dijous, 31 de maig del 2018

La cua



Aquella cua s’estenia Rambla avall com una serp colossal i arribava més enllà de l’estàtua de Colom. Era una cua gegantina, lenta, gairebé aturada, que resistia estoicament l’inclement bat de sol d’aquells dies quasi estiuencs. La gent es protegia la pell tapant-se el cap i els braços com podia i es distreia de la millor manera que sabia. Hi havia qui mirava el mòbil, contestava whatsapps, twits, facebooks, feia correus... Altres llegien diaris, revistes, llibres... 


Vaig suposar que es tractava de la inauguració d’alguns nous grans magatzems, de la visita a la ciutat d’alguna gran estrella musical o de la d’algun futbolista famós; potser s’havien posat a la venda les entrades d’algun concert que jo no sabia que se celebrés... Així que vaig veure que una senyora de la cua aixecava la vista del llibre que llegia, m’hi vaig dirigir.


-Per a què és aquesta cua, senyora?


Ella em va mirar amb cara de sorpresa i un cert aire de superioritat moral –com dient: vés què pregunta ara aquest!- per la insòlita interpel·lació que li feia.


-Som socis de l’Ateneu Barcelonès, jove. Estem esperant que quedin seients buits a la biblioteca per a entrar-hi. Pensi que som prop de 4.000 lectors i lectores!


-Gràcies! –li vaig contestar esborronat per la resposta. Com devia haver canviat aquella casa d’ençà que jo ja no n’era soci!


Em vaig dirigir cap al carrer de la Canuda i vaig intentar entrar al local de l’Ateneu. Per a travessar la cua vaig haver de prometre, jurar i perjurar que no anava a la biblioteca i que no pensava ocupar fraudulentament cap seient dels que aquella multitud lectora famèlicament freturava. Una vegada a dins de l’establiment, vaig poder veure que no hi havia cap sala de conferències en actiu, que no hi havia cap tertulià al saló, cap escaquista ni jugador de botifarra a la sala Borralleres; el jardí també era completament buit i al bar únicament hi quedava un cambrer que badallava i fregava cerimoniosament, una vegada i una altra, amb un drap blanc el cul gruixut d’un got de vidre, no sé si per matar l’avorriment o per distreure’s de la solitud sepulcral que l’envoltava.


Em vaig enfilar escala amunt cap a la biblioteca. En entrar-hi vaig tornar a donar tota mena de garanties que no pensava ocupar-hi cap seient que pogués quedar buit. Només volia fer un cop d’ull a la sala i gaudir de l’espectacle d’aquella massiva i apassionada activitat lectora. Allà hi havia una multitud de socis i sòcies devorant el paper imprès amb una fam de destralers. Els clàssics grecs i llatins. Ramon LLull. Ausias March. Eiximenis. Martorell. Verdaguer. Maragall. Carner... Hi havia també qui llegia autors actuals. Un entès en paleografia desxifrava la curiosa sintaxi del conegut escriptor contemporani Xxxxxx xx Xxxxx, una lectora intrèpida estudiava la riquesa lèxica d’un tex de Xxxxx Xxxxx...


Vaig sortir de l’Ateneu meravellat i espaterrat pel que els meus ulls acabaven de descobrir. De sobte em va agafar un gran desassossec. Què eren els 174 tristos lectors i lectores que havien votat al Premi Crexells en comparació amb aquella massa lectora que poblava aquella biblioteca tan bulímicament embogida per l’olor de tinta seca i que s’estenia delerosa Rambla avall en una rastellera interminable?


Baixant per la Rambla em van venir a la memòria els dies que vaig arribar a Barcelona. Gràcies a la biblioteca de l’Ateneu havia pogut remenar quatre llibres, en plegar de la feina, a les nits i els caps de setmana. Vaig recordar també aquella vegada que vaig demanar en una assemblea general poder penjar l’anorac al guarda-roba, tal com feien els senyors de la Ciutat. “A partir d’ara vostè també podrà penjar l’anorac”, em va fer comunicar la junta d’aleshores, per solucionar el problema. Vaig recordar el dia que l’Ateneu em va denegar que es pogués comprar un llibre de l’Elisenda Paluzie perquè no entrava dins dels llibres admissibles a la seva biblioteca;  vaig recordar que fa dos o tres anys, encara essent soci de la casa, vaig escriure una carta demanant quins eren els llibres admissibles a la biblioteca... A dia d’avui encara no me n’ha arribat cap resposta. Una mica lents sí que ho són, a l’Ateneu. Vaig recordar que l’índex de votants al darrer premi Crexells havia estat qualificat –segons no sé qui i si ho sé m’ho callo, perquè no en tinc proves− com a molt insuficient, motiu pel qual el brillant i excepcional jurat del premi es va veure empès a ampliar el nombre de finalistes, cosa absolutament lògica i raonable i que ocasionà una incomprensible estampida general d’escriptors i escriptores amb els llibres sota el braç. 

Finalment, he vist que l’Ateneu ha decidit iniciar un “procés de reflexió” i no concedir el premi –tal com oportunament i sense vergonya  defensava un dels finalistes afegits, un tal Pagès−, com a traca final d'un altre "procés" en què l'entitat ha utilitzat la resta de concursants com li ha vingut de gust i amb una falta de tacte i d'elegància que té molt de mèrit...


En arribar al port vaig parar de fer memòria. N’estava tip. Vaig agafar tots els records desencapsulats fins aleshores, en vaig fer un feix, el vaig lligar ben lligat i li vaig clavar un cop de peu amb tota la meva força en direcció al mar.


Espero que siguin solubles i biodegradables.








dimecres, 30 de maig del 2018

Grup de Lectura de Nargó (26-5-2018)

El passat dia 26 vam comentar la novel.la El cim dels Espadats i vam repartir tots els exemplars que ens ha facilitat la biblioteca del volum Alt Urgell, plany i passió del poeta i lingüista peramolí Josep Espunyes.


Vam acordar que:

1.- La trobada vinent serà el dia 21 de juliol a les 19 h. a la piscina municipal.

2.- A més de la valoració de l'obra, cadascun i cadascuna de nosaltres escollirà un dels poemes del llibre per llegir-lo aquell dia. A mesura que el tingui decidit ho comunicarà al Whats up. (Després, per a major facilitat, jo en faré un llistat en aquesta mateixa pàgina).

3.- Farem també una valoració d'aquest primer any.

4.- L'acte el clourà el nostre convidat, Josep Espunyes.


Es va fer també una proposta de programa per al curs que ve:

Octubre: lliurament de la primera lectura: Rodoreda. 

Desembre: comentari Rodoreda; lliurament de Joan Lluís-Lluís.

Febrer: coment. Joan Lluís-Lluís; lliurament MA Oliver.

Abril: coment. MA Oliver; lliurament Jesús Montcada.

Juny: coment. Jesús Montcada; lliurament I. Clara Simó.

Juliol: acabament de curs.


Llista de poemes adjudicats fins aquest moment:

F. Ginjaume: Imatge en postal...        pàg. 25.
A. Huguet:    Alinyà,                             ,,    31. 
 
C. Tàpies:     Segles d'avior,                ,,    15.

G. Colom:     Vall de Castellbò,            ,,    59.  

P. Solà:         Serra del Cadí,                ,,    73.

E. Molins:      Padrins a redós,              ,,   19.

R. Minobes:   En balços...                     ,,    27.

M. Capellà:    Plaer de tardor                ,,    29.
 
Martí:             Arcs del camí ral            ,,    43.

G. Orrit                        pàg. 77.

Lluís                             ,,      73.      

dimarts, 29 de maig del 2018

Carta de renúncia a l'Ateneu Barcelonès



A l’atenció dels responsables del Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès,

Sembla que un any més la seva entitat està disposada a honorar el premi Crexells, de tanta tradició en la nostra cultura, sempre tan maltractada des de l’exterior. En aquesta ocasió la via escollida ha estat passar-se pel darrer orifici de l’aparell digestiu que els humans tenim entre les natges les bases del premi que vostès mateixos van elaborar i publicar. 

La decisió em sembla encertadíssima. Sobretot tenint en compte el respecte que els deuen merèixer els autors i autores que refiadament ens hi vam presentar, els socis i sòcies de l’entitat, a més dels membres dels grups de lectura de les biblioteques que van votar les obres presentades. Com a ex-antic-soci de l’entitat no m’esperava menys de vostès. Els felicito!

Malgrat la seva abnegada, eficient i mai prou valorada tasca per a potenciar el premi, no cal que els digui que retiro la meva novel·la Escacs d’amor i de mort de les set obres finalistes, escollides en votació democràtica per aquests insignificants cent setanta-quatre votants que vostès menyspreen i als quals jo agraeixo molt la deferència que van tenir de llegir la meva novel·la i, en el seu cas, de votar-la. 

Però què són cent setanta-quatre simples i humils lectors al costat d’un jurat tan potent, prestigiós i majoritàriament reconegut com el format per noms tan insignes de les lletres del món mundial com una Valèria Gaillard, una Lluïsa Julià, un Miquel de Palol, un Xavier Pla i un Enric Sòria?

Res. Res de res.

Reitero, doncs, que han fet molt ben fet. No facin cas de les crítiques i que per molts anys puguin continuar donant mostres d’honestedat i transparència com les que han posat de manifest en aquesta tan gloriosa convocatòria. 

Per part meva, al marge de les accions legals que pugui decidir emprendre, renuncio a participar en un bunyol d’aquesta magnitud i els informo amablement que ja es poden posar el premi Crexell 2018, que tan generosament i desinteressadament atorguen, al mateix orifici –prèviament higienitzat- per on se n’han passat les bases.

Atentament,

Marcel Fité

dijous, 24 de maig del 2018

Una des-restauració amb togues?



Durant segles l’Estat espanyol ha estat dominat per una oligarquia latifundista de caràcter hereditari que, pels seus increïbles privilegis, per la seva ruïnosa manca de productivitat i pel seu conservadorisme ultrancer, ha impedit la formació de classes mitjanes en una gran part del territori. Això ha ocasionat que –excepte a les nacions catalana i basca, que tenen una estructura social relativament diferent- hi hagi hagut, històricament, una manca de massa crítica –allò que Azaña denominava “densidad de la societat civil”- que ha fet que es frustrés qualsevol intent raonable de modernitzar políticament i democràticament el conjunt de l’Estat.
 


Aquesta oligarquia, conscient que era incapaç d’obtenir el poder mitjançant un sistema democràtic, tradicionalment havia cercat el suport militar per a dur a terme els seus propòsits de dominació i per a mantenir i, fins i tot augmentar, el seus forassenyats privilegis. Això va convertir els anomenats “espadones” en les persones més temudes i poderoses –independentment que s’autoqualifiquessin de dretes o d’esquerres- de bona part del segle XIX i del XX. Estem parlant d’Espartero, Narváez, O’Donell, Prim, Serrano, Polavieja, Primo de Rivera, Sanjurjo, Mola, Franco, etc.


Quan van fer caure la Primera República, el 18 de juliol de 1874, Cánovas es va disposar a restaurar la monarquia borbònica en la persona d’Alfonso XII. No va ser fàcil ni còmode i algunes de les accions que va dur a terme ens recorden, dissortadament, els nostres dies. És interessant de repassar-ho, de la mà del malaguanyat historiador Gabriel Cardona: “subordinación del orden público a la autoridad militar (...) definir la Guardia Civil como cuerpo auxiliar del ejército (...) emplear sistemátiamente las tropes en las calles (...) hacer comparecer a los civiles acusados de rebelión, sedición o sus conexos (...) se juzgó por la jurisdicción militar, por la simple calificación de resistència a la fuerza armada...


Sembla evident que la restauració de l’actual rei emèrit va ser molt més pacífica i tranquil·la que no pas aquella i costa d’entendre el que passa avui dia i veure com es malbaraten alguns dels avenços aconseguits. Actualment els buits que deixa la política ja no els ocupen els “espadones”, sinó que es delega aquesta funció al sistema judicial, de manera que no m’estranyaria que aviat es creés la denominació de “togones” per a determinats jutges.


Es fa difícil d’entendre també el paper que juga la monarquia, una monarquia que semblava consolidada i força acceptada i que avui genera un alt nivell de rebuig en molts sectors que no es caracteritzaven pas per ser republicans. Personalment, sempre m’havia semblat exagerat el que afirmava Pérez de Ayala ara fa cent un anys. Avui ja no m’ho sembla pas tant:
“...Los franceses, después de larga experiencia a su costa, han definido esta família diciendo que los Borbones nunca aprenden ni nunca olvidan. Llevan una fatalidad en la sangre. Parafraseando la definición francesa podríamos decir que los Borbones son incorregibles (improgresivos) y resentidos (vengativos). Puestas en juego estas cualidades dentro del curso histórico, resultará que una monarquía borbònica será siempre incompatible y se opondrá por todos los medios a cualquier movimiento de progreso político y a la evolución liberal de los tiempos”.


 Catorze anys més tard Alfons XIII sortia camí de l’exili.