dijous, 27 de juny del 2013

Gavarra III

El foc


Ara deu fer uns cinquanta anys, es va produir un gran incendi a la part alta del terme de Peramola, un incendi que amenaçava d’abrusar la muntanya d’Aubenç i algunes masies i llocs de Gavarra. Era al cor de l’estiu, feia dies que no plovia i el sotabosc estava sec, eixarreït, a punt d’encendre’s com una tea.

Des de Nargó, a mitja tarda ja es va començar a veure una gran fumera, com una boira bruta, subtilment daurada pel sol de la tarda, ajaguda pels cims de la carena. L’alarma del foc es propagà de seguida pel poble, un poble per al qual la fusta era una de les principals fonts de vida. La gent, però, era al tros i a les seves feines de cada dia.

Era molt difícil, doncs, de reunir-la i mobilitzar-la amb la celeritat que hauria estat convenient (en aquella època no hi havia cap servei de bombers gairebé enlloc). Tot i això, lo Climençó de ca la Conxita Xica va engegar el seu camió i lo Jaumet de cal Guillot i jo el vam acompanyar.

Vam arribar al cap de la muntanya que ja fosquejava. Des d’allà on vam deixar el camió, es veia el foc com avançava, encaixonat en una vall on les flames i el fum pugnaven per a apoderar-se de l’aire i de l’arbrat dels voltants. Vam decidir acostar-nos a la primera línia del foc.


Quan ja gairebé hi arribàvem ens vam trobar amb lo vell Felip. Pujava acalorat, suat, ple de mascares. Havia estat lluitant ell sol amb el foc i ara es veia obligat a abandonar aquell indret. “Des d’aquí, no hi ha res a fer. Hem de fer un contrafoc en un serrat d’allà dalt”, ens va dir.

Vam tornar a refer el camí en direcció al cap de la carena. Quan hi vam arribar ja era fosc del tot. Allà, entre lo Felip i lo Jaumet de cal Guillot van estudiar per on passaria el foc i quin seria el millor lloc per a barrar-li el pas.

Finalment, van escollir una gran feixa natural que envoltava com un collar el cap de la canal per on avançava el gruix principal de l’incendi. Era una feixa bastant plana, molt poc poblada d’arbres, amb alguns arbustos, matolls baixos i molts rocs i clapes de fenàs. Vam tallar unes rames per a controlar el foc i tot seguit vam encendre la feixa per diversos punts. Calia cremar tot aquell collar de forma més o menys rectangular i amb prou amplada perquè el foc no el pogués saltar.

Convenia que quan el foc hi arribés ho trobés tot cremat. Nosaltres, mentrestant, vigilàvem que el foc no s’estengués. “Si aquest foc se mos escapava, mos haurim d’anar a tirar de l’esbalç del Coscollet”, va sentenciar solemnement lo Felip mentre anava d’una banda a l’altra, controlant la cremada.


No feia vent i, vist des d’allà dalt, a estones semblava com si el gran incendi que pujava de Peramola s’hagués aturat davant la presència majestuosa i intensa dels pins que l’envoltaven. En realitat, però, el foc treballava per sota, encenent els romanins, les argelagues, les bardisses, els boixos, els espígols, els tapaculs i tota mena de matolls secs o verds que li sortien al pas. I tot d’una, a quaranta o cinquanta metres d’on el foc semblava haver-se aturat, s’abrandava una gran xera que abrusava aquells pins de baix a dalt i anava engrandint el rodal d’aquella llengua de foc que ens amenaçava des de la distància.

Mentre nosaltres fèiem braços i mànigues per a mantenir el nostre foc a ratlla, vèiem com el gran monstre rogenc que pujava s’empassava lentament la pineda amb una força i una constància inaturables. A mesura que se’ns acostava, s’anaven distingint les nombroses llengüetes daurades que es disseminaven entre la brossa com un ramat de guineus bíbliques amb les cues enceses.


Sota els senyorívols brancatges dels pins, corrues de serps incendiàries anaven obrint camins lluminosos que acabaven rostint amb una gran flamarada aquelles copes verdes i esponeroses, aparentment inaccessibles, que fins aleshores s’havien mirat amb la indiferència altiva de l’antiga noblesa les corredisses incandescents d’aquell ignorat  enemic que inicialment semblava condemnat a arrossegar-se només ran de terra. 


Mentrestant, la feixa on nosaltres ens trobàvem s’anava cremant d’una manera controlada. Aquí hi havia una petita flamarada, allà una altra –que nosaltres corríem a controlar amb l’ajut de les rames que havíem tallat-, però en general aquella feixa, llarga i d’una amplada considerable, presentava ja un espectacle postbèl·lic: era ja un munt de brases i cendres fumejants.

A mesura que l’incendi se’ns acostava, la canal per on pujava s’estrenyia una mica i les flames semblaven accelerar-se. Hi havia moments que corrien esperitades, impetuoses, amb una fúria diabòlica que feia estremir, cruixir i espetegar, el fullam de les carrasques, les pinyes i les escorces dels pins.

Però tan aviat com aquelles flames gegantines arribaren a la feixa cremada, s’aturaren sorpreses per aquell inesperat sòl cremat i cendrós amb què es trobaven i, després de fer com si l’acaronessin, gairebé llepant-lo, per a assegurar-se que era real, van començar a caure extenuades, abatudes, desplomades, com si ja no poguessin més després d’hores i hores de tant avançar.

No va trigar a fer-se de dia. Al cap de la carena hi havia un munt de reforços que sortosament no van caldre. Havia arribat molta gent del poble, la guàrdia civil –un dels membres de la qual era un vell conegut del Felip i a punt vam estar que no hi hagués un incident força important-, camions de l’exèrcit, desplaçats de la Seu... Però el foc ja estava apagat i, una vegada deixat un equip de vigilància per si el foc revifava, tothom va poder tornar cap a casa.

Havíem estat tota la nit lluitant amb el foc, però quan el Climençó ens va convidar a baixar amb el camió, el Jaumet de cal Guillot i jo vam decidir tornar a peu: pel Banyader, pel Coll del Rat, per la font del Mustalló, on ens vam aturar a beure... Alguns paisatges d’Històries de vetllador són fills d’aquella experiència.


dilluns, 24 de juny del 2013

Aquest Barça ultratja i ofèn


Sóc del Barça d’ençà que tinc ús de raó, i segurament des d’abans i tot. I no tinc cap dubte que ho continuaré essent fins que em mori o la raó m’abandoni.

Encara que des de fa un temps no practico (d’ençà de la fantasmagòrica farsa de la Due Diligent no vaig al camp, ni miro els partits), vull subratllar que el referent Barça –amb un president afusellat pels feixistes i l’equip clarament perjudicat pel franquisme- per a mi ha significat un horitzó simbòlic d’obertura, de progrés i de dignitat democràtica, que m’ha ajudat a entendre i a estimar la llibertat, el país i l’esport.
Tot i això, he procurat que la meua devoció per l’equip no obnubilés la meua consciència social i ciutadana ni anestesiés la meua sensibilitat.

Quan la Junta Directiva actual va decidir estampar a la samarreta blaugrana el nom d’un país masclista, homòfob, dictatorial, que no respecta els drets humans i que es passa els imperatius ètics de la democràcia per les arcades de l’aqüeducte que ve dels seus pous petrolífers, vaig sentir una gran decepció.

Però no em vaig queixar ni protestar. El senyor Rosell i la seva Junta presideixen legítimament l’entitat i tenen tot el dret a prendre les decisions que considerin oportunes, fins i tot, pel que sembla, la d’empastifar la samarreta blaugrana.
Si els socis del Barça van escollir un president que, tot just elegit, va córrer a agenollar-se servilment davant el president de la Junta d’Extremadura, que va imposar el castellà a la primera reunió de penyes, i que ha decidit substituir la marca UNICEF per la de la dictadura de Qätar, el que em va semblar més plausible i decent de fer va ser distanciar-me emocionalment d’aquesta nova etapa i prendre’m unes vacances sabàtiques com a seguidor de l’equip.
Ara, però, el senyor Rosell i la seva Junta han anat molt més enllà en la rècula de les seves ja prou penoses decisions i han gosat trepitjar totes les ratlles vermelles de la dignitat del nostre país.

Amb l’elecció de la bandera catalana per a la samarreta del segon equip –una acció que implica tot el país, més enllà de les seves legítimes simpaties esportives- el segell de la Fundació que duu el nom d’un país masclista, homòfob, que no respecta els drets humans i dictatorial, ensamascarà no ja els colors d’un club privat, sinó la bandera històrica d’un poble que ha fet de la llibertat i la democràcia la seva raó de ser.
Senyor Rosell: com a ciutadà de Catalunya i com a barcelonista, li exigeixo que no graponegi una bandera que és de tots, que no l’embruti, que no l’empastifi, que no  l’ensamasqui ni la humiliï amb una publicitat tan indigna i corrupta com aquesta. ¿Què hauria pensat qualsevol demòcrata si fa uns anys s’hagués estigmatitzat la bandera del seu país amb publicitat dels règims de Franco, Mousolini, Hitler o Stalin?

Demano, a més, que la Generalitat o la fiscalia intervinguin en defensa de la dignitat dels ciutadans d’aquest país i obliguin la Junta actual a retirar la publicitat o bé les quatre barres d’aquest uniforme del segon equip.


diumenge, 23 de juny del 2013

Gavarra II


El retorn
 
 

No recordo si aquell dia, havent dinat, encara vam fer alguna altra cosa, alguna cerimònia o alguna pregària. Podria ser. Però no deguérem sortir gaire tard, perquè un bona part del viatge de tornada encara el vam fer amb llum de dia.

Sota la vela del camió, el principal referent lluminós que ens arribava provenia de la part de darrera de la caixa del vehicle. Entre la barana posterior i l’arc que la cobria, els dos panys de vela destinats a tancar hermèticament l’espai havien estat subjectats amb dos cordills a les baranes laterals, com si es tractés de dues cortines.

 
Per aquella obertura, per les ranures de les persianes de les baranes i per una finestreta que unia la caixa amb la cabina del conductor hi entrava tota la llum –i tot l’aire!- de què disposàvem.

El quadre intern d’aquell camió porquer, vist des de darrera d’un d’aquells dos bancs de missa entravessats -reblerts de mossens, de barrets rodons de capellà i de sotanes enllustrades-, creava una atmosfera opaca, ombrívola, una mica com d’ultratomba. Si almenys haguéssim pogut seure, aclucar una estoneta els ulls i fer una becaina...

Des sobte, el camió s’aturà.

Al cap d’un moment, lo Joan de cal Xera, el conductor, s’enfilà a la caixa per la part del darrera. Amb una cama a dins i una altra a fora es va asseure a la barana posterior, just entre les dues veles subjectades amb cordills. El camió, aleshores, va tornar a arrencar amb un ronc ferrallós.

-Què passa? Qui guia? –va preguntar algun dels mossens.

-Vostès no cal que pateixin, perquè estan bé amb el de dalt. Però jo, ja ho veuen: un cama a dintre i una altra a fora –va contestar lo Joan, amb una punt de sornegueria.

-Com vol dir? –va replicar algun mossèn, en un ambient d’inquietud progressiva.


-Lo Ton ha dit que vol conduir ell, que vol fer pràctica per a treure’s el carnet... Després del dinar i de la festa, l’home s’ha alegrat una mica. S’ha entossudit que volia baixar ell el camió... I com que és l’amo. Però jo, la veritat, no me’n fiaria gaire. Per això poso una cama a dintre i una altra a fora, per si s’hagués de saltar... Pensin que aquí a mà dreta hi ha uns esbalços que fan feredat...

La confusió, l’esvalot, el pànic incontrolat que es va originar a la caixa d’aquell camió va ser de pel·lícula italiana. Tothom parlava a la vegada. Hi va haver qui va començar a demanar a crits que el camió s’aturés. Un dels mossens, el més enèrgic, va saltar amb la seva sotana arromangada per damunt de les cames i les sotanes dels altres i es va acostar a la finestreta que unia la caixa amb la cabina.

Aquell mossèn va començar a picar amb la mà a una reixeta que aïllava la finestreta de la caixa del vidre de la de la cabina. Però els ocupants de la cabina –un dels mossens i el Ton, que, efectivament, era qui conduïa- no el devien sentir, perquè ni tan sols es giraren.


 
Els escolans ens miràvem tot allò esgarrifats des de darrere dels dos bancs on ens havien col·locat. A cada revolt de la carretera el cor ens feia un salt i ja ni tan sols sentíem els cops al clatell: ens vèiem amb el camió navegant per l’espai sideral, cap al fons de la gran vall del riu de Valldarques.

De sobte, va aparèixer el paraigua d’un dels mossens. El capellà que picava a la reixa de la finestreta el va agafar i va introduir la punta del paraigua per uns dels forats de la reixa, amb la intenció de trencar el vidre de la cabina. Però el gruix del paraigua no passava pel fort i aleshores va caldre burxar amb tot la força.

-Que trencareu els vidres i fareu mal a mossèn Anton! –va exclamar mossèn Miquel, el mossèn de Nargó.

-Més val que es faci mal un que no pas que ens estimbem tots! –va replicar un altre mossèn.

Potser aquell enrenou va arribar a la cabina. O potser es va produir un miracle. El cas és que el camió al cap d’un instant es va aturar. Lo Joan del Xera va saltar de la barana, va tornar a agafar el manillar i nosaltres finalment vam poder arribar al poble sans i estalvis, encara que una mica marejats de tants sotracs, revolts i emocions inesperades.

Va ser tot plegat una broma orquestrada pel Joan i el Ton de mutu acord? No ho sabrem mai, però jo més d’una vegada he tingut  temptació de pensar-ho.

 

 

dimecres, 19 de juny del 2013

Política: que continuïn com ara!


Fa dies que no parlo del dret a decidir, dels drets nacionals dels Països Catalans, de la llibertat, de la democràcia, de la independència... Cal, però, que en parlem? No en tenim prou amb el que diuen i fan els ministres, dirigents i exdirigents de la Metròpoli?


En un país en què el ministre d’ensenyament és capaç de carregar-se un sistema que funciona –i amb ell la feble salut de la nostra maltractadíssima llengua- i que ha estat considerat modèlic per la UE, els fets objectius fan que qualsevol argument i punt de vista a favor de la independència esdevinguin superflus i innecessaris. ¿Hi pot haver cap raó tan convincent sobre la necessitat de separar-nos d’Espanya com tot el que diu i fa el ministre Wert?


En un país en què la màxima esperança de regeneració sigui el retorn del governant –encara no jutjat- que dugué l’Estat al desastre de la guerra de l’Irak (a la recerca d’armes de “destrucción masiva”), al boom descontrolat de la construcció, etc. etc., em pregunto si argumentar racionalment en favor de la democràcia i dels drets nacionals no és gastar saliva en va. Cada discurs d’Aznar, no és molt més eficaç que qualsevol acció de l’ANC?


En un país en què els fiscals converteixen les proves en rumors sense fonament, en alguns casos (com en el de la infanta Cristina), i els rumors sense fonament i falsificacions descarades, en proves, en alguns altres (com en el cas del president de la Generalitat, Artur Mas), ¿hi ha cap dubte que el desprestigi judicial que això comporta converteix els arguments en favor de la independència en minúsculs grans de sorra, d’una magnitud incomparable a les imatges objectives, en relleu i subliminals, que l’actuació de l’aparell estatal genera?


Qüestions estètiques a banda, podríem encara parlar del ministre d’Hisenda, Montoro.


Cal fer-ho, però? ¿No és millor parlar de les nostres coses per a tenir-ho tot a punt per quan arribi el Gran Dia?





dimarts, 18 de juny del 2013

Gavarra I

La pujada.




Si no ho tinc mal entès, el meu besavi patern, Antoni Fiter Balasch, provenia de Gavarra; concretament de la casa de cal Sastre, nissaga de la qual van sortir nombrosos sastres, com ara ell mateix –que s’instal·là a Nargó- i altres que posaren sastreries a Ponts (Fité), a Oliana (Gili Serra) i encara algun altre.

Suposo que la primera vegada que va baixar a Nargó ho devia fer a peu. La primera vegada que jo vaig anar a Gavarra, en canvi, ja ho vaig fer en un vehicle motoritzat. Però no gosaria pas dir que el meu viatge fos gaire millor que el seu.


El seu fill, és a dir, el meu padrí i padrí de bateig, Marcelo Fité Ginestà, ja era fill de Nargó i també va ser sastre d’ofici, tal com ho va ser el meu pare, Antoni Fité Ramoneda, i jo mateix, durant uns quants anys.


La primera vegada que vaig visitar Gavarra devia ser cap a la darreria dels anys cinquanta, amb motiu de la inauguració de la llum. Si no ho recordo malament era una llum que s’havia de fer amb una turbina instal·lada en un salt d'aigua que venia de la font d’Isot.

La inauguració, d’acord amb l’època, va comptar amb una important representació clerical. El mossèn que va muntar l’operació va ser mossèn Montcunill, aleshores capellà de Valldarques i de Gavarra. Per a l’efemèride va reunir gairebé tots els capellans de la comarca i un bon menat d’escolans. Un d’ells era jo.


El trasllat a la vila històrica de Gavarra es va fer amb un camió que s’acabava de comprar lo Ton de la Quima que, en aquells temps, es dedicava a comprar llaunes, ferros i pells de conill i, amb el nou vehicle, tenia la intenció de passar a fer de porcater. L’atzar, però, el va dur a ser professor d’autoescola. Però això ja és tot un altre tema.

El camió, per tant, era un camió de porcs dels de l’època, amb la caixa tapada amb una vela en forma de volta i unes persianes de fusta als costats de les baranes que servien per a facilitar la respiració dels animals que hauria de transportar.

El camió del futur porcater va sortir de la carretera d’Isona, concretament, de davant de la parcel·la que hi ha entre cal Taüssà i el cal Tonís actual. Uns moments abans van posar dos bancs de l’església, encarats, de cap a cap de la caixa. Eren dos bancs dels xics, d’aquells que hi havia davant de tot, destinats a seure-hi la canalla.

Els mossens es van asseure quatre o cinc a cada banc, encarats els uns als altres, d’acord amb la disposició dels bancs. Només un de molt gros, que em sembla que era vicari o rector d’Alinyà, es va asseure a la cabina, juntament amb lo Ton de la Quima i lo Joan del Xera, que era qui menava el camió (lo Ton encara no tenia el carnet).

A darrere dels bancs, en un marge estret que no oblidaré fàcilment, ens van fer posar els escolans. Anàvem drets i teníem la meitat dels capellans, amb les seves sotanes de solapes brillants, enllustrades i un pèl envellides, d’esquena, i l’altra meitat de cara.

A la nostra esquena –i sobretot al nostre clatell- hi havia les baranes de persiana del camió amb múltiples llistons, plecs, replecs i baldons que –en entrar encara no ho sabíem- acabarien martellejant-nos la clepsa durant tot el trajecte.

La carretera, aleshores era un empedrat mal girbat, ple de clots, revolts tancats i desnivells de tota mena. Tan aviat com el camió es va engegar, ja vam començar a donar cops de clatell a les protuberàncies d’aquelles baranes inestables i tortuoses que es van convertir en el nostre via crucis particular.

Aquell camió cruixia i grinyolava per totes bandes; quan accelerava, roncava, grunyia i bramulava com un animal prehistòric farcit de ferralla, i pel tub de gasos desprenia una fumera negra i espessa que semblava sortida del mateix infern i tintava d’un petroli oliós els rocs polsegosos i bellugadissos del camí. El trajecte se’ns va fer llarguíssim i alguns van vomitar.

Quan vam arribar a Gavarra, aquell potent i emprenedor aparell eclesiàstic, guarnit amb sotanes, bonets i roquets de delicades puntes blanquíssimes, i armats amb aspergis (hisops) i calderons d’aigua beneita, va procedir a la benedicció de la tant de temps esperada –però escassa- llum elèctrica.


Tot seguit, es va celebrar una festassa que va concloure amb un dinar abundant i alegre (eren temps en què el simple fet de menjar ja generava optimisme) a la rectoria. Pel que vagament en recordo, aquell dinar va anar força ben acompanyat de vins i begudes dolces (em sembla que als escolans només ens en van donar d’aquestes) que van desencadenar tota mena de gatzares i cants, suposo que religiosos.

I, havent dinat, va tornar a començar el calvari del viatge de tornada que, en aquesta ocasió, va tenir un toc d’aventura hilarant.

divendres, 14 de juny del 2013

Records del carrer Nou, 4

Un record inquietant


Quan encara vivia al carrer Nou, alguns dies el meu pare se me n’emportava a veure les obres de la que seria la nostra nova casa. Recordo molt poques coses i molt imprecises d’aquelles visites. Tan sols d’una en tinc un record sinuós i incert que, no obstant això, no m’ha abandonat en tot aquest temps.

A la casa del carrer Nou, com en les de la immensa majoria del poble, no hi havia aigua corrent. L’aigua s’havia d’anar a buscar a la font del Raval, que era a tocar de l’antiga casa de cal Taüssà, exactament davant de la botiga de cal Camell, entre el cóm del Raval i el cap del carrer Nou. No sé si l’amic Agustí Cubilà o algú altre en tindria alguna fotografia...

En aquells dies era bastant usual veure dones amb canteretes al cap i al costat, traginant aigua cap a casa, o lo vell Magí, amb la seva barra oscada, amb dues galledes, una a cada cap.

De totes les novetats que la nova casa presentava, la més espectacular era que disposaria d’aigua corrent. Per un sistema, que avui en diríem ecològic, es recollia l’aigua de la pluja en una cisterna que hi havia (i hi  ha) al soterrani i, després, des d’allà es bombava a uns dipòsits que hi havia al cap de casa, al trebol.

Un dia el meu pare va ensenyar a algú com es feia per a bombar l’aigua cap als dipòsits i es veu que jo devia veure-ho (però no recordo pas el moment que es va produir aquest fet).

El cas és que, en una altra ocasió, el meu pare va tornar a ensenyar la casa a algú. Pel que es veu, jo havia anat amb ell i, a més, també hi havia la Nieves, la filla del carrabiner Álvarez i veïneta del carrer Nou.

Sembla ser que jo vaig voler ensenyar a la Nieves la manera com funcionava la bomba de l’aigua, que no solament s’havia de connectar elèctricament amb una palanqueta, sinó que també calia encebar-ne la canonada per una mena d’embut. I ho devia fer, però aquí ja no sé on comença el record viscut i on acaba el record construït al llarg dels anys.

Del que sí que em recordo, però, és que aquella nit va pujar alarmat el meu oncle Joan de cal Tomasó: la nova casa, a punt d’estrenar, s’estava inundant i l’aigua baixava per l’escala i sortia per sota la porta que dóna al carrer.

El meu pare va córrer a tancar l’aigua, i la meua padrina, previsorament, se’m va endur a dormir amb ella. Jo mai no he estat segur de si realment vaig ser el causant d’aquell espant que, fet i fet, es va quedar en no res. El meu pare no recordo que em digués tampoc res. Però el sentiment de culpa, a partir d’aquell dia, ja vaig saber quin gust feia.

Ara, encara avui, sóc dels qui, quan acabo de tancar la porta o desconnectar el gas, m’asseguro -amb exagerada inseguretat- que l’he tancada o que l’he desconnectat. No sé si aquell incident hi té res a veure.





dimecres, 12 de juny del 2013

Solució a l'enigma (raier) de les torrades


Primer de tot moltes gràcies a tothom que hi heu participat. Us ho agraeixo molt sincerament perquè sé que ho feu per donar una mica de caliu al blog, mantenir el record de la cultura raiera -que a Nargó va ser importantíssima-  i passar-vos-ho bé. És si fa no fa el que m'empeny a mi a muntar aquesta mena de passatemps.

Sé perfectament que som companys d'un joc a distància i que ningú dels qui hi participeu ho feu amb el més mínim afany de competir més enllà del que les necessitats lúdiques del joc comporten. Personalment penso que és un entreteniment que pot resultar enriquidor i que pot ajudar a mantenir la memòria col·lectiva del nostre poble. Per tant, com més gent hi participi, millor.


Dit això, passo a donar les claus de la resposta. Lo Virot havia pagat 15 xavos i lo Cebre, 9. Com que el que els tocava pagar era 8 a cadascun, tenim que el foraster paga la seva part amb els 8 que els dóna. Lo Virot se n'ha d'agafar 7 (15-7=8) i lo Cebre 1 (9-1=8). D'aquesta manera, si tots tres van menjar igual, tots tres paguen igual. Tenia raó, doncs, lo Virot.


El guanyador, per tant, és el Lluís Oliva Marot, a qui dono la meua més cordial enhorabona, tal com també la dono a tots els qui m'heu fet arribar les vostres respostes.

Ja em diràs, Lluís, quin dels tres llibres et fa més goig!


dimarts, 11 de juny del 2013

L’enigma (raier) de les torrades


Un dia, més ben dit, un vespre, una colla de raiers que tornaven cap al Pirineu van fer cap a la fonda de ca la Cinta d’Artesa. Una noia jove, que segons les cròniques es deia Roseta (i que segurament devia ser la besàvia o la rebesàvia d’una altra Roseta que al cap dels anys es casaria amb un raier de cal Xinco de Nargó), els va servir el sopar.

Pel que fa a aquest sopar, les dades que ens han arribat del cobert d’aquell dia són molt més precises que les de la identitat de la noia: sopes escaldades amb timons i picada d’all, un plat d’esquirola, trumfos eixuts amb cua de bacallà i una poma per postres.

Havent sopat, aquells raiers van demanar al Virot –que havia anat al seminari i sabia de lletra- que els llegís algun dels seus contes de Canterbury, tal com solia fer moltes vesprades, amb l’ajut de la llum d’un llumener, o d’una espelma, segons els llocs, abans d’acotxar-se.


Aquell dia, però, lo Virot (de qui no se sap si era un avantpassat o un descendent del famós enterramorts nargoní de l’època del comte d’Espanya) tenia unes altres intencions:

-Amb lo Cebre (un raier fill de Valldarques) hem decidit que acabarem d’arribar a Nargó. Si espardenyem amb ganes, a punta de dia ja hi serem -els va contestar lo Virot.

Aquells raiers es van quedar molt pansits. La nit era llarga i fosca i, sense les històries que lo Virot els llegia, podria esdevenir inacabable... Però no els va quedar altre remei que acceptar-ho. Per a treure’s el mal gust de boca de la notícia van demanar a la Roseta que els servís una bona ampolla de ratafia i en van començar a fer una ronda de consolació a l’escó de vora el foc.


Lo Virot i lo Cebre van espardenyar tota la nit, sense cap més companyia que la llum dels estels i els udols misteriosos de les salvatgines. Quan lo dia tot just despuntava, van arribar a l’alçada dels Espluvins. Ja faltava molt poc per a acabar de ser a casa. Amb aquestes, però, van veure que de la xuminia de l’Hostal de l’Esquella en sortia un fil de fum que la incipient lluminositat de l’albada ja enlluentava amb tons platejats.

“L’Esqueller deu cuinar alguna cosa”, va pensar lo Virot, que després de tantes hores de caminar ja es notava un buit a la panxa. “I si mos aturéssom a fer una mossegada?”, va remugar lo Cebre, que també sentia com los budells se li regiraven i grunyien com una porcellada quan s’abraona afamaïda a les mamelles de la mare truja.

L’Esqueller, però, aquella matinada gairebé no tenia vitualles. “Em temo que no us podré servir pas. Al foc hi coc farnac per a la feram... Si voleu minjar alguna cosa haurà de ser la mica de pa que em queda a la post. Lo Virot i lo Cebre, resignats, es van arronsar d’espatlles.

Al cap d’una estona no gaire llarga, es va presentar l’Esqueller amb una safata de torrades, uns tomacons, un setrill d’oli i un rapat d’alls. “Teniu, quatre torrades per cada un. És tot el que em queda. A tres xavos la torrada, m’heu de donar 12 xavos per cap”, va dir l’Esqueller, amb un drap al damunt de l’espatlla i la mà estesa, esperant els calés.

Lo Cebre, que segons narren algunes cròniques i també expliquen els raiers descendents d’altres raiers, era una mica ranci, va exclamar: “Jo amb tres torrades ja en tinc prou!” Aleshores lo Virot va agafar una torrada al Cebre i va tallar d’arrel el conflicte: “No hi patixos, Cebre, ja me la fotré jo, la que queda!”


-Així, seran quinze xavos, tu, que hi tens cinc torrades i nou, tu, que només n’hi tens tres –va puntualitzar l’Esqueller, dirigint-se primer al Virot i després al Cebre, encara amb la mà oberta (per l'Hostal de l'Esquella hi passava tota mena de gent i l’Esqueller, escarmentat, en aquella època solia cobrar per endavant a tothom). Lo Virot i lo Cebre van pagar els 24 xavos, religiosament.

Quan ja estaven a punt de començar a endrapar es va presentar un foraster. Aquí, algunes veus consultades parlen d’un marxant de Peramola que es dirigia a la Seu. Unes altres diuen que en realitat es tractava d’un viatjant de comerç que baixava a peu des de Nargó per agafar la diligència a Oliana.

Diligència. Arxiu: Agustí Cubilà
El cas, però, és que aquell home també volia esmorzar. I a l’Esqueller ja no li quedava ni un trist rosegó a la post. “Si aquells raiers volguessin compartir amb vós les seues torrades...” –va suggerir l’Esqueller.

Ni lo Virot ni lo Cebre –que en aquella època encara mantenien el sentit solidari de la gent que viatjava a peu- no hi van posar cap inconvenient. De cada torrada en farien tres parts iguals i es repartirien l’esmorzar com bons companys de viatge. La ganiveta de l’Esquellera va tallar els bocins amb un esmolat sentit de la justícia i, tot seguit, els tres hostes van començar a empassar-se les torrades amb all, tomata i oli d’oliva de l’antic molí de cal Pricó (que ben segur que era verge i d’extracció en fred, encara que no constés en cap etiqueta) amb una fam de picadors.

En cabat, es van asseure a la vora del foc, al voltant d’un calder de farnac per a la feram, que trotxava vaporós, penjat als cremalls. El foraster, aleshores, es va treure vuit xavos de la bossa. “Teniu, com que jo he menjat una tercera part de les torrades, aquí us pago la meua ració. Ara repartiu-vos vosaltres els diners d’una manera justa” -els va dir amb un somriure una mica sorneguer.


Tot seguit es va originar una petita discussió. Lo Cebre va dir que com que tots tres havien menjat a parts iguals s’havien de repartir els xavos també a parts iguals, quatre pel Virot i quatre per ell. Lo Virot, però, no hi estava d’acord: “Jo havia pagat cinc torrades i tu només tres, em toquen, per tant, set xavos a mi i un a tu!”

Com que la discussió s’anava abrandant, va intervenir l’Esquellera, que era una dona assenyada i molt ponderada: “No em vull ficar on no em demanen, però la solució és clara com l’aigua; a tu, Virot, que has pagat cinc torrades et toquen cinc xavos i al Cebre, que només n’ha pagat tres li’n toquen tres...”

Quin dels tres tenia rao?

Podeu enviar les vostres respostes en aquesta pestanya de comentaris que apareix al peu de la pàgina del blog (així sabrem quina ha estat la primera resposta encertada que hi ha arribat). La primera resposta encertada podrà escollir entre un d’aquests tres llibres:

a)    El llibre de sonets Notes mínimes d’un paisage, de Josep Espunyes, signat per l’autor.
b)    La novel·la Els escorpins, de Baltasar Porcel, editada per mi i també signada.
c)     La novel·la Domicili provisional, de Manuel de Pedrolo, editada per mi i també signada.

Condicions i notes:

1.- La resposta (acompanyada del nom) ha de ser clara i concreta:

a) Tenia raó lo Cebre
b) Tenia raó lo Virot
c) Tenia raó l’Esquellera

2.- Es pot argumentar o demostrar la resposta, però no és imprescindible. El que cal és ser el primer a donar-la.

3.- Només es pot presentar una resposta per persona.

4.- Si el guanyador o guanyadora viu a Nargó (com en el cas del dia anterior, en què van guanyar la Bet i el Lluís) jo mateix li portaré el premi el dia que pugi al poble. Si no, l’hi faré arribar per correu a l’adreça que m’indiqui.








diumenge, 9 de juny del 2013

Records del carrer Nou 3

Un trosset de Paradís


Una altra de les meues distraccions, quan vivia al carrer Nou, era anar a jugar a l’era de casa, l’era que hi havia a sota cal Facundo. En aquella era s’hi entrava generalment per la Roda (per allà on avui té la casa la Dolors Gonfaus, la filla de la meua cosina).

Passada la casa de cal Facundo, o de ca la Rosita -que és com finalment se n’acabà dient- hi havia una porta gran, descolorida, plena de tanys i nervadures, fermada amb un gran ferrollat. Al peu d’aquesta porta hi havia un baixador empedrat, destinat a salvar el desnivell existent entre el camí de la Roda i l’interior del recinte.

Just entrant a mà dreta hi havia un corral amb una menjadora bastant llarga i amb una ruca i la seva filla, una muleta jove, estacades. A continuació venia la cort dels porcs i, una mica més enllà, la de les gallines i algunes gàbies de conills. Tot això era a cobert, tret del passadís que hi donava entrada.

Al costat esquerre d’aquest passadís, hi havia la paret de ponent de la casa de la Rosita, i al fons, hi havia una altra porta vella i no gaire sòlida, apuntalada amb una barra, que donava a l’era.

L’era era a un nivell encara més baix que aquest passadís que hi portava. Un nou baixador també empedrat ens hi conduïa. El terra era de llosa negra i, entre una llosa i una altra, a la primavera hi solia sortir una mica d’herbei que a l’estiu s’assecava.

Sobretot al temps del batre, en aquestes juntures d’herba i de terra hi solien transitar innombrables corrues de formigues que traginaven gra i aliments cap als seus nius, aquells misteriosos forats que jo m’imaginava com unes profundes cavernes. M’embadalia veure-les treballar i encara recordo l’estupor que em causà una vegada que va venir el meu cosí de Barcelona i em va dir que aquells minúsculs animals li feien una por exagerada.


Al costat esquerre, tocant a ca la Rosita, hi havia un portal de fusta que donava al carrer Nou, però que no s’obria mai perquè l’en separaven un parell o tres de graons. A continuació, hi havia una paret, no gaire alta respecte a l’era, amb un filat al capdamunt, i al final d’aquesta paret hi havia una bassa.

Era una bassa no gaire grossa, amb unes escales de ciment per a baixar-hi. Hi solia haver sempre poc o molta aigua, però no recordo per on sortia ni per on hi entrava. La meua padrina en treia galledes per a regar l’hort.

A tocar de la bassa hi havia el celler. D’aquest celler només en recordo els dos graners de forma cúbica que hi havia al fons i un quadre d’unes espigadores, pintat a l’oli, que algú hi havia deixat abandonat al damunt del gra i que no sé què se’n devia fer ni d’on havia sortit.

En aquell celler, el meu padrí i el meu pare hi tancaven els gossos de caçar. El darrer –i l’únic que jo recordo- va ser una gosseta que es deia Venus. Era d’un blanc tirant a gris amb unes orelles llargues de color de xocolata. El meu pare algunes tardes l’ensenyava a caçar, engegant-li conills a l’era i a l’hort. Recordo amb esgarrifança un dia que la Venus va agafar un conill per la panxa i no hi havia manera que el deixés anar. Serrava les dents amb tota la seva força, indiferent als esforços del meu pare per badar-li la boca i alliberar el pobre conill.

Aquella gosseta, però, no va arribar a caçar mai res. Un dia es va menjar un mata-rates que hi havia al celler i es va morir al cap d’unes hores de constants lladrucs, glapits i udols llastimosos. Jo vaig tenir el primer disgust de què tinc consciència i recordo que vaig plorar molt. La gossa que surt a El cim dels Espadats és en record d’aquella pobra bestiola.

A la banda dreta de l’era, separat també per una paredeta amb filat, hi havia l’hort. La meua padrina hi conreava pèsols, faves, tavelles, fesols, enciams, esquiroles, tomates, espinacs, cebes, alls, cols (de les de fer trumfo i col, que ara alguns en diuen “trinxat” i, fins i tot, “trinxat de Cerdanya”).


Al fons de l’hort, a la cantonada de mà esquerra, hi havia un avellaner, que en aquells temps i verals era un arbre no gaire usual. Em sembla que l’hi havia plantat el meu padrí. A la cantonada del costat dret hi havia un magraner i, a continuació, hi serpentejava una parra que, de barrot en barrot, seguia tot el peu de paret de cal Pascolet i arribava fins a l’alçada de sota els corrals.

Quantes hores deguera passar en aquell lloc, al costat de la meua padrina? No ho sé. El que sí que sé, però, és que quan més endavant, a doltrina, mossèn Miquel ens va parlar del Paradís Terrenal, jo me’l vaig imaginar a través de l’hort de cal Tonís Vell. Només que, en comptes de serp i de poma fent la guitza, allà hi havia hagut aquell maleït mata-rates que havia acabat amb la vida d’aquella pobra gosseta que tant estimava, la Venus.