dimecres, 13 de febrer de 2013

L’escàndol


L’escàndol

El poder es defineix per la capacitat de fer fer coses als altres mitjançant la possibilitat de donar premis i d’imposar càstigs.

Durant segles, els premis i els càstigs van tenir una imatge difusa i clarament virtual.

El premi a la submissió consistia en una esperança imprecisa en el fet que existia un més enllà, en el qual tot el que se’n sabia era que els agraciats seurien, passivament i contemplativament, a la dreta, a l’esquerra o potser al davant, del Déu Pare. Per als esclaus de les galeres aquella perspectiva tan còmoda devia representar un gran consol.

El càstig a la rebel·lia, el de l’infern,  era en canvi molt més concret i imaginable: hi havia el foc etern, l’oli bullent, les calderes, les graelles i tot l’equipament necessari perquè l’encarregat de la gran farga, que era el dimoni, pogués fer eficaçment la seva feina. I per si algú tenia algun dubte sobre el tema, la Santa Inquisició anava de fira en fira, on oferia de tant en tant tastets sacramentals del producte perquè la gent anés fent boca.

Després d’un període d’incredulitat i decadència de la religió i del pensament metafísic, els estats i els poderosos van anar substituint els premis i les amenaces virtuals per armes molt més poderoses i eficaces per a sotmetre els esperits inquiets i amb ànsies de llibertat.

La primera font del nou poder va ser la violència, vestida en aquests verals amb casaca, bota militar, forca i baioneta. El fonament de tot estat era la força i no res més. Però l’ús de la força i de la violència va arribar un moment que va acumular una imatge negativa, i fins i tot Espanya, un dia de novembre es va veure obligada a canviar de roba, calçat, pentinat i maquillatge.

Per això, en aquells temps, els estats més avançats, van descobrir una nova font: la força dels diners com a mitjà de compra i persuasió de voluntats. Però els diners són un bé escàs i corruptor, incapaç de mantenir per si sol tots els replecs i raconades d’un edifici tan complex i apedaçat com ho és un estat, i més encara si aquest estat és un estat plurinacional.

 La tercera font de poder va ser la importantíssima descoberta de la possibilitat d’actuar sobre les idees i creences de la gent. La capacitat de modelar les ments a la imatge i semblança dels interessos del poder.

I aleshores es van crear i potenciar, amb substancioses subvencions, els mitjans dits de comunicació, que no eren pròpiament de comunicació, perquè comunicar-se no és tan sols transmetre informacions, sinó compartir significats. Eren mitjans unidireccionals, sense pràcticament resposta, pensats més per a modular i manipular, que no pas per a comunicar i intercanviar percepcions i punts de vista. I aviat, és clar, les vendes van baixar al mateix ritme que s’anaven escurçant les subvencions devorades per la crisi.

Però algú va descobrir un dia una nova forma de supervivència que podia donar grans dividends: introduir la política de l’escàndol com a eina de destrucció massiva d’adversaris i com a instrument per a conquerir i després mantenir el poder. La descoberta va tenir unes conseqüències immediates i devastadores i ha revolucionat la lògica en què es basaven les democràcies formals. Avui les campanyes electorals ja tenen una importància secundària. Qui domini i controli l’escàndol dominarà els impulsos i les emocions de les desconcertades masses i serà l’amo del poder.

La solució, evidentment, no és el silenci. Però no hauríem d’oblidar que els focus dels escàndols es dirigeixen sempre en la direcció que volen els qui dominen els mitjans, que són els poderosos i, molt especialment, els poderosíssims aparells de l’Estat.

Hi ha alguna solució? Potser sí, però necessitaria una altra nota per a exposar-la. De moment em recomano  a mi mateix dedicar més temps a observar el meu entorn, a escoltar més música, a llegir més literatura, a veure més bones pel·lícules, i em proposo dedicar menys temps als programes que per una simple qüestió d’audiència es limiten a repetir com a lloros unes fonts sovint precàries i d’una credibilitat poc contrastada, de les quals fan d’altaveus.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada