Quan los rais ja baixaven a l’alçada de Balaguer los
raiers van començar a discutir què farín.
Los uns voliven fer parada a Balaguer
i anar a minjar a la Palma. Uns atres voliven anar a cal Pepito i uns atres, a la fonda Espanya. La discussió
es va anar allargant, sense aconseguir posar-se d’acord.
-Collons! –va exclamar lo Cebre, que era lo raier més
vell-. No mos mourem del riu. A les
fondes no s’hi va sinó a la nit. Qui tingo
brina que se la minjo i, qui no
en tingo que es mosssego una cama!
Aquella intervenció tan contundent del Cebre va
tallar d’arrel la discussió i la gent, ara l’un ara l’altre, van anar traient
lo minjar de l’estatge i van començar
a endrapar resignats.
-Sí, però –va dir al cap d’una estona lo xic de cal
Grasset-, si no anem a la fonda, a la nit anirem al cafè Royal.
-A la nit aneu allà on vulgueu, però ara hem de fer
arribar los rais a bon port.
Després de tota la tarda de navegar los tres rais de
tres trams van arribar a Lleida i los raiers els van estacar a l’enraiador que
hi havia sota un arrullador que
baixava de la Seu Vella. I, havent sopat, tant los vells com los joves van fer
cap al cafè Royal del carrer de Cavallers.
Los més joves es van enfilar a l’entresol que hi
havia, sempre al radere de les lligacames d’alguna de les ballarines. Los més vells
es van quedar a la planta baixa, on un mag anomenat Tòfol Recolons, ajudat per
la seva filla i ajudant, la bellíssima Neus, feien conjuntament jocs de mans i
putxinel·lis. L’amo, que ja els coneixia, els va servir personalment cafè i
cigarro i mentre se’l prenien van intentar descobrir les trampes dels
comediants.
Quan aquests van acabar la seva actuació, en Tòfol
se’ls va acostar i els va posar un problema.
-Aquí teniu –els va dir- una llista de numbros que obeeix a una lògica. A veure
quin de vatris és capaç de dir-me quin haurí
de ser lo numbro següent de la sèrie.
La llista era: 2, 10, 12, 17, 18, 19. Los raiers se
la van començar a mirar i a rumiar-hi. Lo Virot, que de jove haví estat al seminari, no parave d’acaronar-se la barba. Però
finalment no va ser capaç de trobar la solució al problema i, quan la va saber,
es va enfadar i tot.
-Això em passa per saber massa matemàtiques –es va
lamentar.
Va ser lo Cebre el qui aquesta vegada va trobar la
solució.
Quin era el numbro
proper de la sèrie que va dir lo Cebre?
El primer o primera que l’escrigui a la pestanya del
blog tindrà el premi d’un llibre.
Lo llibre de regal a qui trobi la resposta a l'enigma dels numbros seriats serà el llibre Els pobles perduts, gentilesa d'edicions Sidillà.
El 200, dos-cents.
ResponEliminaLa llista era: 2, 10, 12, 17, 18, 19. el dos, el deu, el dotze, el disset, el divuit, el dinou, i no apareix cap altre nùmero que comenci per la "D" fins arribar al dos-cents.
No tinc cap merit, fà poc temps que el vaig llegir en un blog en castellà. No he escoltat mai al Tòfol, ni he parlat amb el Cebre.
Molt ben trobat, Marcel, hehehe.