dijous, 27 de març del 2014

Què se'n pot fer, d'Espanya?


¿Qué hacer con España?
César Molinas
Ediciones Destino, Barcelona 2013

 
El volum, de 302 pàgines, s’estructura en tres parts. La primera parla de l’evolució i de la direcció del món actual; la segona es pregunta d’on ve Espanya i, la tercera, es planteja què es pot fer amb Espanya.


A la primera part estableix la distinció entre la història, com a recull de relats, com a successió de fets –la història amb minúscula- i la Història hegeliana –amb majúscula- com a procés de desvetllament de la consciència. 


Una idea especialment interessant d’aquesta part és la que estableix la relació entre la guerra i la història i analitza la importància que aquesta ha tingut en el desenvolupament de la humanitat, des del neolític fins ara, i principalment en la creació dels estats actuals. També és remarcable l’anàlisi que l’autor fa del concepte de progrés i dels diversos ritmes i formes que aquest ha tingut en la història humana. A partir d’aquests elements, l’autor es planteja el futur de les idees, de l’espècie, del paper de la guerra, de l’economia i d’Europa.


A la segona part l’autor estudia les causes d’aquesta anomalia Històrica (amb majúscula, és a dir, sense Il·lustració) anomenada Espanya. Des de la capitalitat de Madrid, a l’existència del “capitalisme castís” que domina i corromp els mecanismes de l’estat democràtic i s’oposa a la innovació, al progrés i a l’educació. L’autor dedica una especial atenció als dos conceptes hegemònics de nació que han configurat la mentalitat espanyola, l’orteguià –amb una voluntat sobre el paper integradora i que hauria tingut el seu moment estel·lar durant el parèntesi de la transició- i el josenatonià, el de “unidad de destino en lo universal”, que és el que autènticament s’ha acabat imposant. L’autor retrata també la classe política espanyola com una classe econòmicament “extractiva” que es dedica a “capturar” beneficis de les empreses regulades a través del BOE, valent-se del poder "extractor" que els dóna la seva influència política. Tot seguit analitza la crisi actual que, segons ell, a l’Estat espanyol té un triple vessant, l’econòmic, l’institucional i el moral.


A la tercera part l’autor proposa un seguit de reformes que van des dels partits polítics fins al mercat del treball, passant per la llei electoral, els organismes reguladors, la justícia, l’ensenyament primari i universitari, l’habitatge...


El llibre em sembla força interessant i recomanable, tot i que, atesa l’ambició del plantejament, hi trobo algunes llacunes històriques importants: el paper de la noblesa rendista i terratinent –subvencionada fins a les orelles-, la financiació de les creences religioses a través de l’Estat, les subvencions arbitràries i capricioses –molt especialment les del caríssim món de la tauromàquia-, el paper i el sentit de la monarquia en un estat presumptament democràtic- etc. Hom té la sensació que critica –i amb raó- els masovers, però que s’oblida dels amos autèntics. Com a català, no m’agrada la definició joseantoniana de nació ni l’orteguiana, perquè cap de les dues no ens deixaria ser el que durant segles hem aspirat a ser: catalans i espanyols amb dignitat i sense renúncies. 


Segons Molinas, de fet, els catalans sobiranistes no tenim un model de nació. En discrepo. Per si de cas, li avanço quin és el meu tal com jo el veig: “un projecte de futur, amb una profunda i inequívoca voluntat democràtica i democratitzadora, que permeti a tothom ser qui és i qui vulgui ser i que garanteixi la llibertat, la dignitat, la igualtat d’oportunitats, la seguretat, l’educació i la sanitat de totes les persones que en formin part”.


dimecres, 19 de març del 2014

Un poema de Josep Espunyes



N’he fet seixanta-cinc

                                    A l’Albert Turull

          Acluco els ulls i retorno a l’ahir,
          als amics i a la plaça de la vila,
          on jugàvem amb el cèrcol o a futbol
          i tenia al davant tota una vida.

          S’han escolat els anys. I aquella vida,
          que veia sense fi en la llunyania,
          se m’ha fet fonedissa a poc a poc,
          talment sense notar que el temps fugia.

          Sóc gran. I sóc enyor i sóc record
               davant l’hora que s’acosta i que m’aboca
          —entre temença i serenor, diria—
          cap a la mort, la fi que néixer implica.


           Barcelona, 3 de gener del 2007