dimarts, 28 de gener del 2014

La partitocràcia



La democràcia és una pauta conductual molt àmplia (la podem exercir al menjador de casa, al metro, al cafè o a la feina) que no es basa únicament en l'existència de partits polítics. D'acord. Però, sense uns partits polítics que emmarquin i articulin la convivència i lluitin pel control del poder, un sistema polític democràtic avui seria del tot inconcebible.


El problema és que la majoria de partits polítics -per no dir tots- del nostre entorn són molt poc o gens democràtics. Les cúpules dirigents concentren tot el poder: fan les llistes a dit, nomenen els càrrecs de responsabilitat per cooptació i auditen els comptes al "Tribunal de Cuentas", que és un tribunal nomenat pels mateixos partits. 



No és estrany, doncs, que la gent bona, la gent preparada -tret d'honroses excepcions-, vagi deixant la política i que a les cúpules dels partits hi floreixin les poncelles que hi floreixen. Quants n'hi ha que parlin idiomes?


Els sistemes democràtics solen desenvolupar mecanismes de control perquè això no passi. Montesquieu ho va aprendre dels anglesos. Però aquí, als primers anys de la transició, Alfonso Guerra, que tenia un germà embolicat en afers no gaire presentables, ja ens va recordar que el pensador francès feia temps que havia passat a millor vida. I així ens va tot. 



Sense cap mena de competència interna, que no sigui la de la ganivetada a l'esquena, i sense cap mena de control extern, la majoria dels partits de la partitocràcia espanyola es troben totalment mancats de líders mínimament presentables i amb uns índexs de corrupció que fa esborronar.  Si la premsa no menteix, molt pocs se  n'escapen.


A Alemanya, per exemple, els partits han de celebrar congressos cada dos anys. En aquests congressos es voten -en votació secreta- els delegats que configuraran la cúpula del partit i els càrrecs electorals que han de ser tots elegits en primàries i també en votació secreta. Les auditories són externes i independents i se celebren cada dos anys... A Alemanya, però, la gent dimiteix fins i tot per haver copiat en un treball de la carrera. Cosa que aquí no hi ha cap perill que passi, ni en el supòsit que els dirigents de la cúpula en tinguin alguna, de carrera. I així ens va tot.






diumenge, 26 de gener del 2014

El Barça, punt i seguit?

Al Barça hi conviuen com a mínim dues ànimes. La dels qui volen que l’equip guanyi per damunt de tot i la dels qui volen (volem) que el Barça sigui “més que un club”, és a dir, un agent de la societat civil amb uns plantejaments ètics i de compromís amb el país que el va crear i el sustenta, encara que de vegades no guanyi. Durant molts anys es va voler fer creure, malèficament, que una cosa i l’altra eren incompatibles.

El nuñisme va intentar arraconar el “més que un club”, però no es pot pas dir que, com a “premi” a la seva “bona conducta”, els resultats l’acompanyessin gaire, sinó més aviat tot el contrari. Joan Laporta, en canvi, va aconseguir arrodonir el cercle prodigiós: amb ell el Barça va tornar a ser el que íntimament no havia deixat de ser mai –més que un club- i -amb Unicef a la samarreta i la senyera al cor- l’equip arribà allà on fins i tot els més optimistes mai no havien somiat que arribaria. Una certa premsa –que enyorava la “sopa de Nadal”- no li ho van perdonar.

El seu successor, "Sandro" Rosell, guanyà netament i brillantment les següents eleccions, amb més d’un seixanta per cent dels vots a favor. L’herència que rebia era realment fabulosa: el millor equip de tota la història del futbol amb un potencial social, econòmic i de projecció mediàtica literalment astronòmic. I el que encara era més important: les dues ànimes del Barça minuciosament i miraculosament  soldades en una unitat que fins aleshores semblava inassolible. La feina més difícil, doncs, ja estava feta.

El breu –o segons com es miri, llarguíssim- mandat de Rosell cal reconèixer que ha estat molt desconcertant. Amb la tristament famosa “Due dilligence” va autotorpedinar la seva promesa electoral d’unitat barcelonista. Cruiff va ser humiliat. L’Assemblea de Compromissaris va substituir el català pel castellà “perquè tothom ho entengui”. S’agenollà davant el president d’Extremadura per a expiar "culpes" alienes. Quatar va desplaçar Unicef. El ridícul eslògan “Un equip” va desplaçar subtilment el de “més que un club”. El president, a més, se n’anava a Sud-àfrica a veure la “Roja” o a Ginebra amb els amics mentre milers de ciutadans donaven la cara en defensa dels drets de Catalunya... Tot i tant de menyspreu, la junta de Rosell no tenia cap mania a ultratjar i ensamascar (prostituir amb brutícia) la senyera –que és un patrimoni de tots el catalans i catalanes!- amb propaganda d’una dictadura homòfoba i masclista!

Però el que particularment em sembla més greu i repugnant –indigne del Barça- ha estat demanar l’indult per Del Nido –condemnat per delictes concrets amb pena de presó-, mentre que es continua perseguint amb un deler malaltís l’anterior junta –a la qual tant deu l’actual- per un simple i injust problema administratiu.

Passi-ho bé, senyor Rosell!

dilluns, 20 de gener del 2014

MANEN ELLS



Llegeixo amb molt de goig a la La Vanguardia[1] que Alemanya contractarà mestres catalanes d’educació infantil procedents de la UAB. És una bona notícia que no em sorprèn gens. Aquesta titulació de la Universitat de Bellaterra és una de les més valorades d’Europa i de les primeres en tots els rànquings de qualitat.

Els resultats de l’informe PISA (aquell que la consellera del PP balear en deia TREPITJA!) publicat el passat mes de desembre, d’altra banda, van posar de manifest que Catalunya té un nivell de comprensió lectora (501 punts) per sobre de la mitjana europea (496 punts) i molt per sobre de la mitjana espanyola (488 punts), que, tot sigui dit de passada, puja una mica gràcies a la mitjana catalana.


Tot i això, el ministre Wert s’ha sortit amb la seva d’imposar-nos una llei que destrueix la immersió lingüística i que destrueix, també, la possibilitat d’aprendre a dominar dues llengües en el temps que altres mal aprenen la que ja saben. Aprendre dues llengües, no és només dominar dos sistemes lingüístics: sobretot és obrir la ment cap a dues realitats que, en comparar-se, mútuament s’enriqueixen. Les mestres d’educació infantil que aniran a Alemanya són filles d’aquesta immersió lingüística que el PP i Ciutadans tant han criticat.

Segons el diari espanyol El País[2] (14-3-2013), al novembre de 2011 es van convocar oposicions de mestres de primària a la “Comunidad de Madrid”. Van aprovar 1913 aspirants dels 14110 que s’hi presentaven. Però més enllà d’aquesta dada, criden força l’atenció alguns detalls dels resultats de la prova.


Un 93% d’aquells aspirants –tots amb títol universitari- no va saber calcular l’equivalent en grams de dos quilograms i trenta grams. Ni l’equivalent en minuts de dues hores y 24 minuts. El 69% no va saber explicar el significat de les paraules “escrúpulo”, “disertación” o “pronóstico”. El 62% no va ser capaç de situar al mapa les ciutats de “Ávila” i “Pamplona”. Només un 2% dels aspirants van ser capaços de dir per quines províncies passen els rius Duero, Ebro i Guadalquivir. I les faltes d’ortografia van ser abundants i espectaculars... Cap d’ells no era, naturalment, una ‘víctima de la malèfica immersió lingüística catalana’.

Però a ells tot això no els preocupava. Ells tenen el poder i ens manen. El problema per a ells era (i és) a Catalunya, on, segons no s’estan d’afirmar i repetir per tots els mitjans, es prohibeix i persegueix el castellà i es perjudica els infants amb els programes d’immersió (EPD) que tants bons resultats havien donat i que per fi han aconseguit destruir.

I això és així, perquè sí, perquè manen. Fins quan?




[1] (http://www.lavanguardia.com/vida/20140120/54399318381/catalunya-exportar-maestras-educacion-infantil.html)

[2] http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/03/13/actualidad/1363202478_209351.html

diumenge, 19 de gener del 2014

El silenci d'Obama


Hi ha silencis que parlen, però cal saber-los interpretar. L'altre dia, Rajoy li va dir dues coses, a Obama: "Espanya ja surt de la crisi" i "la independència de Catalunya no es produirà".

No sé si el president americà es va empassar la primera, perquè sap de números i té bons assessors, però es va fer totalment el desentès respecte a la segona, malgrat que la Moncloa havia pressionat perquè no fos així. 


Pel que fa a l'economia, el que queda del vell imperi té un deute de quasi un bilió d'euros (un 170% del PIB). Amb un 14% de la població, el seu PIB total és el 10% del de la Unió Europea. Un de cada tres aturats de la UE és espanyol i un de cada dos de llarga duració té el mateix honor. La taxa d'atur espanyola passa del 25 %, mentre que la de la UE és d'una mica més d'un deu, tenint en compte que Grècia (26%) i Portugal (16%) tenen també un índex força elevat i desequilibrador. 

Però el mono-lingüe Rajoy se sent optimista i, com si res, li engalta a Obama que "Espanya ja surt de la crisi" i que "la independència de Catalunya no es produirà".



Referent a la llibertat de Catalunya, el silenci d'Obama no pot ser més eloqüent. Només cal recordar què va dir al discurs de l'enterrament de Mandela: "Un home com Madiba no solament va poder alliberar els presos, sinó també els carcellers (...) Hi ha massa líders que es proclamen solidaris en la lluita de Madiba per la llibertat, però que no toleren la disensió en els seus propis pobles (...) N'hi ha massa de còmodes en el conformisme o en el cinisme quan les nostres veus s'haurien de sentir..."

És clar que Rajoy també va parlar en aquell comiat. Va dir -en castellà, naturalment- que  havia estat "un moment molt bonic i emocionant", perque (l'acte) es feia al mateix lloc on la selecció espanyola de futbol havia guanyat el mundial de 2010.


Entenc que el president Obama no tingués res a comentar. Som nosaltres qui hem d'exigir tenir la paraula. Hi tenim tot el dret i és un gran deure democràtic. I urgent!


diumenge, 5 de gener del 2014

dijous, 2 de gener del 2014

2013: Una gran victòria de la raó democràtica.


Comença un any decisiu, ple de tràgics aniversaris i, no obstant, curull d'esperances.


Aquest any 2014 farà tres-cents anys (1714) de l'abolició violenta de les institucions catalanes històriques i de la primera persecució explícita, planificada i repressiva de la llengua i de la cultura del país. I farà també 75 anys (1939) de l'abolició violenta del marc institucional català i de l'aberrantíssim intent de genocidi lingüístic, cultural i humà que significà la victòria del feixisme franquista.


I, no obstant tot això, Catalunya continua caminant i, el que és més gran, és observada amb una simpatia creixent arreu del món. La reivindicació pacífica, democràtica, imaginativa, dels seus drets històrics la situen cada dia que passa més a l'epicentre del mapa de les llibertats i  al mirall de les esperances dels pobles i dels ciutadans.



Aquest any que acaben de deixar enrere s'ha produït una importantíssima victòria dels argumets contra el silenci, de la valentia contra la por, de la legitimitat democràtica contra una interpretació legalista, caduca i arnada, que no s'aguantaria en cap Estat amb un mínim de tradició i voluntat democràtiques. O amb un mínim de vergonya. En continuarem parlant.