dijous, 28 de febrer del 2013

Comunicació és poder (I)


Comunicació és poder (I)

Quan, durant la darrera (?) dictadura, Manuel Castells estudiava a la Universitat de Barcelona es dedicava també a repartir pamflets “subversius” en la foscor protectora dels cinemes obrers de la ciutat. L’èxit sovint era minso. El missatge només és eficaç si el receptor està disposat a rebre’l i el missatger gaudeix de prou prestigi i solvència. Però ell aleshores això encara ho desconeixia.

Manuel Castells avui és titular de la càtedra Wallis Annemberg de Tecnologia de la Comunicació i Societat de la Universitat de Califòrnia, catedràtic de Sociologia de la UOC, professor visitant del MIT i de la Universitat d’Oxford, i una de les màximes autoritats mundials en temes de comunicació i noves tecnologies. 

Aquell èxit minso dels seus dies d’estudiant, però, sumat a milers i milers d’altres granets de sorra, a millers i milers d'ampolles llançades a la mar incerta, ha estat el que al llarg de la història ha esberlat els murs de silenci que aïllen les persones i el que, en un moment determinat, empeny la gent a passar de fer d’espectadors -més o menys resignats, més o menys indignats- a actors i protagonistes del seu present i del seu futur.

A Comunicación y poder, Castells ens explica una història sobre el poder, sobre la importància que hi tenen la força, els diners i, sobretot, la comunicació. “La forma essencial de poder radica en la capacitat per a modelar la ment”. I aquesta història ens la narra amb la intenció de “desafiar els poders existents: desemmascarant la seva presència a les nostres ments”.

L’autor analitza el fenomen del poder en la societat de les xarxes informàtiques, la comunicació en l’era digital, les xarxes de ment i poder, la política mediàtica, la política de l’escàndol, la crisi de la democràcia i les possibilitats dels moviments socials a partir de les modernes xarxes de comunicació.

Rere de la política de l’escàndol, sempre hi ha una batalla pel poder. Una qüestió clau és el paper que hi fan els mitjans de comunicació, que generalment hi incrementen la difusió, a l’hora d’ampliar-ne l’impacte. I un altre, l’efecte de desconfiança en el sistema democràtic que genera en la societat.

Amb la política de l’escàndol es pot grimpar, escalar, ascendir, tal com ho va fer el PP l’any 1996. Però amb les modernes tecnologies i mitjançant la suma de milers i milers de granets de sorra, de milers i milers d'ampolles llançades a la mar incerta, es pot passar de fer d’espectadors -més o menys resignats, més o menys indignats- a actors i protagonistes del present i del futur. Ens convé molt de saber com podem fer-ho.




dimecres, 27 de febrer del 2013

Aquell Barça


Aquell Barça

Flairo en l’ambient que aviat haurem de tornar a parlar del Barça en passat. Com quan, durant el llarg desert del nuñisme, parlàvem dels temps gloriosos de Kubala i de Samitier. Només l’oasi que representà l’arribada d’en Cruyff va posar una mica de verd d’esperança sobre la terra eixorca i sorrenca d’aquells anys de grisor resignada.

Passat el tsunami esportiu i econòmic de J. Gaspar, es va produir, però, el miracle. Els jugadors van començar a resplendir com els estels d’un cel nocturn pirinenc després d’una pluja intensa.

La prodigiosa tècnica de Ronaldinho feia aixecar la gent de les cadires.  El Barça es posava UNICEF a la samarreta. Guardiola agafava la batuta de l’equip i, amb la seva elegància i domini de llengües, elevava les rodes de premsa al nivell de classes d’oratòria. I, arribat el moment, Messi rellevava Ronaldinho, sense solució de continuïtat, en el lideratge d’un equip, cada vegada més de la Masia, més sòlid i més implicat...


Per primera vegada en molts anys, la prodigiosa estètica que creava l’equip sobre la gespa es corresponia amb l’ètica d’un club que aspirava a esdevenir líder en el panorama mundial. UNICEF, a la samarreta; la Masia al camp; el país al cor.

L’esquizofrènia que durant tants anys havia escindit una bona part dels barcelonistes, entre els sentiments envers un club que representava el que representava i la crítica racional a unes juntes directives opaques, ineptes i aprofitades, s’havia fos miraculosament, com un sucre en un vol de cafè.

Ningú no és perfecte i aquell Barça tampoc. La junta va cometre errors. Hi va haver traïcions i rancúnies. Hi va haver escenes innecessàries. I hi va haver també una premsa, regaladora usualment de ganivets de cuina, que va començar a clavar punyalades per l’esquena.


Malgrat tot, la junta de “Sandro” Rosell va rebre una herència fabulosa, gairebé indestructible: el millor equip del planeta. Si més no, això era el que molta gent es pensava.

Però aviat van sortir a la llum gravíssimes acusacions contra la junta de Joan Laporta. Concretament, se l’acusava d’haver gastat 6,5 milions d’euros del Barça per a usos privats (sopars al Botafumeiro, festes al Luz de Gas, entrades pel concert de U2 i dispendis de tota mena). També se l’acusava d’haver utilitzat els advocats del club i de pagar un sobrepreu pels terrenys de Viladecans.

A l’assemblea que va acabar demandant l’anterior president, el mateix “Sandro” Rosell i la seva junta van mostrar als socis un suposat resum d’una enigmàtica “due dilligence” en què s'afirmava que Laporta i la seva directiva havien malgastat diners del club, havien abusat de la targeta VISA i havien traficat amb sobrepreus i comissions il·legals pels terrenys de Viladecans.

El nou president, com és legítim i natural, aviat va marcar distàncies amb l’anterior. El 10 de juliol, dia de la gran manifestació encapçalada per la pancarta Som una nació. Nosaltres decidim, ell se’n va anar a veure un partit de la selección Española a Sud-àfrica.
Durant la celebració del XXXI Congrés Mundial de Penyes del FCB, el català va ser exclòs per part de l’actual president del Barça. Certa premsa li ho va elogiar: «Acabó la era Laporta y empieza a notarse [...]. El discurso [de Rosell] fue en castellano, por ‘respeto hacia las personas de fuera de Cataluña’».
La sigla UNICEF de la samarreta va ser desplaçada per la de Qatar Foundation, Txiki Begiristain i més tard Guardiola van tocar el dos… Sí, decididament, era un altre estil.

Aquests dies, enmig de tants d’escàndols mediàtics, la fiscalia superior de Catalunya ha decretat l’arxiu de totes les diligències contra Joan Laporta. Queda clar, doncs, que l’assemblea que va votar a favor de la demanda contra Laporta va actuar condicionada i enganyada per una informació que era falsa.



Tornarà l'esquizofrènia al Barça? Espero que no. Jo vull que el Barça guanyi, però també vull que la mentida i la manipulació perdin. Serà possible lligar ambdues coses?


Senyor Rosell: vostè té la paraula. Votar en blanc seria votar contra la veritat i contra la unitat dels barcelonistes.


dimarts, 26 de febrer del 2013

Aquell Nargó (I)



Aquell Nargó (I)

Temps era temps, Nargó es va posar de moda. En menys d’una dècada, Baroja es va interessar pel poble on havia estat enterrat el comte d’Espanya i, molt probablement, el va visitar. Joaquim Mir hi va passar alguns dies i hi va pintar alguns dels seus quadres. Amades hi va anar uns dies i se’n va endur una pila de cançons. Rodoreda hi va fer un parell d’estades i, de la primera, en va fer un reportatge i, de la segona, una novel·la.

Baroja en va donar una imatge novel·lesca, una mica de fulletó; Mir va oferir una imatge modernista dels seus paisatges; Amades va recollir una tradició secular de cançons poc abans que s’extingís potser per a sempre; Rodoreda va donar una imatge entre feréstega i màgica de l’indret, encara que després en va rebutjar la part novel·lada.

Gairebé ningú, però, va parlar del poble real, de la vida del poble. Només Rodoreda ens n’ofereix unes vagues i molt subjectives pinzellades. “Les cases del poble s’aguanten per miracle. Negres, amb teules de pissarra, amb balcons de fusta que cauen (...) És pobre aquest poble. Pobre i miseriós”. “Hi ha a la plaça una església sense cap mèrit artístic”. Els homes són “traficants aqueferats i vagabunds emmandrits” que “s’aturen a totes les portes a demanar beguda...” I les noies tampoc no hi queden gaire ben representades “Vénen devers nosaltres un noi i una noia. L’única noia bonica que he vist en tot el poble. Més endavant he sabut que hi era forastera...”

Per sota de totes aquestes apreciacions i visions, però, hi bategava un poble bastant més viu i dinàmic del que podria deduir-se per algunes de les imatges més o menys artístiques i literàries que ens n’han arribat.


L’any 1924, Nargó tenia 881 habitants de fet i 913 de dret. L’únic agregat d’aquells temps, les Masies, tenia 72 habitants de fet i 100 de dret. Les principals activitats eren les de la fusta, les mines i l’agricultura. Es collia blat, civada ordi, llegums, hortalisses, oli i vi. Hi havia ramats d’ovelles i de cabres i la gent criava els seus porcs.

Hi havia tres molins d’oli: el de Josep Busquets (Pericó?), el d’en Pere Fité (cal Remolins) i el d’en Francesc Solé (?)




dilluns, 25 de febrer del 2013

La mentida com a arma


La mentida com a arma

La mentida com a arma política no és cap novetat a Catalunya. De fet, n’hauríem d’estar vacunats.

El dia 4 de gener de 1836, Barcelona va viure una de les nits més negres i sagnants de la seva història: va presenciar horroritzada com una part de la seva població linxava brutalment un centenar llarg de presos carlins de la Ciutadella i de les Drassanes, emparant-se en el “dret de represàlia”. Va ser un carnatge amb armes blanques i de foc espantós. Els divuit presos que hi havia a l’hospital de Jonqueres van ser també arrencats dels llits, colpejats i assassinats sense pietat. En tot el temps que durà la carnisseria, els milicians i la guàrdia de les casernes es van mantenir als seus llocs, sense intervenir.

Què havia passat?

En un clima de creixent i orquestrada crispació bèl·lica, el capità general Francisco Espoz y Mina havia enviat uns dies abans, des de Sant Llorenç de Morunys, un comunicat en què deia que un fugitiu li havia fet saber que els carlins “atropellando todas las leyes de la guerra, fusilaron a 33 prisioneros que tenian en su poder (...) de consiguiente, si esto es así, las medidas que pienso dictar...” Aquesta notícia va ser publicada l’endemà mateix d’arribar a capitania pel diari El Guardia Nacional i va causar una gran indignació a unes masses, cada vegada més exaltades, que van decidir fer justícia pel seu compte.

El problema era que el “si esto es así” es va comprovar més tard que “no era así”. És a dir, que la notícia era totalment falsa. Però la població barcelonina ja s’havia implicat en la lluita i decantat emocionalment i irracionalment cap el costat del poder que Francisco Espoz i Mina representava. I poc importava que aquell fet desencadenés una de les dinàmiques més cruels, venjatives i rancunioses de les que mai s’havien produït a les nostres terres.

És a dir, qui controlava la informació, veritable o falsa, tenia el poder. Avui les coses continuen igual, només que amb una petita diferència: controlar la informació amb internet ja no és tan fàcil. Les ràdios i les televisions ens bombardegen constantment, al cotxe, al bar i a dintre de casa, és veritat. Però a través de la xarxa podem contrastar punts de vista, cercar informacions alternatives i crear grups d’intercanvi de significats capaços de discrepar de les informacions oficials. Els nàufrags, que som majoria, de sobte tenim el dret de tirar una ampolla al mar amb un missatge a dins.

Jo avui en llanço dues:

La fiscalia superior de Catalunya ha emès una resolució decretant l’arxiu de totes les diligències contra Joan Laporta, és a dir, que els arguments[1] de la famosa “Due Dillicence” que la Junta de Rosell va presentar a l’assemblea del 2010 eren FALSOS! Tenint en compte el grau de manipulació, d’excitació i crispació que van crear aquelles falsedats en l’assemblea, farà alguna cosa "Sandro" Rosell perquè es retiri la demanda contra Joan Laporta? El més mínim sentit de l’ètica i de la dignitat li obliga, senyor Rosell.

Durant la passada campanya electoral el diari El Mundo va publicar diverses i greus acusacions contra algunes de les forces que defensen el dret a decidir, fet que indubtablement alterà substancialment el resultat de les eleccions. Fins ara, i ja en fa dies, encara no ha aportat cap prova de les seves greus acusacions. Ho farà o passarà com amb la lletania del “Ha sido ETA”? Els hi hauria d’anar la mínima credibilitat que els pugui quedar.










[1] Despesa de 6’5 milions d’euros per a usos personals, festes al Luz de Gas, sopars al bota Fumeiro, ús dels advocats del club, de les targetes, sobrepreu dels terrenys de Viladecans, viatges, etc. Tot absolutament fals.

dissabte, 23 de febrer del 2013

Django Unchained




Notes per a anar tirant, 24 de febrer de 2013.

Django Unchained

Som a l’any 1859, a Texas. Un caçador de malfactors d’origen alemany (King Schultz) empaita uns assassins per a cobrar la recompensa que ofereix el govern per la seva captura, vius o morts. Com que no els coneix la fesomia pacta amb un esclau negre (Django) que si l’ajuda a identificar-los i a caçar-los l’alliberarà de l’esclavatge. Django accepta el tracte.

Django és casat amb una esclava també de pell negra, de qui viu separat a causa les brutals i inhumanes lleis de l’esclavitud. Django, a més d’ajudar Schultz, voldrà alliberar la seva dona. Per a fer-ho, però, hauran de dirigir-se a la plantació del potent terratinent Calvin Candi i penetrar-hi.

Pel camí, Django aprendrà moltes coses i, sobretot, prendrà consciència del gran crim que representa el fet de l’esclavitud. Django,  alliberat a poc a poc de l’ànima d’esclau,  actuarà en conseqüència.

En aquesta obra, Tarantino ens presenta un al·legat antiesclavista en forma de western, ple de paisatges bellíssims, situacions sorprenents, inesperades, provocadores i divertides. El llenguatge cinematogràfic amb què ho expressa és directe, emotiu i enlluernador, fet que contrabalança les escenes més dures i ajuda a mantenir l’atenció del públic.

El fet històric de l’esclavitud, la seva crueltat i les dificultats d’emancipació de les persones que n’han sofert les urpades, hi són representats en breus però contundents i eficaces escenes. El marc històric dels fets s’integra harmònicament amb l’estructura narrativa del western i això permet al director donar una sortida dialèctica enèrgica, desmesurada  i fulminant -a l’estil Tarantino-, a les situacions i tensions que es plantegen.

En definitiva, es tracta d’una obra espectacular, a voltes forassenyada, però deliciosa i brillant, que recupera el plaer estupefaent d’asseure’s davant de la gran pantalla, i posa el racisme i els racistes al lloc que els correspon. Tothom que a aquestes alçades no tingui encara clares aquestes coses l’hauria d’anar a veure.

La interpretació és excel·lent, amb un Christoph Waltz, fent el paper de King Schultz, memorable i encantador. També Django (Jamie Foxx) i la seva dona Broomhilda (Kerry Washington) i el terratinent Calvin Candie (Leonardo Di Caprio), estan perfectament encertats. Però els papers secundaris estan també excel·lentment ben resolts, amb un Samuel L. Jackson, fent un paper de capatàs agraït i defensor del sistema (Stephen), extraordinari.


Kerry Washington

L’altre dia, comentant Lincoln, deia que hi ha pel·lícules per a riure, per a plorar, per a passar l’estona, per a aprendre-hi coses i fins i tot per a sortir-ne transformat. En aquesta hi ha força de cada cosa. Això fa que sigui, al meu parer, una gran pel·lícula. Un film imprescindible i que cal veure, malgrat que, una vegada més, no estigui doblat al català, ai!





divendres, 22 de febrer del 2013

La vida i la mort d'un gran home d'Oliana.


"Allò que realment sentencià Lluís Escaler i molts altres compatriotes va ser el fet de 'ser català i haver tingut la gosadia d’exercir com a tal'"

Notes per a anar tirant. 23 de febrer de 2013

La vida i la mort d'un gran home d'Oliana.

Lluís Escaler. Morir per Catalunya.
Josep Espunyes
Barcelona : Pòrtic, 2003. 

Josep Espunyes i Esteve (Peramola, 1942) és un autor de les Terres de Ponent amb una obra extensa i de gran qualitat.

Ha publicat obres en gairebé tots els gèneres: narrativa, novel•la, poesia, assaig, a més de col•laborar en diversos  mitjans de comunicació i publicacions de caire històric i cultural.

En aquesta obra ens presenta un estudi sobre la vida, l’actuació política i la mort del patriota i lluitador Lluís Escaler i Espunyes, afusellat pel franquisme acabada la guerra de 1936-1939.

Lluís Escaler i Espunyes havia nascut a Oliana (Alt Urgell) l’any 1897. De jove, va començar militant a la Lliga Regionalista, de la qual va passar a la Unió Catalanista, fins que va ingressar a la Federació Nacionalista Democràtica de Francesc Macià, a qui va donar suport en la fundació d’Estat Català.  

A causa d’algunes desavinences amb l’actuació de Francesc Macià l’any 1931, abandonà el partit i participà en la creació de Nosaltres Sols, formació de la qual fou el primer president i un incansable promotor.

També va ser membre de la junta directiva del Centre Comarcal Lleidatà i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i s’interessà, a més, per la llengua, els costums i les tradicions catalanes, molt especialment per les de la seva comarca alturgellenca.

L’any 1939 va ser detingut per les tropes franquistes i el dia 23 d’abril d’aquell mateix any va ser afusellat al Camp de la Bota juntament amb nou militants catalanistes més.

En la primera part de l’obra d’Espunyes els lectors hi trobaran, per una banda, les dades més rellevants sobre la vida i l’actuació de Lluís Escaler, des d’informacions sobre la seva activitat social, cultural i política, fins a les circumstàncies de la seva detenció, esdevinguda el dia 6 de febrer de 1939, i una abundosa i documentada informació sobre l’organització política Nosaltres Sols.

I, per una altra banda, Josep Espunyes publica i edita per primera vegada el diari íntegre que Lluís Escaler va començar a escriure des del mateix dia que va ser detingut fins al de la seva execució. El diari, escrit en papers de fumar, el va aconseguir treure de la presó entaforant pacientment els petits fulls de paper fi als colls de les camises que donava a rentar a la família. 

Aquesta primera part conclou amb un apèndix en què es reprodueix el Sumari Judicial del consell de guerra que va condemnar a mort aquell lluitador catalanista.

A la segona part, l’autor posa al nostre abast una bona part de l’obra, inèdita, de Lluís Escaler. Aquella producció, de caràcter bàsicament costumista, en què l’autor mostra les seves inquietuds lingüístiques, etnogràfiques i humanístiques.

Per tot plegat, aquesta publicació constitueix, a més d’una generosa i impagable recerca, un molt ben documentat estudi sobre l’obra, les vicissituds i la mort de Lluís Escaler.

I ens posa en un primer pla, per un costat, la dignitat i l’enteresa amb què un home d’un profund sentit humà, religiós i patriòtic, i d’una gran vàlua personal, es va enfrontar a la sentència de mort que li dictava aquell tribunal militar del “III Año Triunfal”, alhora que ens deixava un testimoni de primera mà, punyent i corprenedor, de les miserables condicions de vida i psicològiques que patiren ell i els altres companys reclosos a les cel•les on havien estat empresonats a l’espera de la incerta sentència que els dictessin els tribunals del bàndol vencedor.

I per un altre costat, ens mostra d’una manera clara un fet que ja es sospitava i poc o molt coneixia, però que a partir d’aquesta obra es reforça amb un testimoniatge inqüestionable: que allò que realment sentencià Lluís Escaler i molts altres compatriotes va ser –tal com afirma Josep Espunyes a la part biogràfica de l’obra- el fet de “ser català i haver tingut la gosadia d’exercir com a tal”.

L'autor peramolí Josep Espunyes a Nargó (Foto: Isabel Naya)

Ascendir amb la política de l’escàndol


Notes per a anar tirant. 22 de febrer de 2013

Ascendir amb la política de l’escàndol

La paraula escàndol té el seu origen en la forma indoeuropea *skand, que hauria significat grimpar, saltar, botar. De l’indoeuropeu va passar al grec i al llatí amb un significat diferent, encara que amb connexions metonímiques (de proximitat) prou evidents: pedra que fa ensopegar, que fa saltar. Un nou significat derivat d’aquest va ser el d’obstacle que fa caure, trampa, parany... I encara paraules com escaló, escala, escalinata, ascendir, escandir, descendir, condescendir, escandall i algunes altres procedeixen també d’aquest mateixa arrel indoeuropea.

El sentit actual “d’acció d’ofendre els sentiments morals o la consciència d’algú a causa d’alguna actuació immoral o blasmableés una herència cristiana i, més concretament, una herència de la traducció que es va fer del terme grec “escàndol” als evangelis.

Avui, més enllà de les curiositats etimològiques, vivim bombardejats d’escàndols que esclaten, com una traca interminable, del matí a la nit. Els escàndols són els moderns projectils que disparen determinats grups per a assolir el poder i amb els quals s’ataca la reputació dels líders adversaris i la confiança de la gent, és a dir, dels electors. Modernament, la política de l’escàndol ha esdevingut un instrument quasi decisiu en una multitud de lluites per les diferents formes i variants en què s’articula el poder.

A l’Estat espanyol, Felipe Gonzàlez semblava imbatible d’ençà que guanyà les eleccions de l’any 1982. Les va tornar a guanyar el 1986, el 1989 i el 1993, encara que en aquesta ocasió per un marge bastant ajustat. Gonzàlez era un líder amb molt carisma i, a més, una gran majoria de la massa social es declarava de centreesquerra. Qualsevol alternativa a aquesta situació semblava una pura quimera.

Però l’any 1989, el director d’un diari de segona fila, Diario 16, va ser acomiadat, després de publicar alguns articles crítics amb el govern socialista. Aquell director es deia Pedro J. Ramírez. No trigà a aparèixer com a director d’un nou diari, El Mundo, que a partir d’aleshores esdevingué l’inquisidor implacable i permanent del govern socialista i dels seus suports autonòmics. Un govern socialista que, malauradament, anava acumulant casos escandalosos un al darrere de l’altre. El Gal, Roldan, Mariano Rubio, el BOE... L’any 1996, el que semblava una quimera esdevingué una realitat: el PP guanyà les eleccions.

Més enllà dels programes, de les propostes i de la ideologia, triomfà la política de l’escàndol, cada dia més ben dirigida i orquestrada –cal subratllar-ho- per Ramírez  i gent de la seva corda.

La dreta espanyola, incapaç com sempre d’elaborar qualsevol mena de discurs o d’argument racional, havia trobat per fi el flautista destinat a alliberar-la d’aquella invasió inesperada i tan repugnat de rates que havia aparegut al pont de comandament de la nau hispana i, per primera vegada en la feble i recent democràcia, s’havia fet mestressa del vaixell.

Gràcies a la política de l'escàndol, i després de quaranta anys de viure còmodament instal·lada al damunt d’una sagnant dictadura i de més de cinc segles de dirigir una tràgica i quasi manicomial història, aquella dreta recuperava el seu estat natural.

La política de l’escàndol, i no pas el debat i les propostes polítiques, va ascendir José Maria Aznar a la presidència del “Gobierno de España” (incloent-hi l’illa de Perejil), i li va permetre de ficar la pota damunt de la mateixa taula on la tenien ficada Bush i Blair, els altres dos exploradors a la recerca i deriva de les armes de destrucció massiva, desaparegudes en combat.

No cal dir que l’ascens mediàtic de Pedro J. Ramírez i els seus va ser també fulgurant: des d’aleshores, juntament amb tota la patuleia que per gust o per força li fa d’altaveu, els resultats de les seves recerques, veritables o falses, ben dirigides o mal dirigides, constitueixen una bona part del mobiliari del pensament amb què molta gent surt de casa cada matí i són el dispositiu que alimenta un gran nombre de converses que se senten al llarg del dia.

És curiós que una paraula que en el seu origen més remot significava grimpar, ascendir, escalar, hagi acabat, per la via política, recuperant el seu sentit original.

Però no s’hauria d’oblidar que en algun moment de la seva evolució escàndol també volia dir pedra que fa ensopegar, obstacle que fa caure, trampa, parany... D’aquesta derivació semàntica, però, ja en parlaré en una propera nota.




dijous, 21 de febrer del 2013

Notícies del pintor de cal Marino


Dijous, 21 de febrer de 2013.

Notícies del pintor de cal Marino,

El número 9 dels Quaderns d’Estudis Andorrans publica unes interessants notes biogràfiques, obra de Benigne Marquès, sobre Josep Oromí Muntada, més conegut en la memòria popular de Nargó com lo pintor de cal Marino.

En Josep Oromí Muntada va néixer a Nargó “l’any 1837 o potser 1836”. El seu pare, Josep Oromí Pellicer, era també fill de Nargó, i la seva mare, Antònia Muntada i Llobet, d’Alinyà. A més del Josep, el matrimoni va tenir cinc fills mes: el Joan, el Pere, el Manuel, la Maria i la Dolors. La seva llar era al carrer de la Unió, a la casa de cal Marino.

Tot i que pertanyia a una família amb uns certs possibles (amb la propietat d’un molí, una premsa i la casa de Cases), sembla que el futur pintor va haver de treballar de valent per a ajudar la seva família a tirar endavant, sobretot a causa dels deutes que el seu pare havia contret amb l’ampliació del patrimoni familiar.

Als 38 anys es va casar amb Dolors Fiter Pellicer, filla de Joan i de Ramona, de Nargó. No van tenir cap fill.

L’ofici del Josep va ser el de pintor. No se sap on el va aprendre, però segurament a l’edat de vint anys ja pintava. Sembla que hauria creat una petita empresa familiar en la qual també participaven els seus germans Joan, Pere i Manuel. A partir de 1878, però, trobem que en Manuel pinta pel seu compte. En Josep va pintar fins a l’edat de seixanta-quatre anys.

Amb els pinzells a la mà, va recórrer tot Catalunya i també el Rosselló –tan català com el Principat, però que aleshores ja havia estat annexionat a l’estat Francès-. Va pintar en diverses ocasions a la catedral de la Seu, a Cervera, a Talló, a Berga... I, és clar, a l’església parroquial de Nargó.

La veu popular ha mantingut dues hipòtesis que és molt difícil de saber si són certes. Una diu que en Josep Oromí hauria après el seu ofici a Roma, cosa a la qual l’estudi de Benigne Marquès no es refereix, i que per les dades biogràfiques i curriculars que aporta sembla bastant improbable.

Una altra, afirma que Josep Oromí i Dolors Fiter haurien tingut un fill, que morí prematurament. Fill que seria el que ell pintà a l’església parroquial de Nargó en la figura d’Isaac.

Si tenim en compte que el casament del Josep i la Dolors va ser l’any 1875 i que l’església de Nargó es va acabar de pintar el 1880, no sembla pas que la figura d’Isaac es pugui basar en la fesomia d’un suposat fill de tan pocs anys, fora que s’hagués imaginat com seria el seu rostre, quan el presumpte fill tingués uns anys més.


dilluns, 18 de febrer del 2013

Sobre la generositat o garreperia dels catalans VII.



Notes per a anar tirant, 18 de febrer del 2013.

Sobre la generositat o garreperia dels catalans VII.

Felip V no es va limitar a canviar l’orientació dels canons del castell de Montjuïc en direcció a Barcelona per a tenir-la controlada; ni a construir una Ciutadella militar, amb tres de les puntes de l’estel pentagonal dirigides amenaçadorament a la ciutat; ni a traslladar les forques de fora la muralla al passeig de l’Esplanada com a mostra gens teòrica del seu poder sobre les vides; ni a enderrocar els castells; ni a instaurar el decret que liquidava les institucions catalanes i el seu govern; ni a iniciar la persecució de la llengua catalana...

Felip V, a més, va convertir Catalunya, i en especial Barcelona, en una presó. Barcelona era vigilada militarment pel castell de Montjuïc i per la Ciutadella felipista, però per si això no fos prou, hi havia les Drassanes que havien estat convertides en caserna; les Torres de Canaletes, que feien de presó; els forts Pius i de Don Carles en una segona línia, i la muralla de la ciutat que, de muralla defensiva, havia passat a ser un mur insalvable destinat a encotillar els barcelonins i a fer la vida urbana higiènicament i psicològicament insostenible.

Si per damunt d’aquesta arquitectura terrorífica hi posem un militar de virrei, com ara el tenebrós i pervers comte d’Espanya, ens podem començar a imaginar com era la vida d’aquells nostres avantpassats que de cop i volta s’havien vist sotmesos al domini del regne de Castella (o Espanya).

No és pas estrany que, el 13 de juliol de l’any 1840, més de vuitanta mil persones sortissin a rebre el general Espartero, la gran esperança liberal i progressista dels catalans, i que les aclamacions se succeïssin en una corrua que anava des de Molins de Rei fins a la Portaferrissa. Barcelona es va posar als peus del general liberal i, tot seguit, l’Ajuntament del Cap i Casal el va declarar “Heroi Nacional”.

Aquella rebuda triomfal dels progressistes i dels demòcrates barcelonins va ser la catapulta del Duc de la Victòria a la regència de l’Estat. Barcelona celebrà aquell triomf com un èxit personal de la ciutat, perquè havia estat ella la que l’havia enlairat fins al cim més alt del poder. Els cecs ho cantaren així:

“Barcelona agradecida
Gran corona ofrece en pago
Al valor del noble Duque
Y al ejercito esforzado.”

“Victòria per Catalunya i per Barcelona!”, exclamà poc temps després el ciutadà Llinàs el dia que presidí l’acte d’arrencar la primera pedra de la fortalesa de la Ciutadella, tal com havia aprovat la Junta Suprema de Vigilància, el dia 10 d’octubre de 1841, i era el gran desig de la ciutat. Però aquell policia bo que era Espartero considerà aquest fet com una prova irrefutable de l’esperit anàrquic i rebel dels catalans. I, és clar, començaren les desavinences.

Els republicans, decebuts, van posar lletra i música als esdeveniments, per obra de Terradas i, possiblement, Clavé:

“Ja la campana sona;
lo canó ja retrona...
anem, anem republicans, anem,
ja és arribat lo dia
que el poble tant volia,
fugiu tirans: lo poble vol ser rei!”

El dia 3 de desembre de 1842, a dos quarts de dotze del matí, des del castell de Montjuïc va començar la que seria la primera pluja de ferro i mort sobre la ciutat. Es van disparar més de mil projectils, unes cinc-centes cases en van rebre les conseqüències, i més d’un centenar de persones hi van perdre la vida. Els barcelonins, no obstant, no van perdre la moral ni el sentit de l’humor:

“Sí, Mariquita, sí,
no, Mariquita, no.
Ja podeu tirar bombas
Monona mia
que no’ns fan por.

Digali que vinguin
qu’aquí els esperem.
Y si’n tiran qu’an tirin
Monona mia
que no’ns fan por.”


Malgrat aquesta allau de projectils, traïcions, enganys i decepcions, quan, quatre anys més tard del primer bombardeig (entremig encara n’hi va haver un altre), Pascual Madoz visità la ciutat, va poder escriure això: “Els catalans són uns treballadors incansables, miren amb horror l’ociositat: no hi ha cap inconvenient capaç de contenir-los (...) Són valents, agosarats, de vegades, temeraris... no els espanten els perills més grans: mai no reculen a les batalls, ni abandonen l’empresa que van meditar una vegada; es poden considerar els millors soldats d’Espanya. Se’ls atribueix una gasiveria desmesurada pel diner i es diu que per això no dubten  a fer les feines més àrdues, i que fan igual per conservar les riqueses una vegada les han obtingudes, però en això no els fan justícia: els catalans gasten el diner amb tanta facilitat com saben adquirir-lo i fins i tot fan gala de generositat.”

diumenge, 17 de febrer del 2013

Lincoln



Diumenge, 17 de febrer de 2013

Lincoln

Hi ha pel·lícules per a oblidar-les, per a riure, per a plorar, per a passar l’estona, per a aprendre coses i fins i tot per a sortir-ne transformat.

Lincoln, d’ Steven Spielberg és una pel·lícula que m’ha agradat i que classificaria entre les “d’aprendre coses”, que per a mi és un dels plaers més llaminers que es poden aconseguir avui dia pel preu d’una entrada de cinema.

La pel·lícula, per començar, és desconcertant, si més no per als qui tenim un coneixement molt elemental de la història dels EEUU. L’obra se situa al 1865, quan la Guerra Civil dels Estats de la Unió ja s’està acabant. Lincoln proposa aleshores una esmena que prohibeixi l’esclavitud.

Si la guerra s’acabés abans que s’aprovés l’esmena, l’esclavitud difícilment seria abolida, perquè els estats del Sud s’hi oposarien. Aprovar l’esmena significava, per tant, allargar la guerra i de retop  incrementar el nombre de víctimes del conflicte.

Però Lincoln no té ni tan sols els vots suficients entre els seus partidaris dels estats del Nord. A partir d’aquests dos fets, l’allargament de la guerra (amb els morts consegüents que aquest fet implicaria) i la recerca dels vots que li fan falta, s’estructura l’argument de la pel·lícula.

Per què deia que aquesta obra em resulta desconcertant? Per diversos motius que, tos ells, posen en tensió la consciència del protagonista i l’obliguen a prendre decisions.

En primer lloc, vull subratllar com sobta que siguin els diputats republicans els partidaris d’abolir l’esclavitud, mentre que els demòcrates s’hi oposen radicalment, aferrissadament.

En segon lloc, també crea desassossec el fet que Lincoln no dubti a “comprar” els diputats demòcrates que li fan falta i, per tant, a corrompre’ls i a corrompre’s, per tal d’aconseguir el seu objectiu d’abolir l’esclavitud dels negres americans.

Finalment, davant la demanda social que va més enllà del que Lincoln es proposa obtenir (el dret a vot per als negres, per a les dones, etc.), és una lliçó de lideratge la força amb què Lincoln exigeix que es concentrin els esforços en l’objectiu prioritari, que no era altre que el de l’alliberament dels esclaus.

En conjunt és una molt bona pel·lícula, ben narrada, amb un gran detallisme, fet que la fa a estones una mica feixuga, i amb una gran interpretació i direcció.

En uns moments en què tant ens juguem i que tanta falta fa tenir el cap clar, seria molt convenient que molta gent d’aquest país la veiés –malgrat que no estigui doblada al català, ai!- i fes l’esforç de reflexionar una mica sobre un tema de tanta profunditat, maduresa i, en el fons, proximitat.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Tenim pressa!

                                                             Badia de l'illa d'Ítaca
Dissabte, 16 de febrer.

Tenim pressa!

La mar m'ha somrigut aquest matí
amb un somriure gris i infinit,
igual que el dia.

Allunyat del bullici de la terra,
he entès Hesíode, i també Cavafis.

Tenim pressa, molta pressa,
amb en Montoro, en Wert i tota la resta.

Tenim pressa, molta pressa.
Però la mar infinita ens somriu
i Cavafis ens anima:

"Tingues sempre Ítaca al pensament,
el teu destí final és arribar-hi."

Només així, un dia podrem dir:

"Ítaca t'ha fornit un bell viatge.
Sense ella no l'hauries mai emprès.
No té res més que et pugui ja donar."

Tenim pressa, molta pressa,
amb en Montoro, en Wert i tota la resta.

Però la mar ens somriu infinita

i Cavafis ens anima.



                                                                   C.P. Cavafis

divendres, 15 de febrer del 2013

UNA NOVEL•LA DE RAIERS I PERSECUCIONS!




UNA NOVEL•LA DE RAIERS I PERSECUCIONS!

L’última nit a Twisted River, de John Irving.
Edicions 62, 2010. 

Quan es produïa un embús de troncs al riu, i un cop alliberat el que s’havia entravessat, els raiers s’havien de moure de pressa i sense parar; si s’aturaven ni que fos un o dos segons, es veien engolits pel corrent de socs. I en un corrent de socs, la mort podia tenir lloc per esclafament, abans que l’accidentat tingués temps d’ofegar-se; però el més comú era ofegar-se.

La novel•la L’última nit a Twisted River, de John Irving (Edicions 62) ens presenta les peripècies d’un pare i un fill que fugen de la persecució a què els sotmet un antic policia local.

L’acció es desencadena a partir que Daniel, un noi de 12 anys, confon la companya del policia amb un ós que està atacant el seu pare i la mata d’un cop de paella. La companya del policia, en realitat, el que feia era l’amor amb el seu amant Dominic Baciagalupo, el pare del jove Daniel.

A partir d’aquest fet, esdevingut l’any 1954 en una explotació forestal situada al nord de New Hampshire, espai on –al meu parer- l’autor ens presenta les pàgines més vibrants i brillants de la narració, en Daniel i el seu pare es veuran obligats a traslladar-se d’un lloc a altre, primer a Boston, després a Vermont i Iowa, i finalment a Toronto, a l’estat canadenc d’Ontàrio, sempre amb l’ombra d’una persecució latent, feta per algú disposat a acabar amb les seves vides.

És l’amenaça del “bes del llop”, l’amenaça d’aquell enemic que no veus, que només intueixes i que no saps quan t’atacarà (l’autor ha tingut bona cura d’explicar que Baciacalupo, esdevingut Baciagalupo per raons de pronúncia, significa “petó de llop”).

Durant el seu periple, els protagonistes es veuran obligats a canviar d’identitat i de nom i a adaptar-se a les noves circumstàncies.

Dominic, cuiner d’ofici, podrà sobreviure gràcies al seu domini de les arts culinàries, arts que sovint ocupen un cert espai a la narració; mentre que el seu fill esdevindrà un escriptor famós, circumstància que permetrà a l’autor donar-nos breus pinzellades de la formació i de l’evolució de la carrera d’aquell, a més d’alguns dels seus punts de vista sobre el fet d’escriure.

Al costat de tots dos, i més enllà de l’amenaça mortal que significa la persecució del policia, hi ha sempre la veu potent i neta d’en Ketchum, un vell raier i picador, que aprèn de llegir ja de gran i acaba essent un gran lector, i que amb el seu esperit llibertari esdevé el contrapunt del “petó del llop” que els amenaça, l’ombra subjectivament protectora dels dos fugitius.

La novel•la, d’una notable extensió: 650 pàgines, es desenvolupa en un període no lineal que va de 1954 a 2005, fet que l’autor aprofita per a oferir-nos com a rerafons el retaule d’alguns dels esdeveniments històrics que més han commocionat la nació americana durant aquests anys: la guerra del Vietnam, la d’Irak, l’atemptat de les Torres Bessones…

Pel que fa a la traducció catalana, es força digna i cal celebrar que l’autor s’hagi decidit a emprar alguns termes del lèxic raier, com la mateixa paraula raier o també el mot ganxa.

Però pensem que la traducció hauria guanyat si hagués fet encara un pas endavant i s’hagués atrevit a fer servir expressions ben vives i documentades com ara camp de fusta o carregador (plataforma, al text), picadors (llenyataires), raiers (transportadors), barranquejar (construir rescloses als afluents), etc.

La traducció també guanyaria amb la tria d’unes formes més planeres, més populars i vives, si en comptes de fer servir paraules i expressions com socs, boca amunt, cabrestant, rabeig, o caure la nit, s’hagués optat per troncs, cara amunt (o d’esquena), argue, tolla o fer-se de nit.