dimecres, 5 de juny de 2013

Cadí-Pedraforca



El darrer número de la revista Cadí-Pedraforca ens evoca, en quaranta-cinc pàgines dedicades al tema, la gresca, els balls, les festes i els músics de les nostres terres. Com de costum, els elements de proximitat, i relacionats específicament amb Nargó i l’àrea de Tresponts Avall, hi tenen una representació rellevant.


En Jaume Argerich ens hi parla del temps que a Nargó s’explotaven les mines. Ell hi va treballar i ens n’explica les característiques i la feina que s’hi feia. També comenta la dura experiència d’anar tres vegades a fer els servei militar. Un fet prou remarcable i significatiu de l’època en què va passar i que, no obstant això, és la primera vegada que s’explica per escrit, i del qual ell és el darrer testimoni amb vida.

"Si no lo enraono és perquè no vullo..."

Els seus records de la immediata postguerra tenen també un gran interès. Com el de l’anècdota següent que ens hi conta, per exemple: “Un dia, a l’era del Rocer, la seua padrina hi va trobar tres o quatre soldats que furgaven, amb bastons, per a fer sortir els conills que s’havien amagat. ‘Si lladres eren els uns, lladres són els altres!’, li va sortir d’exclamar. ‘Señora, hable en español!’ li va etzibar, ofès, un dels soldats. La padrina, que de castellà no n’anava pas sobrada, li va replicar: ‘Si no lo enraono és perquè no vullo, que de saber-lo, prou que lo sapo!’”


L’escriptor de Peramola, Josep Espunyes, ens evoca en una entrevista els seus records del Fiter de Canelles, l’enyorat acordionista amb qui ell va mantenir una llarga relació d’amistat.  Ens hi fa un retrat de la persona i del músic i hi destaca la importància del que va significar per a la nostra terra l’existència de personatges que, tot i no haver estudiat solfeig, van ser capaços de compondre música i cançons i, sobretot, de posar una mica d’alegria i de tabola en aquells dies tristos i foscos, que es van succeir, allargassats i inacabables, com la projecció d’una ombra vespral, després de la Guerra.


Una altra cara coneguda i mot estimada de la gent de la contrada és la del Jaume Espuga, el músic que durant anys va baixar amb el seu acordió, a Nargó i a tots els pobles de la contrada, a posar so, llum i color, a les festes. En Jaume ens evoca aquells temps planyívols de melodies diatòniques i ens explica les seues arrels musicals, la seua formació, les seues primeres actuacions, els seus records de quan actuava assíduament, la seua relació actual amb la música...


Potser vagi equivocat, però malgrat tot goso opinar que Cadí-Pedraforca és un document important per a deixar testimoni del que s’ha fet i es fa, culturalment parlant, a les nostres terres. És un testimoni modest, si voleu. Senzill. Possibilista. Però fet amb amor, amb generositat, fins i tot amb un punt d’altruisme... Quina llàstima que l’Ajuntament del poble de Nargó –sempre tan present a la revista- hagi deixat de col·laborar-hi, justament ara que la publicació tant ho necessitaria!



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada