"Fascista!"

Jo anava per un carrer de Barcelona amb una bossa amb la documentació i els diners a la mà. De sobte un individu amb força mala pinta em va donar una estrebada a la bossa.

Vaig aconseguir retenir-la i, aleshores, s'inicià un forcejament, que va durar uns moments, en què jo vigilava que el lladregot no tragués cap navalla.

Finalment, en veure que jo no deixava anar la bossa, va desistir en el seu intent d'arrabassar-me-la i va tocar el dos.

Abans d'anar-se'n, però, em va deixar anar un crit de "Fascista!" que primer em va desconcertar, però de seguida em va fer somriure.

Aquesta escena em va retornar a la memòria el passat dia 31 d'agost, el dia que l'expresident del govern espanyol publicava en un diari madrileny un article amb una frase referida al Procés, realment ofensiva: "Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado". 

És a dir, comparava el Procés amb el nazisme i el feixisme. Una manera ben poc edificant d'inaugurar el període electoral que s'acostava. Aznar va dir que es veia reflectit en l'article de Gonzàlez i Iceta li va donar suport.

 Felipe Gonzàlez és realment una incògnita. Una X que costarà molt d'aclarir.

Amb uns ulls nous: El Nargó dels anys 30 (juliol de 2015)

El paisatge ens entra pels ulls, se’ns instal·la al cor i l’idealitzem per la memòria.

Un paisatge (unes muntanyes, un mar, un riu, un poble...) és una realitat física asèptica –objectiva- que requereix d’una pupil·la sensible, subjectiva, emocionada, commoguda, que el situï en l’òrbita dels valors humans i el transformi en una sensació agradable, en allò que anomenaríem un esclat de bellesa.

Una estampa del segar, amb un restoll eixarreït, amb uns quants segadors reposant i xerricant aigua del càntir a l’ombra d’una garbera, ens pot fer pensar en la duresa i en l’esforç que havien de fer els nostres avantpassats per sobreviure, però també ens pot evocar uns instants viscuts irrepetibles. Situat en un capvespre d’estiu, amb els  darrers raigs solars daurant càlidament l’escena, la bellesa de la instantània és un fet difícilment qüestionable.

No sempre descobreix el paisatge aquell qui el té al davant. Al meu parer, a Catalunya, els grans revaloritzadors del paisatge com a valor estètic van ser els modernistes. Aquella generació de fills de menestrals poc o molt enriquits que havien passat la seva infantesa en la densitat humana i en la manca de llum i d’aire, i en les humitats insalubres, dels carrerons estrets i atapeïts de la Barcelona emmurallada. Rossinyol, Nonell, Cases, Sert...

Joaquim Mir va néixer molt a prop de tots ells. La lluminositat de les Illes i del Garraf el degué també captivar. Cap als anys trenta es va desplaçar al Pirineu –a Andorra- per a retratar-ne el paisatge. Allà hi va conèixer una jove vídua nargonina que treballava en un restaurant de les Escaldes.

Aquella senyora, la Maria Ramoneda Moles, de cal Guillot –coneguda a Nargó com la Maria de la Torre, per una torre que li van fer edificar els familiars del seu segon home- el va posar en contacte amb el marit d’una germana seua -la Juanita Ramoneda- que era secretari de Nargó i afeccionat a la pintura. Es deia Tomàs Pujol. A través d’aquest, en Mir va conèixer Nargó i hi va fer un parell d’estades, pel cap baix.

Joaquim Mir, el pintor més cotitzat de la Catalunya dels anys trenta (acabava de rebre a Madrid la Medalla d’Honor de Bellas Artes) va arribar a Nargó amb el seu cotxe Panhard, la seva senyora –Maria Estalella- el seu fill, el xofer i una minyona. Es va instal·lar a cal Turiella del carrer Nou, al número 23, i hi va fer una llarga estada, durant la qual va immortalitzar el paisatge nargoní dels anys trenta.

Mir va pintar diversos indrets de Nargó i l’any 1934  va filmar uns fragments del poble en 8 mil·límetres. El Cantó, el Raval, el Rosser, Nurieda, Aubenç, l’església de Sant Climenç...

Els seus pinzells i la seva mirada ens van ensenyar a observar el poble d’una altra manera. Les cases ja no eren els simples habitatges de sempre; la plaça ja no era el lloc on anava la gent a buscar aigua, abeurava les vaques i es trobava sortint de missa; les muntanyes ja no eren només els llocs on es criava la fusta que després s’enviava Segre avall...

A partir d’aleshores tot va tenir una altra llum, un altre punt de vista. El país ja no era l’espai en blanc i negre de què deixaven constància les fotografies, ni es reduïa a un espai únicament destinat a viure-hi i pensat per a viure’n: era també un paisatge per a gaudir-ne.

Tornar al blog. Tornar al "Coscollet"

Per uns problemes a la vista, sortosament ja resolts, he estat tres mesos llargs allunyat d'aquest blog. Ara, amb unes ulleres encara provisionals m'hi he pogut tornar a acostar. 

Constato amb sorpresa que n'ha augmentat el nombre de seguidors, que molta gent el continua mirant diàriament, que estic molt content de poder reprendre l'escriptura d'aquestes notes, encara que sigui d'una manera incipient.

És un plaer que puguem tornar a estar en contacte. Una abraçada!

Un Mar i cel de pel·lícula

M’agrada rellegir un llibre que he trobat interessant, però rarament vaig a veure dues vegades una mateixa obra de teatre. Aquesta regla té una excepció claríssima en la tragèdia en vers d’Àngel Guimerà, Mar i cel, posada en escena –actualment al teatre Victòria- per la companyia Dagoll Dagom.

Si no m’equivoco, entre les vegades que hi he anat pel meu compte i les que hi he portat alumnes dels llocs on treballava, l’he vista cinc vegades en directe. I he de dir que cada vegada m’ha captivat, m’ha emocionat, m’ha confirmat la capacitat creadora d’aquest grup català excepcional que és Dagoll Dagom.

Dijous passat vaig tenir la sort de poder-la veure una vegada més. De pel·lícula. Magistral. Perfecta. Sublim. La sala era plena a vessar i l’actuació va ser memorable. Públic i actors ens vam deixar portar des del primer moment per les veles inflades d’un vaixell que ens havia de dur a un viatge ple d’aventures, ple de complicitats, ple de bellesa, ple de sensibilitat i ple de comunicació.

Els pirates som
el perill del món,
som un temporal portat per l'huracà;
som taurons a l'abordatge,
enfonsem vaixells a plom,
som el braç armat
de l'enviat d'Al·là.

Els aplaudiments, més que una conseqüència del que es veia i sentia a l’escenari, semblaven la continuació natural del so de les ones. La simbiosi entre públic i actors era total. Tant que, en acabar, després d’una estona llarga d’aplaudiments, el públic va provar d’allargar uns minuts més la funció entonant algunes de les cançons de l’obra.

El mar és com un desert d'aigua,
no té camins ni té senyals;
El mar és un desert d'onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.

El públic s’havia tornat a emocionar davant aquelles cançons que ja coneixia i que ara li eren presentades sota uns efectes especials d’una gran modernitat i realisme.

Les veles s'inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

La relació personal dels protagonistes, la intensitat del drama que els separa i que acabarà inevitablement en tragèdia, posava també un punt de modernitat a un tema històric que, lluny de formar part d’un passat remot i superat, continua tenint elements de rabiosa actualitat. La lluita entre l’amor i les barreres mentals i ideològiques que separen les persones continua sent, malauradament, una qüestió plenament contemporània. D’aquí la grandesa de l’obra de Guimerà i l’encert de Dagoll Dagom de celebrar el seu quarantè aniversari amb aquesta obra.

BLANCA
Què m'ha passat? Què m'ha passat?
Per què he plorat?
Per què he plorat?
per qui no havia de plorar

BLANCA I SAÏD
Per què he (ha) plorat?
Per què he (ha) plorat?
Per qui no havia de plorar.
(com mai no havia vist plorar).

No perdeu l'ocasió de tornar-la a veure!

SAÏD
En aquest món cruel i sord,

BLANCA
però enmig de l'odi i de l'horror,

SAÏD
hi ha qui no vol arrossegar-se,

BLANCA
hi ha qui no es creu aquesta farsa,

SAÏD
hi ha algú que porta un món tan nou,

BLANCA
veig una llum al fons del pou,

SAÏD
que em fa tornar a començar a viure,

BLANCA
hi ha algú que lluita per ser lliure.

I ara -demà diumenge- a veure la darrera representació de l’obra, publicitàriament quasi clandestina, Tirant lo Blanc!

El meu 23 – F

Diu que tothom que tenia edat per a la memòria, recorda on era i què feia el 23-F. Jo, exactament, aleshores feia classe de català a Inlingua, una acadèmia d’idiomes que hi havia al carrer Pelai.

A les set, en acabar la classe, el senyor Solé, el gerent d’Inlingua, un home molt circumspecte i amb fama de tenir pocs amics entre el professorat, em va cridar al seu despatx i em va dir que a Madrid hi havia hagut un cop d’estat. “Vaja, per fi ha arribat!”, vaig pensar jo (en aquella època feia dies que no es parlava d’altra cosa).

-Si la cosa va endavant, no es preocupi. Si ho necessita li ofereixo feina a Alemanya, a la nostra mateixa acadèmia.

No sé si vaig valorar com calia aquell oferiment del senyor Solé, però no l’he oblidat, i a mi em va servir per a re-situar humanament la imatge, de vegades molt criticada, del gerent.

En sortir d’Inlingua vaig passar per l’Ateneu. Allà tothom anava amb el transistor a l’orella i amb cara de preocupació. Deien que se sentien crits i trets des d’un micròfon que havia quedat connectat a l’interior del Congrés.

Impulsivament, sense saber ben bé per què, me’n vaig anar cap a la plaça de Sant Jaume. Hi havia alguns grupets. Poca gent. En un d’aquests grups, que era el de les joventuts d’un partit, hi havia un alumne meu que, si no vaig errat, actualment el tinc d’amic al facebook.

Es parlava del segrest dels parlamentaris al “Congreso”, però també de prendre precaucions personals: de cremar llistes de militants, per part d’alguns partits; de recuperar els amagatalls del temps de la dictadura. La majoria dels líders polítics havien començat a esfumar-se; el president basc ja no era a Ajuria-Enea i la sensació de desbandada i de desastre irreparable cada vegada s’anava fent més punyent.

No recordo quant de temps ens vam estar allà. Potser un parell d’hores. Finalment, no sé qui, va fer arribar una informació que segons sembla provenia del president de la Generalitat, Jordi Pujol. Deia que ens en anéssim a casa. Ell ja havia parlat amb el rei i la situació estava començant a normalitzar-se.

A partir d’aquell moment, els grups que hi havia a la plaça van començar a dissoldre’s i cadascú sen va anar a casa seva, a seguir la vetllada a través de la televisió. Abans d’entrar al carrer Ferran, vaig fer un cop d’ull al palau, tan solitari i desprotegit (aleshores encara no s’havia fet el desplegament de mossos d’esquadra que hi va haver més endavant).

“La nostra autonomia és ben feble”, vaig pensar.

Quan vaig arribar a casa, les imatges del Congreso de los Diputados envoltat de jeeps, de militars que anaven i venien, de tancs que circulaven per València i una allau de rumors de tota mena se’m van barrejar a la memòria amb l’estampa solitària i despullada de la façana del palau de la Generalitat. Havíem fet bé d’anar-nos-en tan d’hora?

El temps lliure

L’ús que cadascú fa del seu temps lliure comença a ser una cosa inquietant, perillosa. El jutge Vidal, per exemple, sembla que s’havia dedicat a redactar un esborrany de Constitució per a Catalunya. Era un text obert, una proposta per a millorar i garantir els drets de la gent d’aquest país. Però a la justícia espanyola es veu que aquestes llicències els han semblat excessives i l’han expulsat de les seves funcions judicials durant tres anys.

Si el jutge Vidal se n’hagués anat al futbol o als toros, com els membres del Tribunal Constitucional el dia que es van ventilar l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya, segur que no li hauria passat res. Però escriure, dedicar-se a escriure un esborrany de Constitució democràtica, a Espanya això deu ser una cosa molt greu. Larra deia que “escribir en Madrid es llorar”. Ara el càncer ja s’ha estès a tot el domini polític, colònies incloses.

Jo per si de cas, em dedico a llegir, que de moment encara no està prohibit (em penso). La notícia de la sanció al jutge Vidal em va agafar amb el llibre de Javier Cercas, Anatomía de un instante, als dits. Eren aquells dies del 23-F i volia veure com havia acabat aquell vell "esperpento". Resulta d’allò més reconfortant i clarificador saber que els guàrdies civils i suboficials dels sis autocars que el dia 23 de febrer de 1981 –en el seu temps lliure- van assaltar el Congrés, en van metrallar l’hemicicle i van sacsejar el tinent general Gutíérrez Mellado, no van ser ni tan sols processats i es van poder reincorporar als seus llocs de treball com si res. Bravo!

També és força interessant de recordar que el tinent general condemnat Milans del Bosch és enterrat a la cripta de l’Alcázar de Toledo, o evocar la vida regalada que va poder dur fins a la mort el general Armada, a la seva mansió aristocràtica de Santa Cruz de Rivadulla. Fantàstic! Alguns oficials, daltra banda, van fer una bona carrera després del cop: Manuel Boza –un tinent que en la gravació apareix encarant-se amb Suárez, cridant-li aneu a saber què- després d’una pena de 12 mesos de presó, es va reincorporar al cos, i durant els anys següents va ser condecorat amb: la Cruz al Mérito de la Guardia Civil con Distintivo Blanco; la Real Orden de Sant Hermenegildo; la Placa de San Heremenegildo, i l’Encomienda de San Hermenegildo. Sensacional! El capità Pérez Lastra també es va reincorporar al cos i, abans de jubilar-se, encara va tenir temps d’obtenir una Cruz de San Hermenegildo, una Encomienda de San Hermenegildo, i una Placa de San Heremenegildo. Genial!

Podria continuar, però em temo que ens avorriríem. Moralitat: el temps lliure no el dediquin a escriure.  És millor dedicar-lo a anar al futbol, als toros o, fins i tot, a fer cops d’estat. És menys perillós.

El número 28 de “Lo Banyut” ja és al carrer!

Amb més retard del que tots voldríem –però amb una qualitat que paga l’espera- ha sortit la revista de pirinenca de resistència, feta a Tresponts Avall. Si a la nota anterior em queixava del dolors que ens causà la pèrdua arbitrària, forçada i provocada de la revista Pirineu Actual, en aquesta tinc el goig de poder anunciar que la veu no ha estat encara del tot segrestada a les nostres terres.

“Lo Banyut” no té la periodicitat i la regularitat de Pirineu Actual, però és una molt bona revista i un testimoniatge del poder irreductible de la veritat i de la paraula. Sobretot en un lloc en què encara hi ha tanta gent que es miren amb tantíssima desconfiança ambdós conceptes.

A la revista hi trobareu articles d’opinió, de viatges, entrevistes, evocacions històriques i records, ressenyes literàries, cultura, esports, etc., a més del suplement “Les Faldades”, dedicat a Jesús Pallarès i BacH.

No vo' la perdeu! La trobareu als llocs habituals. (A Barcelona, a la llibreria Quera, del carrer Petritxol).