dilluns, 11 de febrer de 2013

Sobre la generositat o garreperia dels catalans, VI


Notes per a anar tirant, 11 de febrer de 2013-02-11

Sobre la generositat o garreperia dels catalans, VI

Barcelona, l’any 1827 -un segle i una mica més després de la derrota de l’11 de setembre- era una ciutat tranquil·la i pacífica que havia renascut de les seves cendres, com una au mitològica.

La gent treballava, callava i sobrevivia com bonament podia. Els artesans guanyaven prestigi, els hortolans conreaven els escassos horts que quedaven a l’interior de les muralles i els cecs tornaven a passejar-se per la ciutat guiant-se únicament pels sons que produïa cada gremi en els diferents carrers de la ciutat, en què els menestrals s’agrupaven per oficis.

El vescomte de Reiset, comandant de les tropes franceses que des de 1823 ocupaven el Principat, va informar Fernando VII del bon esperit que regnava entre els barcelonins: “Desitgen sobretot pau i ordre. Per a mantenir tranquil·la aquesta ciutat n’hi ha prou amb un caporal i quatre soldats, per tal com els seus industriosos habitants, inclinats pel seu natural al treball, només es preocupen d’augmentar llurs guanys”.

Però aquell mateix any 1827, Fernando VII (el Deseado!) havia acomiadat el qui seria el nou capità general de Catalunya, el terrible comte d’Espanya, amb aquestes paraules: “Entre tu y yo vamos a arreglar a esos catalanes”.

Al comte d’Espanya l’havien d’enviar a Amèrica, però la pèrdua de la majoria de les colònies d’ultramar el va portar a Catalunya.

En arribar a Barcelona, va crear un clima de repressió generalitzada, amb denúncies, empresonaments, desterraments a Cuba i execucions sense cap mena de garantia jurídica que anés més enllà dels seus designis personals. Va tancar els teatres d’aficionats, s’apoderà del Principal i també del Diari de Barcelona i va crear un clima de terror que impregnà els esperits dels barcelonins i de tots els catalans. El comte d’Espanya era un home d’Estat i sabia fer patent el seu poder.

El dia 19 de novembre de 1928 va fer afusellar tretze empresonats (volia que fossin tretze perquè aquest era el nombre predilecte dels executats pels conquistadors a les Amèriques). El canó de la Ciutdella va sonar tretze vegades –perquè tota la ciutat s’assabentés de tan heroica gesta- s’hissà la bandera negra i els cadàvers dels afusellats (als quals prèviament s’havia tallat les mans) van ser arrossegats per alguns presos cap a les forques de l’Esplanada on serien penjats i exhibits davant els ciutadans.

L’endemà el Diario de Barcelona, que ja havia estat requisat, es feia ressò de la notícia juntament amb una nota del mateix comte d’Espanya. La nota és molt llarga i repugnant. Anunciava a la seva manera les execucions: “Anunciada por el cañón de la Ciudadela, se ha verificado en la mañana del 19 del actual en que fueron lanzados a la eternidad los reos confesos o convictos...” Leales catalanes: calmen los recelos de vuestra fidelidad y religiosidad alarmados. El Rey, nuestor señor...”

Després de la nova tanda d’afusellaments (26-2-1829), proclamava: “Leales catalanes: continuad, sin recelo del porvenir, a gozar de la preciosa tranquilidad que el Rey en persona os restituyó; seguid constantes en las apreciables labores de la agricultura y de la industria, a las cuales los estranjeros mismos no pueden rehusar su admiración...”

Per fi, després de segles, tornaven les floretes per part d’una autoritat espanyola. Dissortadament, però, eren floretes per a posar-les a les tombes d’aquelles víctimes innocents, és clar.



El comte d'Espanya va ser enterrat al cementiri de l'església de Sant Climenç de Nargó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada