diumenge, 9 de juny de 2013

Records del carrer Nou 3

Un trosset de Paradís


Una altra de les meues distraccions, quan vivia al carrer Nou, era anar a jugar a l’era de casa, l’era que hi havia a sota cal Facundo. En aquella era s’hi entrava generalment per la Roda (per allà on avui té la casa la Dolors Gonfaus, la filla de la meua cosina).

Passada la casa de cal Facundo, o de ca la Rosita -que és com finalment se n’acabà dient- hi havia una porta gran, descolorida, plena de tanys i nervadures, fermada amb un gran ferrollat. Al peu d’aquesta porta hi havia un baixador empedrat, destinat a salvar el desnivell existent entre el camí de la Roda i l’interior del recinte.

Just entrant a mà dreta hi havia un corral amb una menjadora bastant llarga i amb una ruca i la seva filla, una muleta jove, estacades. A continuació venia la cort dels porcs i, una mica més enllà, la de les gallines i algunes gàbies de conills. Tot això era a cobert, tret del passadís que hi donava entrada.

Al costat esquerre d’aquest passadís, hi havia la paret de ponent de la casa de la Rosita, i al fons, hi havia una altra porta vella i no gaire sòlida, apuntalada amb una barra, que donava a l’era.

L’era era a un nivell encara més baix que aquest passadís que hi portava. Un nou baixador també empedrat ens hi conduïa. El terra era de llosa negra i, entre una llosa i una altra, a la primavera hi solia sortir una mica d’herbei que a l’estiu s’assecava.

Sobretot al temps del batre, en aquestes juntures d’herba i de terra hi solien transitar innombrables corrues de formigues que traginaven gra i aliments cap als seus nius, aquells misteriosos forats que jo m’imaginava com unes profundes cavernes. M’embadalia veure-les treballar i encara recordo l’estupor que em causà una vegada que va venir el meu cosí de Barcelona i em va dir que aquells minúsculs animals li feien una por exagerada.


Al costat esquerre, tocant a ca la Rosita, hi havia un portal de fusta que donava al carrer Nou, però que no s’obria mai perquè l’en separaven un parell o tres de graons. A continuació, hi havia una paret, no gaire alta respecte a l’era, amb un filat al capdamunt, i al final d’aquesta paret hi havia una bassa.

Era una bassa no gaire grossa, amb unes escales de ciment per a baixar-hi. Hi solia haver sempre poc o molta aigua, però no recordo per on sortia ni per on hi entrava. La meua padrina en treia galledes per a regar l’hort.

A tocar de la bassa hi havia el celler. D’aquest celler només en recordo els dos graners de forma cúbica que hi havia al fons i un quadre d’unes espigadores, pintat a l’oli, que algú hi havia deixat abandonat al damunt del gra i que no sé què se’n devia fer ni d’on havia sortit.

En aquell celler, el meu padrí i el meu pare hi tancaven els gossos de caçar. El darrer –i l’únic que jo recordo- va ser una gosseta que es deia Venus. Era d’un blanc tirant a gris amb unes orelles llargues de color de xocolata. El meu pare algunes tardes l’ensenyava a caçar, engegant-li conills a l’era i a l’hort. Recordo amb esgarrifança un dia que la Venus va agafar un conill per la panxa i no hi havia manera que el deixés anar. Serrava les dents amb tota la seva força, indiferent als esforços del meu pare per badar-li la boca i alliberar el pobre conill.

Aquella gosseta, però, no va arribar a caçar mai res. Un dia es va menjar un mata-rates que hi havia al celler i es va morir al cap d’unes hores de constants lladrucs, glapits i udols llastimosos. Jo vaig tenir el primer disgust de què tinc consciència i recordo que vaig plorar molt. La gossa que surt a El cim dels Espadats és en record d’aquella pobra bestiola.

A la banda dreta de l’era, separat també per una paredeta amb filat, hi havia l’hort. La meua padrina hi conreava pèsols, faves, tavelles, fesols, enciams, esquiroles, tomates, espinacs, cebes, alls, cols (de les de fer trumfo i col, que ara alguns en diuen “trinxat” i, fins i tot, “trinxat de Cerdanya”).


Al fons de l’hort, a la cantonada de mà esquerra, hi havia un avellaner, que en aquells temps i verals era un arbre no gaire usual. Em sembla que l’hi havia plantat el meu padrí. A la cantonada del costat dret hi havia un magraner i, a continuació, hi serpentejava una parra que, de barrot en barrot, seguia tot el peu de paret de cal Pascolet i arribava fins a l’alçada de sota els corrals.

Quantes hores deguera passar en aquell lloc, al costat de la meua padrina? No ho sé. El que sí que sé, però, és que quan més endavant, a doltrina, mossèn Miquel ens va parlar del Paradís Terrenal, jo me’l vaig imaginar a través de l’hort de cal Tonís Vell. Només que, en comptes de serp i de poma fent la guitza, allà hi havia hagut aquell maleït mata-rates que havia acabat amb la vida d’aquella pobra gosseta que tant estimava, la Venus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada