Quan jo anava a estudi (1955-1963) el català no
únicament havia estat eradicat a l’aula –on era estrictament, severament, i
si calia violentament prohibit-, sinó que subtilment s’anava fent recular i substituir al patí,
lloc que aleshores nosaltres anomenàvem, molt simptomàticament, “recreo”.
Un exemple clar del que dic és que de les cançons de
triar -com les que divendres a la nit ens va cantar l’Albert Jané a la
presentació del llibre Els jocs
retrobats (veg. notes anteriors)- ja només me’n va arribar un ressò llunyà
i imprecís, remot, amb la mateixa connotació de cosa vella, inservible, inútil
i empolsegada que devien tenir aleshores les antigues aïnes de raier que lo meu padrí guardava penjades i mortes
d’avorriment al trebol de ca la
Munda.
Si la memòria no em falla, les meues cançons de triar
van ser les tres següents i apreses per aquest ordre:
“Pito,
pito,
colorito,
donde vas,
tú tan
bonito,
por la
acera,
verdadera,
pim, pom,
fuera”.
“En un
rosal
havía una
rosa,
rosa por
rosa
la más hermosa
a quien ustedes escoja.”
“Ijo pa ijo
ajo pa ajo,
carabina escopetazo,
arriba è la fuente
corre,
bebe agua,
móntate en eze”.
Les dues primeres eren per a jocs d’empaitar: el “Rescate”, Trencar fils, la Meua… La
tercera la van portar alguns nois andalusos quan es feia el pantà (els Puga, els Salas, els Talavera, els Serrato...) L’he
transcrita en fonètica andalusa, tal com la vaig aprendre, tot i que he
d’advertir que no la recordo completa. Potser l’ Antoni Salas o el seu germà la
recordin. La févem sevir per a un joc
que no sé com es dive. Consistia primer
a pujar un xicot a cavall d’un altre i després a lluitar per a fer caure els
adversaris. En dies de fred i de prillons
a les orelles escaufava tant com
l’estufa.
Estimo molt aquestes cançons de triar perquè -subtilment o forçosament imposades- van ser
les meues cançons de triar. Però considero empobridor, manipulador,
inadmissible i aberrant que se m’amaguessin les pròpies de la terra on l’atzar
em féu néixer, de la mateixa manera que se’m va excloure i prohibir la llengua
dels meus padrins.
Per sort, mai res ni ningú no es mor del tot quan encara algú se'n recorda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada