Gavarra I

La pujada.

Si no ho tinc mal entès, el meu besavi patern, Antoni Fiter Balasch, provenia de Gavarra; concretament de la casa de cal Sastre, nissaga de la qual van sortir nombrosos sastres, com ara ell mateix –que s’instal·là a Nargó- i altres que posaren sastreries a Ponts (Fité), a Oliana (Gili Serra) i encara algun altre.

Suposo que la primera vegada que va baixar a Nargó ho devia fer a peu. La primera vegada que jo vaig anar a Gavarra, en canvi, ja ho vaig fer en un vehicle motoritzat. Però no gosaria pas dir que el meu viatge fos gaire millor que el seu.

El seu fill, és a dir, el meu padrí i padrí de bateig, Marcelo Fité Ginestà, ja era fill de Nargó i també va ser sastre d’ofici, tal com ho va ser el meu pare, Antoni Fité Ramoneda, i jo mateix, durant uns quants anys.

La primera vegada que vaig visitar Gavarra devia ser cap a la darreria dels anys cinquanta, amb motiu de la inauguració de la llum. Si no ho recordo malament era una llum que s’havia de fer amb una turbina instal·lada en un salt d'aigua que venia de la font d’Isot.

La inauguració, d’acord amb l’època, va comptar amb una important representació clerical. El mossèn que va muntar l’operació va ser mossèn Montcunill, aleshores capellà de Valldarques i de Gavarra. Per a l’efemèride va reunir gairebé tots els capellans de la comarca i un bon menat d’escolans. Un d’ells era jo.

El trasllat a la vila històrica de Gavarra es va fer amb un camió que s’acabava de comprar lo Ton de la Quima que, en aquells temps, es dedicava a comprar llaunes, ferros i pells de conill i, amb el nou vehicle, tenia la intenció de passar a fer de porcater. L’atzar, però, el va dur a ser professor d’autoescola. Però això ja és tot un altre tema.

El camió, per tant, era un camió de porcs dels de l’època, amb la caixa tapada amb una vela en forma de volta i unes persianes de fusta als costats de les baranes que servien per a facilitar la respiració dels animals que hauria de transportar.

El camió del futur porcater va sortir de la carretera d’Isona, concretament, de davant de la parcel·la que hi ha entre cal Taüssà i el cal Tonís actual. Uns moments abans van posar dos bancs de l’església, encarats, de cap a cap de la caixa. Eren dos bancs dels xics, d’aquells que hi havia davant de tot, destinats a seure-hi la canalla.

Els mossens es van asseure quatre o cinc a cada banc, encarats els uns als altres, d’acord amb la disposició dels bancs. Només un de molt gros, que em sembla que era vicari o rector d’Alinyà, es va asseure a la cabina, juntament amb lo Ton de la Quima i lo Joan del Xera, que era qui menava el camió (lo Ton encara no tenia el carnet).

A darrere dels bancs, en un marge estret que no oblidaré fàcilment, ens van fer posar els escolans. Anàvem drets i teníem la meitat dels capellans, amb les seves sotanes de solapes brillants, enllustrades i un pèl envellides, d’esquena, i l’altra meitat de cara.

A la nostra esquena –i sobretot al nostre clatell- hi havia les baranes de persiana del camió amb múltiples llistons, plecs, replecs i baldons que –en entrar encara no ho sabíem- acabarien martellejant-nos la clepsa durant tot el trajecte.

La carretera, aleshores era un empedrat mal girbat, ple de clots, revolts tancats i desnivells de tota mena. Tan aviat com el camió es va engegar, ja vam començar a donar cops de clatell a les protuberàncies d’aquelles baranes inestables i tortuoses que es van convertir en el nostre via crucis particular.

Aquell camió cruixia i grinyolava per totes bandes; quan accelerava, roncava, grunyia i bramulava com un animal prehistòric farcit de ferralla, i pel tub de gasos desprenia una fumera negra i espessa que semblava sortida del mateix infern i tintava d’un petroli oliós els rocs polsegosos i bellugadissos del camí. El trajecte se’ns va fer llarguíssim i alguns van vomitar.

Quan vam arribar a Gavarra, aquell potent i emprenedor aparell eclesiàstic, guarnit amb sotanes, bonets i roquets de delicades puntes blanquíssimes, i armats amb aspergis (hisops) i calderons d’aigua beneita, va procedir a la benedicció de la tant de temps esperada –però escassa- llum elèctrica.

Tot seguit, es va celebrar una festassa que va concloure amb un dinar abundant i alegre (eren temps en què el simple fet de menjar ja generava optimisme) a la rectoria. Pel que vagament en recordo, aquell dinar va anar força ben acompanyat de vins i begudes dolces (em sembla que als escolans només ens en van donar d’aquestes) que van desencadenar tota mena de gatzares i cants, suposo que religiosos.

I, havent dinat, va tornar a començar el calvari del viatge de tornada que, en aquesta ocasió, va tenir un toc d’aventura hilarant.