dimarts, 11 de juny de 2013

L’enigma (raier) de les torrades


Un dia, més ben dit, un vespre, una colla de raiers que tornaven cap al Pirineu van fer cap a la fonda de ca la Cinta d’Artesa. Una noia jove, que segons les cròniques es deia Roseta (i que segurament devia ser la besàvia o la rebesàvia d’una altra Roseta que al cap dels anys es casaria amb un raier de cal Xinco de Nargó), els va servir el sopar.

Pel que fa a aquest sopar, les dades que ens han arribat del cobert d’aquell dia són molt més precises que les de la identitat de la noia: sopes escaldades amb timons i picada d’all, un plat d’esquirola, trumfos eixuts amb cua de bacallà i una poma per postres.

Havent sopat, aquells raiers van demanar al Virot –que havia anat al seminari i sabia de lletra- que els llegís algun dels seus contes de Canterbury, tal com solia fer moltes vesprades, amb l’ajut de la llum d’un llumener, o d’una espelma, segons els llocs, abans d’acotxar-se.


Aquell dia, però, lo Virot (de qui no se sap si era un avantpassat o un descendent del famós enterramorts nargoní de l’època del comte d’Espanya) tenia unes altres intencions:

-Amb lo Cebre (un raier fill de Valldarques) hem decidit que acabarem d’arribar a Nargó. Si espardenyem amb ganes, a punta de dia ja hi serem -els va contestar lo Virot.

Aquells raiers es van quedar molt pansits. La nit era llarga i fosca i, sense les històries que lo Virot els llegia, podria esdevenir inacabable... Però no els va quedar altre remei que acceptar-ho. Per a treure’s el mal gust de boca de la notícia van demanar a la Roseta que els servís una bona ampolla de ratafia i en van començar a fer una ronda de consolació a l’escó de vora el foc.


Lo Virot i lo Cebre van espardenyar tota la nit, sense cap més companyia que la llum dels estels i els udols misteriosos de les salvatgines. Quan lo dia tot just despuntava, van arribar a l’alçada dels Espluvins. Ja faltava molt poc per a acabar de ser a casa. Amb aquestes, però, van veure que de la xuminia de l’Hostal de l’Esquella en sortia un fil de fum que la incipient lluminositat de l’albada ja enlluentava amb tons platejats.

“L’Esqueller deu cuinar alguna cosa”, va pensar lo Virot, que després de tantes hores de caminar ja es notava un buit a la panxa. “I si mos aturéssom a fer una mossegada?”, va remugar lo Cebre, que també sentia com los budells se li regiraven i grunyien com una porcellada quan s’abraona afamaïda a les mamelles de la mare truja.

L’Esqueller, però, aquella matinada gairebé no tenia vitualles. “Em temo que no us podré servir pas. Al foc hi coc farnac per a la feram... Si voleu minjar alguna cosa haurà de ser la mica de pa que em queda a la post. Lo Virot i lo Cebre, resignats, es van arronsar d’espatlles.

Al cap d’una estona no gaire llarga, es va presentar l’Esqueller amb una safata de torrades, uns tomacons, un setrill d’oli i un rapat d’alls. “Teniu, quatre torrades per cada un. És tot el que em queda. A tres xavos la torrada, m’heu de donar 12 xavos per cap”, va dir l’Esqueller, amb un drap al damunt de l’espatlla i la mà estesa, esperant els calés.

Lo Cebre, que segons narren algunes cròniques i també expliquen els raiers descendents d’altres raiers, era una mica ranci, va exclamar: “Jo amb tres torrades ja en tinc prou!” Aleshores lo Virot va agafar una torrada al Cebre i va tallar d’arrel el conflicte: “No hi patixos, Cebre, ja me la fotré jo, la que queda!”


-Així, seran quinze xavos, tu, que hi tens cinc torrades i nou, tu, que només n’hi tens tres –va puntualitzar l’Esqueller, dirigint-se primer al Virot i després al Cebre, encara amb la mà oberta (per l'Hostal de l'Esquella hi passava tota mena de gent i l’Esqueller, escarmentat, en aquella època solia cobrar per endavant a tothom). Lo Virot i lo Cebre van pagar els 24 xavos, religiosament.

Quan ja estaven a punt de començar a endrapar es va presentar un foraster. Aquí, algunes veus consultades parlen d’un marxant de Peramola que es dirigia a la Seu. Unes altres diuen que en realitat es tractava d’un viatjant de comerç que baixava a peu des de Nargó per agafar la diligència a Oliana.

Diligència. Arxiu: Agustí Cubilà
El cas, però, és que aquell home també volia esmorzar. I a l’Esqueller ja no li quedava ni un trist rosegó a la post. “Si aquells raiers volguessin compartir amb vós les seues torrades...” –va suggerir l’Esqueller.

Ni lo Virot ni lo Cebre –que en aquella època encara mantenien el sentit solidari de la gent que viatjava a peu- no hi van posar cap inconvenient. De cada torrada en farien tres parts iguals i es repartirien l’esmorzar com bons companys de viatge. La ganiveta de l’Esquellera va tallar els bocins amb un esmolat sentit de la justícia i, tot seguit, els tres hostes van començar a empassar-se les torrades amb all, tomata i oli d’oliva de l’antic molí de cal Pricó (que ben segur que era verge i d’extracció en fred, encara que no constés en cap etiqueta) amb una fam de picadors.

En cabat, es van asseure a la vora del foc, al voltant d’un calder de farnac per a la feram, que trotxava vaporós, penjat als cremalls. El foraster, aleshores, es va treure vuit xavos de la bossa. “Teniu, com que jo he menjat una tercera part de les torrades, aquí us pago la meua ració. Ara repartiu-vos vosaltres els diners d’una manera justa” -els va dir amb un somriure una mica sorneguer.


Tot seguit es va originar una petita discussió. Lo Cebre va dir que com que tots tres havien menjat a parts iguals s’havien de repartir els xavos també a parts iguals, quatre pel Virot i quatre per ell. Lo Virot, però, no hi estava d’acord: “Jo havia pagat cinc torrades i tu només tres, em toquen, per tant, set xavos a mi i un a tu!”

Com que la discussió s’anava abrandant, va intervenir l’Esquellera, que era una dona assenyada i molt ponderada: “No em vull ficar on no em demanen, però la solució és clara com l’aigua; a tu, Virot, que has pagat cinc torrades et toquen cinc xavos i al Cebre, que només n’ha pagat tres li’n toquen tres...”

Quin dels tres tenia rao?

Podeu enviar les vostres respostes en aquesta pestanya de comentaris que apareix al peu de la pàgina del blog (així sabrem quina ha estat la primera resposta encertada que hi ha arribat). La primera resposta encertada podrà escollir entre un d’aquests tres llibres:

a)    El llibre de sonets Notes mínimes d’un paisage, de Josep Espunyes, signat per l’autor.
b)    La novel·la Els escorpins, de Baltasar Porcel, editada per mi i també signada.
c)     La novel·la Domicili provisional, de Manuel de Pedrolo, editada per mi i també signada.

Condicions i notes:

1.- La resposta (acompanyada del nom) ha de ser clara i concreta:

a) Tenia raó lo Cebre
b) Tenia raó lo Virot
c) Tenia raó l’Esquellera

2.- Es pot argumentar o demostrar la resposta, però no és imprescindible. El que cal és ser el primer a donar-la.

3.- Només es pot presentar una resposta per persona.

4.- Si el guanyador o guanyadora viu a Nargó (com en el cas del dia anterior, en què van guanyar la Bet i el Lluís) jo mateix li portaré el premi el dia que pugi al poble. Si no, l’hi faré arribar per correu a l’adreça que m’indiqui.








5 comentaris: