dijous, 7 de febrer de 2013

Carnaval



Notes per a anar tirant, 7 de febrer de 2013

Carnaval

Un dia, no sé quan, vaig arribar a la conclusió que la persona en realitat és un vaixell d’esclaus, encara que molts no arribaran mai ni tan sols a sospitar-ho.

A la coberta hi ha la llum, la tripulació i el capità, que és la part desperta del cervell. Els mariners i l’altre personal de superfície són les articulacions: els braços, les cames, les mans, els dits i tots els òrgans que el capità Cervell poc o molt controla.

Però al celler de la nau hi ha la foscor, el dipòsit de les paraules que no hem dit, de les coses que no hem fet, dels desitjos que no hem satisfet, per por del ‘què diran’, per la pressió de les adherències familiars, ambientals o religioses, i que pensem que són coses que malgrat tot havíem d’haver dit, fet o satisfet.

Quan el celler pateix un excés de càrrega, poden passar dues coses. O els esclaus pugen a coberta i redueixen per nombre la tripulació, amb la qual cosa el vaixell comença a anar a la deriva, que és com anar en direcció a la bogeria, o bé el vaixell s’enfonsa cap a la part més profunda de qualsevol depressió marina, que en aquest cas és també la depressió on naufraguen els esperits.

No es tracta pas de ser esclaus dels primers impulsos ni dels desconcertants capricis del desig: es tracta més aviat de dialogar-hi i, quan arribi carnaval, de posar-se la careta, anar a la rua com tothom, i alliberar uns quants esclaus per perdre pes i disminuir el risc d’amotinament.

Potser el mític Paradís, si és que hi ha paradisos més enllà dels fiscals, seria navegar amb bon vent en direcció a Ítaca, amb un veler ben lleuger de llast, sense cap mena d’esclavatge al celler ni a la coberta, i sense que calgui dur mai cap careta, ni tan sols per carnaval.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada