Tret de comptades excepcions, que en general
coincideixen amb els períodes més o menys democràtics de la política espanyola,
la tradició pedagògica que es recorda al poble de Nargó s’ha caracteritzat per
una notable duresa repressiva.
Una tradició
autoritària.
El mestre de nois més antic que es recorda a través de la transmissió oral, el
famós mestre Canal, era d’una rectitud extrema i, segons s’explica, capaç
d’aplicar els càstigs més severs i contundents. Ens els seus temps –es diu, com
si es tractés d’un elogi- “a la plaça d’estudi hi creixia l’herba, perquè als
alumnes no se’ls deixava ni tan sols trepitjar-la”.
No obstant això,
generalment parlant, els seus alumnes el recordaven com un bon mestre, com un
mestre que “ensenyava molt” –fet que no
ha estat pas empíricament demostrat-, i no eren pocs els pares que, més tard, si
algun dia un fill seu es queixava dels càstigs violents i fins i tot cruels que
rebia a l’escola, li responien: “amb lo
Canal haurís hagut d’anar”. El Canal
va ser mestre a Nargó, entre altres anys, durant els de l’època de la Dictadura
de Primo de Rivera.
Pocs mestres van deixar al poble una empremta i un
record tan forts com el mestre Canal. Dels seus successors durant els anys de
la República, n’hem pogut esbrinar ben
poca cosa. Un d’ells –a qui els alumnes coneixien com el Tres barbes, per una barba amb tres puntes que duia- no sembla que
fos especialment autoritari i, tot i que ens informen que era un bon mestre, no
hem pogut saber ni tan sols com es deia. La memòria del seu nom devia quedar
esborrada per l’atroç ventada que assolà el poble a partir de la guerra
espanyola de 1936-1939. O potser sigui perquè la gent tendim a recordar més els
casos extrems que no pas les situacions de normalitat, malgrat que aquestes, al
nostre país, hagin estat més aviat escasses.
Segons ens informa en Jaume Argerich de ca la Munda,
durant la remota postguerra, per Nargó hi van passar diversos mestres “un que
es deia Pasqual Barceló, un altre que es deia Pons i menjava a ca la Sisca...”
Justament, el fill de ca la Sisca, en Josep Bosch, ens fa memòria d’un altre
“que es dive Timoteo i s’estava a
cals Abuelitos de ca l’Esteve”. Però
el record de la repressió més contundent i punyent dels anys més immediats a
l’acabament de la guerra ja ens la van oferir en altres números d’aquesta
mateixa revista en Pere Ramoneda, de cal Guillot, i en Jaume Argerich, suara
esmentat. En Pere Ramoneda hi deia: “a la primera paraula que se t’escapava en
català ja et clavaven uns mastegots. Lo mestre, mossèn Prior, que era qui feia
l’estudi, era terrible. Va arribar a pegar molt! L’Emili de cal Vileta deia que
la seva calavera aniria a la volta de la porta de l’infern, de tan dolent com
era” (Cadí-Pedraforca, núm 2, pàg. 44).
I Jaume Argerich reblava: “(el mestre) en acabar la guerra obligava a parlar
sempre en castellà, al recreo també.
Es passejava amb un bastó que li portàvem la mateixa canalla. De vegades el qui
l’hi duia era el primer a estrenar-lo! I quan sentia enraonar a algú en català
al pati li donava cop de bastó” (Cadí-Pedraforca,
núm 14, pàg. 26).
La senyora Alícia
i lo senyor Mariano. Els mestres que sens dubte
van tenir un pes específic més fort, més decisiu, més controvertit, durant els
inacabables anys de la postguerra i del franquisme van ser l’Alícia Ginés Miñana
i el Mariano Bach Ginestà. L’Alícia havia vingut de fora, ja abans de la guerra,
però es va casar amb el metge del poble, el senyor Gasset, i s’hi va quedar. El
Mariano era fill de Nargó, concretament de cal Janot –pronunciat Genot a la
zona- i havia estat un dels millors alumnes del famós mestre Canal. De les
persones amb qui hem enraonat hem trobat –com ja sol passar en parlar d’antics
mestres- opinions, referides a tots dos, força diferents i fins i tot
contraposades. Com que seria impossible i poc operatiu de recollir-les totes, ens
centrarem en els records –al meu parer força matisats i equilibrats- que ens n’ofereixen
la Teresina i el Lao (Estanislao), una parella que els van tenir durant la
major part de la seva formació escolar.
L’Estanislao Guàrdia –el Lao- va néixer a Nargó l’any
1938. Recorda que el seu primer mestre es dia Bosch “devia ser cap a 1943, quan
tenia cinc anys. Jo no anava a estudi, perquè aleshores no hi havia pàrvuls, i
un dia em va veure per allà i m’hi va fer entrar. Aquest mestre se’n va anar a
Sanaüja a fer de secretari. També n’hi va haver un que es deia Timoteo; recordo
que es feia els cigarrets amb una màquina que tenia. Després, en vaig tenir un
altre que es deia Béjar, que feia de mestre a les Masies, abans de venir a
Nargó. Era molt recte. Et feia parar la mà i t’hi pegava amb una barra, que anomenava la Dorotea.
En aquells temps érem molts a classe, cinquanta o seixanta. Recordo que ens
feia pujar la llenya per a l’estufa de casa seva; un dia algú, a qui en Béjar
havia castigat, va rondinar, però ell el va sentir i el va tenir castigat en
posició de ferms a l’escola. Aquell mestre, d’altra banda, ens feia fer teatre,
el fèiem al cafè del cine”.
El mestre següent va ser en Mariano. “Amb lo Mariano
vaig començar a aprendre de debò. Ens va fer tornar a començar des del
principi. Sumar, restar, multiplicar, divisió amb prova, sistema mètric,
àlgebra... Mirava la llibreta, la presentació dels treballs, preguntava la
lliçó, feia fer fitxes amb problemes... Lo Mariano ensenyava i corregia. Era
molt sistemàtic. Lo Béjar, en canvi, era més caòtic.”
En Mariano també era força recte i exigent. “També
pegava amb lo regle i no tolerava que
tiressis la mà enrere. En aquell temps es pegava i castigava, sí. Però jo el
tinc per un bon mestre... Cada dissabte
a la tarda resàvem lo rosari. Un dia no em sabia les lletanies i em vaig
equivocar; aleshores me les va fer dir cada dissabte fins que les vaig saber.”
Uns quants anys després de la guerra, l’adoctrinament
i la repressió lingüística havien esdevingut un fet tan normal i rutinari que
ja formaven part del paisatge i gairebé passaven desapercebuts. “A l’arribar
posàvem la bandera (l’espanyola, és clar: la catalana estava rigorosament
prohibida), després, abans de seure, cantàvem el Cara al sol, resàvem el Pare
nostre, a la tarda abans de sortir cantàvem el Viva Espanya i, durant les classes, cançons de la Falange: Prieta las filas, En pie camarada...”
Les lectures, naturalment, eren totes en castellà.
L’Estanislao en guarda un bon record. Algunes encara les guarda i ens les
mostra. “Estaven molt bé. Recordo un llibre que es deia Lecciones de cosas, Lecturas de oro... i moltes faules i
històries.” L’Estanislao també recorda molt el que es coneixia com el mes de María. “Al mes de maig tots
havíem de portar flors, però un o dos érem els encarregats de fer el
guarniment. Cantàvem cançons com el Venid
y vamos todos i recitàvem poesies a la Mare de Déu...”
Als catorze anys, l’Estanislao va acabar la seva
escolarització. “Lo Mariano va ser el meu darrer mestre. Després vaig anar uns
dies a Organyà a aprendre l’ofici de baster. Per cert que allà ja em van avisar
que l’ofici que el meu pare volia que aprengués s’estava acabant... Malgrat
tot, al cap d’un temps me’n vaig anar a Torà per aprendre l’ofici. Ho vaig fer amb en Josep Cornellana, de cal Flores, que
era un gran baster: a l’època que es feia el transport en carros havia tingut
fins a nou operaris. M’hi vaig estar quatre anys, i hi vaig fer un aprenentatge
complet. Fèiem collars, morralles, coixins de llaurar, coixinets, sofres, barrigueres, reculans, tirants, riendes, bridons... L’ofici, però, es va
extingir, tal com m’havien advertit la gent d’Organyà, i jo vaig decidir aprendre
el de paleta, que ha estat el que finalment vaig exercir.
La dona de l’Estanislao, la Teresa Bach -la Tresina-
va néixer a Nargó l’any 1941. La seva mestra va ser la “senyora Alicia”, si més
no, aquesta era la mestra titular, perquè “la senyora Alícia sempre tenia
ajudants. Ella venia a la classe de les (noies) grans cada dia una estona, però
la classe la feia una altra. Al principi tenia una ajudant gallega que només
feia que fer cantar. Després va tenir la Rosalia, que era mestra. Jo vaig tenir
l’Antònia Porta, de cal Porta d’Organyà, que s’hi va estar de 1947 a 1950. Després la va
substituir la Lola de cal Sastre. La Lola no era mestra, però en feia. Primer
va venir a ajudar, però després ja ens feia la “costura”, els dictats... En
aquells temps es feien unes labors molt maques: ganxet, brodar, sargir,
canemàs, brodar llençols, fistonet, que era com un trau, però a l’inrevés”.
La Tresina té un bon record dels seus temps escolars.
“Ens ensenyaven bastant. A mi m’agradava molt de dibuixar i les manualitats; estudiar
estudiar, però, ja no m’agradava tant, encara que les matemàtiques se’m donaven
bé. També cantàvem cançons com ara el Cara
al Sol i altres que no recordo. El que no m’agradava gens eren els mapes”.
La Tresina –que acabaria sent sastressa d’ofici- recorda
que “a sobre de l’escola hi havia una modista –la dona del brigada de la
Guàrdia civil- que quan feia neteja llençava els retalls. A mi m’agradava de
recollir-los i en feia vestits per a les nines. En aquells temps la meva mare
no em deixava cosir a màquina, però jo en vaig aprendre sola.”
Les noies tenien fama de portar-se bé, però “algunes
no ho feien pas. Els càstigs solien ser pegar amb el regle, fer posar de
genolls, de cara a la paret i altres per l’etil, però a mi no em castigaven”.
Un altre dels records que la Tresina ens evoca és els
dels jocs del pati. Cal tenir en compte que en aquell temps els nois i les
noies anaven a escoles separades, la dels xicots i la de les mosses. “Els nois
sortien al recreo a una hora i les
noies a una altra. Nosaltres jugàvem a saltar a corda, a la bandera, al seme (xarranca), a boles (o bales)...”
El record que guarda dels seus anys escolars sembla
força positiu. “La senyora Alícia ens donava punts si fèiem els treballs bé.
Nosaltres els guardàvem i per Reis hi solia haver un regalet... Al final de
curs fèiem exposicions. Hi presentàvem els dibuixos, la costura, un àlbum que
fèiem amb els treballs de tot el curs...”
El retorn de
l’escola democràtica. A l’escola de Nargó, després de l’Alícia encara hi va haver
algunes mestres destinades a fer classes exclusivament a les noies. La
Montserrat, l’Hortènsia... Cap a la darreria de la dictadura franquista, l’escola esdevingué mixta, amb nois i noies junts, i gent com
la Lídia o la Maria Rosa Ubach van fer classes durant una colla d’anys a la
nova escola que la Generalitat va construir a no gaires metres de l’església
romànica de Sant Climenç. Els temps dels càstigs físics, de la separació dels
nois i les noies i de la repressió, tan presents en la tradició pedagògica
local, havien passat per fi a la història.