dissabte, 14 de març del 2015

Un Mar i cel de pel·lícula




M’agrada rellegir un llibre que he trobat interessant, però rarament vaig a veure dues vegades una mateixa obra de teatre. Aquesta regla té una excepció claríssima en la tragèdia en vers d’Àngel Guimerà, Mar i cel, posada en escena –actualment al teatre Victòria- per la companyia Dagoll Dagom.


Si no m’equivoco, entre les vegades que hi he anat pel meu compte i les que hi he portat alumnes dels llocs on treballava, l’he vista cinc vegades en directe. I he de dir que cada vegada m’ha captivat, m’ha emocionat, m’ha confirmat la capacitat creadora d’aquest grup català excepcional que és Dagoll Dagom.


Dijous passat vaig tenir la sort de poder-la veure una vegada més. De pel·lícula. Magistral. Perfecta. Sublim. La sala era plena a vessar i l’actuació va ser memorable. Públic i actors ens vam deixar portar des del primer moment per les veles inflades d’un vaixell que ens havia de dur a un viatge ple d’aventures, ple de complicitats, ple de bellesa, ple de sensibilitat i ple de comunicació.


Els pirates som
el perill del món,
som un temporal portat per l'huracà;
som taurons a l'abordatge,
enfonsem vaixells a plom,
som el braç armat
de l'enviat d'Al·là.

Els aplaudiments, més que una conseqüència del que es veia i sentia a l’escenari, semblaven la continuació natural del so de les ones. La simbiosi entre públic i actors era total. Tant que, en acabar, després d’una estona llarga d’aplaudiments, el públic va provar d’allargar uns minuts més la funció entonant algunes de les cançons de l’obra.



El mar és com un desert d'aigua,
no té camins ni té senyals;
El mar és un desert d'onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.

El públic s’havia tornat a emocionar davant aquelles cançons que ja coneixia i que ara li eren presentades sota uns efectes especials d’una gran modernitat i realisme.




Les veles s'inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

La relació personal dels protagonistes, la intensitat del drama que els separa i que acabarà inevitablement en tragèdia, posava també un punt de modernitat a un tema històric que, lluny de formar part d’un passat remot i superat, continua tenint elements de rabiosa actualitat. La lluita entre l’amor i les barreres mentals i ideològiques que separen les persones continua sent, malauradament, una qüestió plenament contemporània. D’aquí la grandesa de l’obra de Guimerà i l’encert de Dagoll Dagom de celebrar el seu quarantè aniversari amb aquesta obra.




BLANCA
Què m'ha passat? Què m'ha passat?
Per què he plorat?
Per què he plorat?
per qui no havia de plorar

BLANCA I SAÏD
Per què he (ha) plorat?
Per què he (ha) plorat?
Per qui no havia de plorar.
(com mai no havia vist plorar).


No perdeu l'ocasió de tornar-la a veure!


SAÏD
En aquest món cruel i sord,

BLANCA

però enmig de l'odi i de l'horror,

SAÏD

hi ha qui no vol arrossegar-se,

BLANCA

hi ha qui no es creu aquesta farsa,

SAÏD

hi ha algú que porta un món tan nou,

BLANCA

veig una llum al fons del pou,

SAÏD

que em fa tornar a començar a viure,

BLANCA

hi ha algú que lluita per ser lliure.


I ara -demà diumenge- a veure la darrera representació de l’obra, publicitàriament quasi clandestina, Tirant lo Blanc!

dimarts, 3 de març del 2015

El meu 23 – F



Diu que tothom que tenia edat per a la memòria, recorda on era i què feia el 23-F. Jo, exactament, aleshores feia classe de català a Inlingua, una acadèmia d’idiomes que hi havia al carrer Pelai.


A les set, en acabar la classe, el senyor Solé, el gerent d’Inlingua, un home molt circumspecte i amb fama de tenir pocs amics entre el professorat, em va cridar al seu despatx i em va dir que a Madrid hi havia hagut un cop d’estat. “Vaja, per fi ha arribat!”, vaig pensar jo (en aquella època feia dies que no es parlava d’altra cosa).


-Si la cosa va endavant, no es preocupi. Si ho necessita li ofereixo feina a Alemanya, a la nostra mateixa acadèmia.


No sé si vaig valorar com calia aquell oferiment del senyor Solé, però no l’he oblidat, i a mi em va servir per a re-situar humanament la imatge, de vegades molt criticada, del gerent.


En sortir d’Inlingua vaig passar per l’Ateneu. Allà tothom anava amb el transistor a l’orella i amb cara de preocupació. Deien que se sentien crits i trets des d’un micròfon que havia quedat connectat a l’interior del Congrés.


Impulsivament, sense saber ben bé per què, me’n vaig anar cap a la plaça de Sant Jaume. Hi havia alguns grupets. Poca gent. En un d’aquests grups, que era el de les joventuts d’un partit, hi havia un alumne meu que, si no vaig errat, actualment el tinc d’amic al facebook.


Es parlava del segrest dels parlamentaris al “Congreso”, però també de prendre precaucions personals: de cremar llistes de militants, per part d’alguns partits; de recuperar els amagatalls del temps de la dictadura. La majoria dels líders polítics havien començat a esfumar-se; el president basc ja no era a Ajuria-Enea i la sensació de desbandada i de desastre irreparable cada vegada s’anava fent més punyent.



No recordo quant de temps ens vam estar allà. Potser un parell d’hores. Finalment, no sé qui, va fer arribar una informació que segons sembla provenia del president de la Generalitat, Jordi Pujol. Deia que ens en anéssim a casa. Ell ja havia parlat amb el rei i la situació estava començant a normalitzar-se.


A partir d’aquell moment, els grups que hi havia a la plaça van començar a dissoldre’s i cadascú sen va anar a casa seva, a seguir la vetllada a través de la televisió. Abans d’entrar al carrer Ferran, vaig fer un cop d’ull al palau, tan solitari i desprotegit (aleshores encara no s’havia fet el desplegament de mossos d’esquadra que hi va haver més endavant).

“La nostra autonomia és ben feble”, vaig pensar.


Quan vaig arribar a casa, les imatges del Congreso de los Diputados envoltat de jeeps, de militars que anaven i venien, de tancs que circulaven per València i una allau de rumors de tota mena se’m van barrejar a la memòria amb l’estampa solitària i despullada de la façana del palau de la Generalitat. Havíem fet bé d’anar-nos-en tan d’hora?


dilluns, 2 de març del 2015

El temps lliure



L’ús que cadascú fa del seu temps lliure comença a ser una cosa inquietant, perillosa. El jutge Vidal, per exemple, sembla que s’havia dedicat a redactar un esborrany de Constitució per a Catalunya. Era un text obert, una proposta per a millorar i garantir els drets de la gent d’aquest país. Però a la justícia espanyola es veu que aquestes llicències els han semblat excessives i l’han expulsat de les seves funcions judicials durant tres anys.


Si el jutge Vidal se n’hagués anat al futbol o als toros, com els membres del Tribunal Constitucional el dia que es van ventilar l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya, segur que no li hauria passat res. Però escriure, dedicar-se a escriure un esborrany de Constitució democràtica, a Espanya això deu ser una cosa molt greu. Larra deia que “escribir en Madrid es llorar”. Ara el càncer ja s’ha estès a tot el domini polític, colònies incloses.


Jo per si de cas, em dedico a llegir, que de moment encara no està prohibit (em penso). La notícia de la sanció al jutge Vidal em va agafar amb el llibre de Javier Cercas, Anatomía de un instante, als dits. Eren aquells dies del 23-F i volia veure com havia acabat aquell vell "esperpento". Resulta d’allò més reconfortant i clarificador saber que els guàrdies civils i suboficials dels sis autocars que el dia 23 de febrer de 1981 –en el seu temps lliure- van assaltar el Congrés, en van metrallar l’hemicicle i van sacsejar el tinent general Gutíérrez Mellado, no van ser ni tan sols processats i es van poder reincorporar als seus llocs de treball com si res. Bravo!


També és força interessant de recordar que el tinent general condemnat Milans del Bosch és enterrat a la cripta de l’Alcázar de Toledo, o evocar la vida regalada que va poder dur fins a la mort el general Armada, a la seva mansió aristocràtica de Santa Cruz de Rivadulla. Fantàstic! Alguns oficials, daltra banda, van fer una bona carrera després del cop: Manuel Boza –un tinent que en la gravació apareix encarant-se amb Suárez, cridant-li aneu a saber què- després d’una pena de 12 mesos de presó, es va reincorporar al cos, i durant els anys següents va ser condecorat amb: la Cruz al Mérito de la Guardia Civil con Distintivo Blanco; la Real Orden de Sant Hermenegildo; la Placa de San Heremenegildo, i l’Encomienda de San Hermenegildo. Sensacional! El capità Pérez Lastra també es va reincorporar al cos i, abans de jubilar-se, encara va tenir temps d’obtenir una Cruz de San Hermenegildo, una Encomienda de San Hermenegildo, i una Placa de San Heremenegildo. Genial!

Podria continuar, però em temo que ens avorriríem. Moralitat: el temps lliure no el dediquin a escriure.  És millor dedicar-lo a anar al futbol, als toros o, fins i tot, a fer cops d’estat. És menys perillós.