parlar o escriure bé. Ara bé, quan aquest dubte el té un parlant català que vol parlar o escriure com cal la seva llengua, la cosa ja són figues d’un altre paner. I ho són perquè els dubtes que avui se solen presentar en el camp de la llengua catalana provenen, més que res, del contacte lingüístic en què es troben el català i el castellà, però sobretot perquè el català fou una llengua bandejada del camp de l’ensenyament públic ―i també pràcticament del privat― durant els quaranta anys de la negra nit franquista. I també bandejada, durant aquests foscos quaranta anys, dels mitjans de comunicació de massa: premsa, ràdio i televisió, sense oblidar el cinema, una de les distraccions socials més multitudinàries, tant a les nostres ciutats com als nostres pobles.
No és gens estrany, doncs, que el català se’n sentís tot seguit, d’aquesta pressió constant del castellà ―que continua―, i s’anés embastardint gradualment, fins al punt que avui gent prou culta, com ara periodistes, escriptors, algun ensenyant que altre i presentadors de ràdio i televisió no saben distingir com cal, per influència bàsicament del castellà ―i també, per què no dir-ho?, per un bon xic de manca d’interès―, la diferència que hi ha entre «senyalar» i «assenyalar», o entre «ser» i «estar», o entre «l’esquena»
i «les espatlles», o entre «provar» i «tastar», o entre recolzar» i «donar o prestar suport".

Són cinc exemples plantejats a Proudubtes.cat, al costat dels noranta-sis més que s’hi entren, que Marcel Fité comença per resoldre amb uns quants exemples d’ús, transcrits en color marró, primer en català i, tot seguit, amb la seva correspondència en castellà. Uns exemples d’ús que gairebé ja ensenyen tot el que han d’ensenyar, perquè ajuden l’usuari a veure on és el problema que s’aborda i quina és la millor solució per resoldre’l, amb explicacions senzilles, fàcilment assequibles. A més, quan l’autor ho creu necessari, enriqueix els exemples d’ús amb un seguit d’observacions aclaridores, pel que fa al català, en què les formes incorrectes s’hi escriuen en vermell i ratllades i les correctes que les esmenen en color verd. Finalment, clou cada exemple d’ús amb un exercici sobre el tema tractat perquè l’interessat practiqui el que se li acaba d’explicar, amb la solució corresponent al final de l’obra.
Marcel Fité ens diu, a la Introducció de Proudubtes.cat, que l’obra ha estat pensada per a les persones que es dediquen a l’ensenyament del català. Nosaltres, tanmateix, també la veiem idònia per a un públic que tingui un mínim interès per la llengua i la vulgui cultivar. I això perquè Proudubtes.cat és una eina didàctica que ultrapassa, i amb escreix, la finalitat per a la qual es va pensar.

Josep Espunyes