Els enganyosos colors del feixisme

Avui m’hauria agradat parlar de l’agradable conversa que hem mantingut la Isabel i jo, a l’ombra d’una torre del quasi enrunat castell de Xixona, amb en Mauri Picó, l’avi savi que ens ha explicat la història del laboriós poble torroner i ens ha iniciat en el coneixement i els perillosíssims secrets dels torrons artesans a la pedra, intensament perfumats amb l’esperit de la llimona i de la canella.

 

També m’hauria agradat parlar de la sorprenent vitalitat de la llengua d’Ausias March, que, generació rere generació, i tot i les indubtables agressions a què ha estat i està sotmesa, va enterrant tots els seus ineptes botxins juntament amb els seus pessimistes enterradors.

Com si la gent d’aquesta terra hagués estat tocada per una estranya, abundant i evangèlica pluja de llengües de foc, comprovo amb esglai que els valencians entenen perfectament la llengua de Maragall i Espriu, i que els catalans entenem igualment la de March i Martorell, cosa que em meravella en gran manera i que només se m’acut d’atribuir-ho a alguna mena de fet miraculós, el motiu i el sentit profund dels quals se m’escapen.

 

També m’hauria agradat parlar de l’estranya sensació que produeix el fet de passar el dial de la ràdio del cotxe en el trajecte de Xixona a Dénia i comprovar que ja no hi ha cap –cap, ni tan sols local!- emissora que emeti en l’encara tan parlada llengua de March, de Martorell, de Roig, de Corella, d’Estellés, de Fuster... Algú s'imagina anar de Salamanca a Valladolid i no trobar-hi -enmig d'un fotimer d'emissores catalanes- cap emissora en castellà?

En arribar a l’hotel, ens hem trobat amb un matrimoni asturià amb qui hem conversat una estoneta. L’home, molt amable i educat, estava molt preocupat per la situació d’Espanya i Catalunya i, sobretot, pel fet que a les escoles de Catalunya es persegueixi i no s’ensenyi el castellà.

Hem provat de dir-li que això no era exacte ni tan sols cert, i el bon home certament escoltava, encara que es notava que la realitat viscuda a primera fila que nosaltres li exposàvem xocava frontalment amb els esquemes mentals ja rígidament consolidats que li han pacientment configurat els centenars o milers de notícies, opinions, judicis i mentides subministrats pels mitjans de comunicació (?) en què viu submergit. Algú es dedica a alçar murs insalvables entre la realitat que vivim cada dia i la realitat que perceben els nostres benvolguts compatriotes europeus de les Espanyes.

Però avui no era dia de parlar d’aquestes coses. Avui és un dia de dol a València i també un dia negre per a totes les persones demòcrates. El negre, certament, ja no és el color sota el qual s’amaga la bèstia feixista, sinó el color del futur que aquest monstre dia a dia ens prepara.

Els colors del feixisme avui a València es presenten sota la imatge tornassolada de la franja televisiva. Són els que ens hem trobat impàvidament instal·lats –sense ni tan sols una mica de música sacra- en posar el televisor allà on aquest matí encara hi havia el Canal9 retransmetent la seva pròpia execució ordenada pel botxí de torn o potser d’ofici (per descomptat que “legal i constitucional”. Només faltaria!)