diumenge, 23 de juny de 2013

Gavarra II


El retorn
 
 

No recordo si aquell dia, havent dinat, encara vam fer alguna altra cosa, alguna cerimònia o alguna pregària. Podria ser. Però no deguérem sortir gaire tard, perquè un bona part del viatge de tornada encara el vam fer amb llum de dia.

Sota la vela del camió, el principal referent lluminós que ens arribava provenia de la part de darrera de la caixa del vehicle. Entre la barana posterior i l’arc que la cobria, els dos panys de vela destinats a tancar hermèticament l’espai havien estat subjectats amb dos cordills a les baranes laterals, com si es tractés de dues cortines.

 
Per aquella obertura, per les ranures de les persianes de les baranes i per una finestreta que unia la caixa amb la cabina del conductor hi entrava tota la llum –i tot l’aire!- de què disposàvem.

El quadre intern d’aquell camió porquer, vist des de darrera d’un d’aquells dos bancs de missa entravessats -reblerts de mossens, de barrets rodons de capellà i de sotanes enllustrades-, creava una atmosfera opaca, ombrívola, una mica com d’ultratomba. Si almenys haguéssim pogut seure, aclucar una estoneta els ulls i fer una becaina...

Des sobte, el camió s’aturà.

Al cap d’un moment, lo Joan de cal Xera, el conductor, s’enfilà a la caixa per la part del darrera. Amb una cama a dins i una altra a fora es va asseure a la barana posterior, just entre les dues veles subjectades amb cordills. El camió, aleshores, va tornar a arrencar amb un ronc ferrallós.

-Què passa? Qui guia? –va preguntar algun dels mossens.

-Vostès no cal que pateixin, perquè estan bé amb el de dalt. Però jo, ja ho veuen: un cama a dintre i una altra a fora –va contestar lo Joan, amb una punt de sornegueria.

-Com vol dir? –va replicar algun mossèn, en un ambient d’inquietud progressiva.


-Lo Ton ha dit que vol conduir ell, que vol fer pràctica per a treure’s el carnet... Després del dinar i de la festa, l’home s’ha alegrat una mica. S’ha entossudit que volia baixar ell el camió... I com que és l’amo. Però jo, la veritat, no me’n fiaria gaire. Per això poso una cama a dintre i una altra a fora, per si s’hagués de saltar... Pensin que aquí a mà dreta hi ha uns esbalços que fan feredat...

La confusió, l’esvalot, el pànic incontrolat que es va originar a la caixa d’aquell camió va ser de pel·lícula italiana. Tothom parlava a la vegada. Hi va haver qui va començar a demanar a crits que el camió s’aturés. Un dels mossens, el més enèrgic, va saltar amb la seva sotana arromangada per damunt de les cames i les sotanes dels altres i es va acostar a la finestreta que unia la caixa amb la cabina.

Aquell mossèn va començar a picar amb la mà a una reixeta que aïllava la finestreta de la caixa del vidre de la de la cabina. Però els ocupants de la cabina –un dels mossens i el Ton, que, efectivament, era qui conduïa- no el devien sentir, perquè ni tan sols es giraren.


 
Els escolans ens miràvem tot allò esgarrifats des de darrere dels dos bancs on ens havien col·locat. A cada revolt de la carretera el cor ens feia un salt i ja ni tan sols sentíem els cops al clatell: ens vèiem amb el camió navegant per l’espai sideral, cap al fons de la gran vall del riu de Valldarques.

De sobte, va aparèixer el paraigua d’un dels mossens. El capellà que picava a la reixa de la finestreta el va agafar i va introduir la punta del paraigua per uns dels forats de la reixa, amb la intenció de trencar el vidre de la cabina. Però el gruix del paraigua no passava pel fort i aleshores va caldre burxar amb tot la força.

-Que trencareu els vidres i fareu mal a mossèn Anton! –va exclamar mossèn Miquel, el mossèn de Nargó.

-Més val que es faci mal un que no pas que ens estimbem tots! –va replicar un altre mossèn.

Potser aquell enrenou va arribar a la cabina. O potser es va produir un miracle. El cas és que el camió al cap d’un instant es va aturar. Lo Joan del Xera va saltar de la barana, va tornar a agafar el manillar i nosaltres finalment vam poder arribar al poble sans i estalvis, encara que una mica marejats de tants sotracs, revolts i emocions inesperades.

Va ser tot plegat una broma orquestrada pel Joan i el Ton de mutu acord? No ho sabrem mai, però jo més d’una vegada he tingut  temptació de pensar-ho.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada