Sobre la generositat o garreperia dels catalans VII.

Notes per a anar tirant, 18 de febrer del 2013.

Sobre la generositat o garreperia dels catalans VII.

Felip V no es va limitar a canviar l’orientació dels canons del castell de Montjuïc en direcció a Barcelona per a tenir-la controlada; ni a construir una Ciutadella militar, amb tres de les puntes de l’estel pentagonal dirigides amenaçadorament a la ciutat; ni a traslladar les forques de fora la muralla al passeig de l’Esplanada com a mostra gens teòrica del seu poder sobre les vides; ni a enderrocar els castells; ni a instaurar el decret que liquidava les institucions catalanes i el seu govern; ni a iniciar la persecució de la llengua catalana...

Felip V, a més, va convertir Catalunya, i en especial Barcelona, en una presó. Barcelona era vigilada militarment pel castell de Montjuïc i per la Ciutadella felipista, però per si això no fos prou, hi havia les Drassanes que havien estat convertides en caserna; les Torres de Canaletes, que feien de presó; els forts Pius i de Don Carles en una segona línia, i la muralla de la ciutat que, de muralla defensiva, havia passat a ser un mur insalvable destinat a encotillar els barcelonins i a fer la vida urbana higiènicament i psicològicament insostenible.

Si per damunt d’aquesta arquitectura terrorífica hi posem un militar de virrei, com ara el tenebrós i pervers comte d’Espanya, ens podem començar a imaginar com era la vida d’aquells nostres avantpassats que de cop i volta s’havien vist sotmesos al domini del regne de Castella (o Espanya).

No és pas estrany que, el 13 de juliol de l’any 1840, més de vuitanta mil persones sortissin a rebre el general Espartero, la gran esperança liberal i progressista dels catalans, i que les aclamacions se succeïssin en una corrua que anava des de Molins de Rei fins a la Portaferrissa. Barcelona es va posar als peus del general liberal i, tot seguit, l’Ajuntament del Cap i Casal el va declarar “Heroi Nacional”.

Aquella rebuda triomfal dels progressistes i dels demòcrates barcelonins va ser la catapulta del Duc de la Victòria a la regència de l’Estat. Barcelona celebrà aquell triomf com un èxit personal de la ciutat, perquè havia estat ella la que l’havia enlairat fins al cim més alt del poder. Els cecs ho cantaren així:

“Barcelona agradecida

Gran corona ofrece en pago

Al valor del noble Duque

Y al ejercito esforzado.”

“Victòria per Catalunya i per Barcelona!”, exclamà poc temps després el ciutadà Llinàs el dia que presidí l’acte d’arrencar la primera pedra de la fortalesa de la Ciutadella, tal com havia aprovat la Junta Suprema de Vigilància, el dia 10 d’octubre de 1841, i era el gran desig de la ciutat. Però aquell policia bo que era Espartero considerà aquest fet com una prova irrefutable de l’esperit anàrquic i rebel dels catalans. I, és clar, començaren les desavinences.

Els republicans, decebuts, van posar lletra i música als esdeveniments, per obra de Terradas i, possiblement, Clavé:

“Ja la campana sona;

lo canó ja retrona...

anem, anem republicans, anem,

ja és arribat lo dia

que el poble tant volia,

fugiu tirans: lo poble vol ser rei!”

El dia 3 de desembre de 1842, a dos quarts de dotze del matí, des del castell de Montjuïc va començar la que seria la primera pluja de ferro i mort sobre la ciutat. Es van disparar més de mil projectils, unes cinc-centes cases en van rebre les conseqüències, i més d’un centenar de persones hi van perdre la vida. Els barcelonins, no obstant, no van perdre la moral ni el sentit de l’humor:

“Sí, Mariquita, sí,

no, Mariquita, no.

Ja podeu tirar bombas

Monona mia

que no’ns fan por.

Digali que vinguin

qu’aquí els esperem.

Y si’n tiran qu’an tirin

Monona mia

que no’ns fan por.”

Malgrat aquesta allau de projectils, traïcions, enganys i decepcions, quan, quatre anys més tard del primer bombardeig (entremig encara n’hi va haver un altre), Pascual Madoz visità la ciutat, va poder escriure això: “Els catalans són uns treballadors incansables, miren amb horror l’ociositat: no hi ha cap inconvenient capaç de contenir-los (...) Són valents, agosarats, de vegades, temeraris... no els espanten els perills més grans: mai no reculen a les batalls, ni abandonen l’empresa que van meditar una vegada; es poden considerar els millors soldats d’Espanya. Se’ls atribueix una gasiveria desmesurada pel diner i es diu que per això no dubten  a fer les feines més àrdues, i que fan igual per conservar les riqueses una vegada les han obtingudes, però en això no els fan justícia: els catalans gasten el diner amb tanta facilitat com saben adquirir-lo i fins i tot fan gala de generositat.”