Aquell Nargó (I)

Aquell Nargó (I)

Temps era temps, Nargó es va posar de moda. En menys d’una dècada, Baroja es va interessar pel poble on havia estat enterrat el comte d’Espanya i, molt probablement, el va visitar. Joaquim Mir hi va passar alguns dies i hi va pintar alguns dels seus quadres. Amades hi va anar uns dies i se’n va endur una pila de cançons. Rodoreda hi va fer un parell d’estades i, de la primera, en va fer un reportatge i, de la segona, una novel·la.

Baroja en va donar una imatge novel·lesca, una mica de fulletó; Mir va oferir una imatge modernista dels seus paisatges; Amades va recollir una tradició secular de cançons poc abans que s’extingís potser per a sempre; Rodoreda va donar una imatge entre feréstega i màgica de l’indret, encara que després en va rebutjar la part novel·lada.

Gairebé ningú, però, va parlar del poble real, de la vida del poble. Només Rodoreda ens n’ofereix unes vagues i molt subjectives pinzellades. “Les cases del poble s’aguanten per miracle. Negres, amb teules de pissarra, amb balcons de fusta que cauen (...) És pobre aquest poble. Pobre i miseriós”. “Hi ha a la plaça una església sense cap mèrit artístic”. Els homes són “traficants aqueferats i vagabunds emmandrits” que “s’aturen a totes les portes a demanar beguda...” I les noies tampoc no hi queden gaire ben representades “Vénen devers nosaltres un noi i una noia. L’única noia bonica que he vist en tot el poble. Més endavant he sabut que hi era forastera...”

Per sota de totes aquestes apreciacions i visions, però, hi bategava un poble bastant més viu i dinàmic del que podria deduir-se per algunes de les imatges més o menys artístiques i literàries que ens n’han arribat.

L’any 1924, Nargó tenia 881 habitants de fet i 913 de dret. L’únic agregat d’aquells temps, les Masies, tenia 72 habitants de fet i 100 de dret. Les principals activitats eren les de la fusta, les mines i l’agricultura. Es collia blat, civada ordi, llegums, hortalisses, oli i vi. Hi havia ramats d’ovelles i de cabres i la gent criava els seus porcs.

Hi havia tres molins d’oli: el de Josep Busquets (Pericó?), el d’en Pere Fité (cal Remolins) i el d’en Francesc Solé (?)