dissabte, 30 de novembre del 2013

Records a la vora de l'estufa d'un vell cafè


 
No recordo quan va arribar al poble ni tampoc quan en va marxar. Devia ser cap a mitjan dels anys seixanta, quan algunes cases dels treballadors del pantà van començar a quedar buides. Sembla ser que provenia de la Seu, on hauria treballat en feines diverses.

Vivia al Cap del Roc amb una dona de la seua edat que tenia una filla amb problemes de disminució psíquica. En aquell temps vivien de demanar caritat i la gent els anomenàvem els Captaires.

De les dues dones no en sé gairebé res. L’home, en canvi, recordo que es deia que havia estat enllustrador, allò que la gent d’aleshores en deia “llimpiabotes”. A la Seu, de fet, se’l coneixia com el “Llimpia”.

És molt simptomàtic que el català no disposi de cap paraula popular per a anomenar aquest ofici –tan digne com qualsevol altre- i en canvi tingui una riquesa infinita pel que fa al lèxic de tantíssimes altres feines artesanes. Curiositats del llenguatge.

 
L’home, de vegades, anava al cafè. Li agradava de fer algun gotet i, si algú l’escoltava, de parlar i explicar grandeses al voltant de l’estufa.

-“Yo he limpiao laj botas a duques y a obispos y conozco sus palacios. Durante laj ferias habíamos más de cuatrocientos limpiabotas de toda la provincia en la ciudad y casi todos comíamos.

Un año estuve en el mismísimo palacio de los duques: qué maravilla. Qué lujo de luces y lámparas. Aquello eran palacios, con criados uniformados en cada esquina haciéndote la reverencia, con trofeos de caza y alfombras, con muebles y cortinajes que valen más que todo este pueblo, y con laj mejores pinturas der mundo…

Cada palacio tenía sus patios y sus jardines con limoneros, palmeras, cipreses y flores de todas clases. El palacio del obispo de la Seo –que yo conozco muy bien porque soy amigo suyo- no es nada comparado con aquello. Además, una vez que entrabas en er palacio y limpiabas las botas del duque ya podías pasar a la cocina y comer de lo de la casa.”

El nostre poble se li devia fer petit i un dia va tocar el dos per sempre més. No sé què se’n va fer. Anys més tard, em vaig recordar de les històries que explicava aquell bon home -i em sembla que les vaig entendre millor- llegint un text de Manuel Vicent de fa molts anys, i de qui ara recupero un breu fragment. Parla de la “Feria de Abril”.
 

“En Sevilla cada cosa está en su sitio: el duque en el palacio, el toro en el chiquero, el matador en el vestíbulo del hotel Colón, el limpiabotas a los pies del señorito, el turista en el coche de caballos, la gente en el paro, el jamón en la barra, el puro en la boca, el clavel en el ojal, la gitana pidiendo limosna, el polvo en la feria. Esto es una boda que tiene unos padrinos muy rumbosos, magnates de la alta ganadería, aristócratas con mucho pergamino en el cajón de la cómoda, latifundistas hasta más allá del horizonte...”

El temps passa, però les essències perduren, retornen.


 
 

divendres, 29 de novembre del 2013

Els enganyosos colors del feixisme




Avui m’hauria agradat parlar de l’agradable conversa que hem mantingut la Isabel i jo, a l’ombra d’una torre del quasi enrunat castell de Xixona, amb en Mauri Picó, l’avi savi que ens ha explicat la història del laboriós poble torroner i ens ha iniciat en el coneixement i els perillosíssims secrets dels torrons artesans a la pedra, intensament perfumats amb l’esperit de la llimona i de la canella.

 
També m’hauria agradat parlar de la sorprenent vitalitat de la llengua d’Ausias March, que, generació rere generació, i tot i les indubtables agressions a què ha estat i està sotmesa, va enterrant tots els seus ineptes botxins juntament amb els seus pessimistes enterradors.


Com si la gent d’aquesta terra hagués estat tocada per una estranya, abundant i evangèlica pluja de llengües de foc, comprovo amb esglai que els valencians entenen perfectament la llengua de Maragall i Espriu, i que els catalans entenem igualment la de March i Martorell, cosa que em meravella en gran manera i que només se m’acut d’atribuir-ho a alguna mena de fet miraculós, el motiu i el sentit profund dels quals se m’escapen.
 

També m’hauria agradat parlar de l’estranya sensació que produeix el fet de passar el dial de la ràdio del cotxe en el trajecte de Xixona a Dénia i comprovar que ja no hi ha cap –cap, ni tan sols local!- emissora que emeti en l’encara tan parlada llengua de March, de Martorell, de Roig, de Corella, d’Estellés, de Fuster... Algú s'imagina anar de Salamanca a Valladolid i no trobar-hi -enmig d'un fotimer d'emissores catalanes- cap emissora en castellà?

En arribar a l’hotel, ens hem trobat amb un matrimoni asturià amb qui hem conversat una estoneta. L’home, molt amable i educat, estava molt preocupat per la situació d’Espanya i Catalunya i, sobretot, pel fet que a les escoles de Catalunya es persegueixi i no s’ensenyi el castellà.

Hem provat de dir-li que això no era exacte ni tan sols cert, i el bon home certament escoltava, encara que es notava que la realitat viscuda a primera fila que nosaltres li exposàvem xocava frontalment amb els esquemes mentals ja rígidament consolidats que li han pacientment configurat els centenars o milers de notícies, opinions, judicis i mentides subministrats pels mitjans de comunicació (?) en què viu submergit. Algú es dedica a alçar murs insalvables entre la realitat que vivim cada dia i la realitat que perceben els nostres benvolguts compatriotes europeus de les Espanyes.

Però avui no era dia de parlar d’aquestes coses. Avui és un dia de dol a València i també un dia negre per a totes les persones demòcrates. El negre, certament, ja no és el color sota el qual s’amaga la bèstia feixista, sinó el color del futur que aquest monstre dia a dia ens prepara.

Els colors del feixisme avui a València es presenten sota la imatge tornassolada de la franja televisiva. Són els que ens hem trobat impàvidament instal·lats –sense ni tan sols una mica de música sacra- en posar el televisor allà on aquest matí encara hi havia el Canal9 retransmetent la seva pròpia execució ordenada pel botxí de torn o potser d’ofici (per descomptat que “legal i constitucional”. Només faltaria!)

Nit negra del nou feixisme, però orgullós de ser valencià.



Avui em sento orgullós de ser valencià del nord.
 
Des del 23 de febrer de 1982 que no veia un atac de la “democràcia” hispànica retransmès en directe. La policia “nacional” intentant entrar a l’emissora. Els treballadors resistint a la porta i retransmetent la seva actuació, les seues emocions i el que representarà la desconnexió de l’única i darrera televisió que parla la maltractadíssima llengua del país.
Sembla increïble, però sense cap referèndum, sense cap consulta a l’opinió pública, se suprimeix un servei públic de proximitat i únic en el seu estil i per les seues característiques. En aquests precisos moments, els locutors anuncien l’entrada dels qui han de tallar la connexió mentre elles i ells els esperen armats amb el micròfon a les mans.
Això és un atac a la informació, a la llengua i a la Democràcia.
Mentre els periodistes ofereixen els micros als policies amb passamuntanyes i tapaboques,  els treballadors de la casa s’esperen plorosos per a entrar a la casa de la qual han estat expulsats, tant ells com la informació i la seua llengua, tan agredida.
Sento la indignació que m’envaeix d’una manera irressistible i penso que el poble valencià i els demòcrates en general hem de plantar cara urgentment a tots aquests rebrots del feixisme que constantment es reprodueixen.
Ara, en aquests moments,  uns policies entren per la porta falsa. Quina estampa tan bella! Els policies ja avancen pels passadissos mentre la parella de presentadors continuen transmetent el tancament del mitjà públic, del mitjà del poble.
No puc evitar recordar per uns instants la vegada que aquell alcalde de l’Alt Urgell  va “desconnectar” la revista Pirineu Actual.  Aquell  miserable era “progressista”, “socialista”, però també un mafiós, un feixista, com aquests.  Com es deia? Ja no me’n recordo...
L’emissió continua perquè, perdut entre els cables mentals que els atenallen les neurones ,  els esbirros que ha de dur a terme la butxinada  no saben fer anar les alicates. Però no ens fem il·lusions, si cal ho faran “con los puños y las pistolas”. Només és qüestió de temps.
Però de moment, continua l’emissió. La democràcia encara respira...
 Última hora: El qui havia de tallar l'emissió, fill de Gata de Gorgos, "Paco Telefunken" per als amics, es nega a tallar-la i se'n va cap a casa. Encara hi ha dignitat! La desobediència civil com a resposta. Em sento orgullós de ser valencià!
 

dijous, 28 de novembre del 2013

Altea



Passejar pel nucli antic d’Altea encara és una meravella. Es respira pau i silencia a cada racó, a cada plaça, a cada cafè, a cada obrador o botiga, i es té la sensació que en aquell lloc hi va viure anys enrere gent endreçada, pacífica, amant de la pau i de la vida. Potser és per la blancor i les dimensions tan humanes que tenen les cases. O potser és perquè davant de tanta bellesa com ofereix la natura els naturals del lloc no es varen atrevir a contrariar-la.

Avui, però, la cosa ha canviat. Les cases ja no són per a viure-hi, sinó per a guanyar-hi diners. A cada casa hi ha una botiga, un restaurant o una pastisseria d’aquelles que sintetitzen  les mil i una tradicions pastisseres que han passat per aquestes costes amb la més exquisida modernitat.

 
Les vistes des de les terrasses i els miradors, d’altra banda, són inigualables. Poques poblacions de les nostres costes poden vantar-se de conjugar la bellesa d’un poble de casetes baixes i blanques amb teulades de terrissa i la blavor infinita d’una badia com la que s’albira des dels miradors d’Altea.

A sota, a la terra baixa, el turisme i el bullici busca estressat la bonior de les platges, de les tavernes, de les discoteques, dels aparcaments... Però qui pot perdre el temps mirant cap avall, quan davant seu té un horitzó ple de llum i uns carrers nets i blancs, plens de casetes amb finestres i baranes perfectament forjades amb una traça i una harmonia incomparables?

 
 
La Punta Bombarda la protegeix pel sud del foc que crema inclement a la infernal Benidorm veïna, amb els seus gratacels, els seus entrepans regalimant ketxup, els seus restaurants orientals i altres orcades turístiques. El Morro del Toix la salva de veure la destrossa implacable i immisericòrdia que s’ha fet al voltant del penyal d’Ifac, i la serra de Bèrnia la protegeix d’alguns dels mals vents, que són molts, que li vénen del nord.

Quan arribo a l’hotel, comprovo que el Canal9 encara funciona i que ara, sense la infecta pressió política que l’atenallava, és millor que mai. Quina llàstima que ja estigui sentenciat, com al seu dia ho va estar Tv3.

 
Al televisor de l’habitació puc veure totes les cadenes espanyoles, moltes de franceses, d’angleses, d’alemanyes, d’aràbigues, etc., però no en puc veure cap de catalana, tot i que la bona gent d’aquesta terra s’havia pagat de la seua butxaca els repetidors. Aviat tampoc no es podrà veure el Canal9. Si almenys algun orb recuperés la vista!

Però no ens desanimem: sempre ens quedarà el nucli antic d’Altea, els seus horitzons, la seva immaculada i inaccessible bellesa.

 

Crònica desapassionada del lingüicidi espanyol

Els animals carronyers solen atacar sempre les víctimes més febles.

 
 
Mentre les televisions al·legals, paranormals i estupiditzadores –algunes per a més INRI sufragades per l’Església Catòlica, i per descomptat en castellà- proliferen felices a les antenes i als cables de les llars de casa nostra, assistim a una agressió mediàtica, lingüística i antidemocràtica sense precedents en cap país mínimament civilitzat.
 
 

El 1986, després de molts esforços i dificultats, les emissions de TV3 arribaven per fi a tot el País Valencià, gràcies als repetidors instal·lats pel seu compte i al seu càrrec per l’associació Acció Cultural del País Valencià.


Durant tres anys, fins que el 1989 es van crear les emissions Canal 9, TV3 va ser de fet l’únic canal valencià que emetia en la llengua del país.


Al març del 2007, la Generalitat Valenciana, governada pel Partit Popular, va prohibir les emissions de TV3 al País Valencià. ACPV es va resistir a tancar els repetidors i al novembre del mateix any la Generalitat n'executà el tancament forçós.


Acte seguit, el “Ministerio de Industria”, presidit per un tal José Montilla, va cedir la freqüència digital per la qual emetia Tv3 al País Valencià des de feia 18 anys a un canal espanyol en castellà, anomenat la Sexta.
 
 

Al maig del 2007, després d’una encomiable resistència al tancament dels repetidors de TV3, el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va desestimar el recurs presentat per Acció Cultural i li va ser imposada una sanció de 300.000 euros a l'entitat, que després va ser revocada.
 
 

En aquell mateix mes, un nou, flamant i còmicament enyorat ministre d’indústria, el senyor Joan Clos, es comprometia públicament a atorgar quatre canals nous de TDT a la Generalitat Valenciana per garantir-hi l’arribada de TV3. Som al 2013 i el més calent ja no és ni a l’aigüera: s’ha evaporat!


El passat més d’abril, després d’una sèrie interminable d’estires i arronses, el govern català i el valencià van arribar a un esperançador acord de reciprocitat d’emissions (Canal 9 a Catalunya, TV3 a València).

Amb el tancament de RTVV ordenat pel PP i publicat en un Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV), extraordinari!, perd qualsevol sentit l’acord que havien pres les dues administracions.


 
Quants d'esforços, de diners i d'enganys s'han malversat en totes aquestes accions? Qui té interès a posar fronteres entre els ciutadans? S’imagina algú el que passaria si es deixés una “Comunidad autònoma” qualsevol sense castellà?
 
La "Constitución espanyola" proclama al seu article tercer punt 3 que "La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección". És clar que, al "PREÄMBULO" també pregona que es pretén: "Establecer una sociedad democrática avanzada..."
 
Creguin-me: val més deixar-ho córrer.

                    

dimecres, 27 de novembre del 2013

El cavallet de cartró


 
Quan el va veure, aquell jubilat de seguida el va recordar. Estava molt ben conservat i reposava tranquil rere una gran vidriera. El jubilat feia molt i molt temps que l’havia vist per primera vegada.


De fet, no el veia d’ençà que era xic, quan a casa seua tenien una botiga de roba i de tant en tant els arribava un catàleg publicitari de la desapareguda casa Jorba, un catàleg il·lustrat que, en l’escassetat de papers de l’època, ells anomenaven la “Revista Jorba”.



Enmig de retrats de jerseis, pantalons, camises, abrics i bufandes, hi havia un apartat de joguines i, entre aquestes, un cavallet de cartró que tenia el cor robat a aquell nen de pocs anys que s’entretenia jugant a anar a garrameu entre retalls i peces de roba.



A aquell nen li agradava de jugar a cavalls i somiava que un dia en tindria un de cartró com el que sortia a la “Revista Jorba”.



Cada any el demanava als reis. Però en aquella època els reis s’estimaven més portar altres coses més pràctiques que ara el jubilat ja ni tan sols recorda, potser perquè sempre es recorda més allò que hauríem volgut tenir i no tenim que no pas les coses que posseïm i ens fan feliços.



Aquell jubilat no veia el cavallet de cartró d’ençà que era un infant, però de seguida el va reconèixer. Era allà, molt ben conservat, rere el vidre d’una vitrina del Museu del Joguet de Dénia (la Marina Alta). Un museu que repassa i recorda la magnífica activitat creadora de l’antiga vila de Dénia en el món de les joguines.


Després de fer uns tombs per la ciutat, aquella nit el jubilat va somiar que pujava al castell de Dénia muntat en un cavall blanc. En arribar a la torre més alta, enlluernat per la blavor intensa d’una mar neguitosa i escumejant, solcada per una infinitat de somriures de dentadura argentada, aquell cavall es va llançar a l’abisme. Un abisme ple de superbes palmeres, de blocs d’apartaments amb piscines de color de tinta, d’antenes de televisió i de grues abandonades enmig de parcel·les consumides pel fenàs i la crisi.


Però a la meitat del descens, aquell cavall blanc ja no era un simple cavall. S’havia convertit en un cavall amb ales blanques, en un mitològic Pegasso, que planejava per sobre de teulats i terrasses com una gavina gegant i amb les ales esteses sobrevolava les costes i els turons de Danyina amb un minyó a la gropa que jugava a balancejar-se, endavant i endarrere, com si cavalqués en un cavallet de cartró.




 

 

 

dimarts, 26 de novembre del 2013

Gent que admiro



Encara que el millor tall del meló de la glòria per la independència dels EEUU semblaria que se'l va endur George Washington, jo sempre he sentit una especial predilecció per Thomas Jefferson, Thomas Paine i Sam i John Adams.
 
 
Jefferson, a més d'oposar-se al centralisme que pretenien imposar els federalistes (el federalisme va ser una simple estratègia que jugava a favor de l'imperialisme britànic) va ser l'ànima de la redacció de la Declaració d'Independència.
 
 
Jefferson fou el tercer president dels EUA, entre 1801 i 1809, i és l'únic president que ha servit dos mandats i no li ha estat vetada ni una sola resolució pel Congrés.


Home d'una gran formació filosòfica i cultural, Jefferson destacà en tot el que va fer:  com líder polític, com a arquitecte, com a paleontòleg, com a músic, com a arqueòleg, com a inventor, com a músic, com a horticultor...
 
 
De la Declaració d'Independència dels EEUU, és autor de fragments tan lúcids i actuals com els següents:
 
"Sostenim que són evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals, que estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables, entre els quals el de la Vida, el de la Llibertat, i el de la recerca de la Felicitat.
 
 
Que per a assegurar aquests drets, s'institueixen governs, els poders dels quals deriven justament del consentiment dels governats.
 
 
Que quan qualsevol forma de govern es torna destructora d'aquestes finalitats, és dret del poble alterar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es basi en aquells principis i organitzi els seus poders de la manera que es consideri més probable l'assoliment de la Seguretat i de la Felicitat."
 
Amén.
 
 
 
 

dilluns, 25 de novembre del 2013

Qualitat democràtica?




La qualitat democràtica no depèn únicament del grau de llibertat que tenen les persones per a votar el que creuen que els convé per a ser més feliços.




Ni tampoc de grau de representativitat de les institucions (on, per cert, el ‘Senado’ i les Diputacions obtindrien una nota ben baixa).




La qualitat democràtica depèn també –i molt especialment- del grau d’independència del poder judicial.




Dissortadament, avui l’estructura judicial espanyola està quasi totalment en mans conservadores, és a dir, del PP; un partit que en el seu programa electoral justament defensava tot el contrari: la despolitització dels tribunals.



Francisco Pérez de los Cobos, antic militant del PP i militant encara com a membre del tribunal, és l’actual president del Tribunal Constitucional. La seva decisió més transcendent fins al moment ha estat la d’admetre a tràmit el recurs contra la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya.

 

PP, PSOE, CIU, PNB i IU han pactat ja la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ): el PP s’hi assegura la majoria (i els altres callen, atorguen).



Cal tenir en compte que qui presideixi el CGPJ serà també president del ‘Tribunal Supremo’, càrrec que probablement recaurà en el magistrat Carlos Lesmes, antic director general de ‘Relaciones con la Administración de Justicia’ amb JM Aznar López, tant en l’època del ministre de justícia Ángel Acebes com en la JM Michavila. Qualsevol altre membre que es proposés, però, ningú no dubta que estaria també en l’òrbita del PP.


El cap de la ‘Fiscalía General del Estado’ és Eduardo Torres-Dulce, antic dirigent de la conservadora ‘Asociación de Fiscales’ i cap de la Fiscalía del Constitucional.



Segons informa el periodista José María Brunet a la Vanguardia, “Torres-Dulce intenta una gestión equilibrada, en especial en los sumarios sobre corrupción, y al tiempo que niega un posible pacto con Urdangarin evita las estridencias en el caso Bárcenas o en el de los ERE de Andalucía, por ejemplo”.