Avui m’hauria agradat parlar
de l’agradable conversa que hem mantingut la Isabel i jo, a l’ombra d’una torre
del quasi enrunat castell de Xixona, amb en Mauri Picó, l’avi savi que ens ha
explicat la història del laboriós poble torroner i ens ha iniciat en el
coneixement i els perillosíssims secrets dels torrons artesans a la pedra, intensament perfumats
amb l’esperit de la llimona i de la canella.
També m’hauria agradat
parlar de la sorprenent vitalitat de la llengua d’Ausias March, que, generació
rere generació, i tot i les indubtables agressions a què ha estat i està
sotmesa, va enterrant tots els seus ineptes botxins juntament amb els seus pessimistes
enterradors.
Com si la gent d’aquesta
terra hagués estat tocada per una estranya, abundant i evangèlica pluja de
llengües de foc, comprovo amb esglai que els valencians entenen perfectament la
llengua de Maragall i Espriu, i que els catalans entenem igualment la de March
i Martorell, cosa que em meravella en gran manera i que només se m’acut d’atribuir-ho
a alguna mena de fet miraculós, el motiu i el sentit profund dels quals se m’escapen.
També m’hauria agradat
parlar de l’estranya sensació que produeix el fet de passar el dial de la ràdio
del cotxe en el trajecte de Xixona a Dénia i comprovar que ja no hi ha cap –cap,
ni tan sols local!- emissora que emeti en l’encara tan parlada llengua de March,
de Martorell, de Roig, de Corella, d’Estellés, de Fuster... Algú s'imagina anar de Salamanca a Valladolid i no trobar-hi -enmig d'un fotimer d'emissores catalanes- cap emissora en castellà?
En arribar a l’hotel, ens hem
trobat amb un matrimoni asturià amb qui hem conversat una estoneta. L’home, molt
amable i educat, estava molt preocupat per la
situació d’Espanya i Catalunya i, sobretot, pel fet que a les escoles de
Catalunya es persegueixi i no s’ensenyi el castellà.
Hem provat de dir-li que
això no era exacte ni tan sols cert, i el bon home certament escoltava, encara que
es notava que la realitat viscuda a primera fila que nosaltres li exposàvem xocava frontalment amb els
esquemes mentals ja rígidament consolidats que li han pacientment configurat els centenars o milers
de notícies, opinions, judicis i mentides subministrats pels mitjans de
comunicació (?) en què viu submergit. Algú es dedica a alçar murs insalvables entre la realitat que vivim cada dia i la realitat que perceben els nostres benvolguts compatriotes europeus de les Espanyes.
Però avui no era dia de
parlar d’aquestes coses. Avui és un dia de dol a València i també un dia negre
per a totes les persones demòcrates. El negre, certament, ja no és el color
sota el qual s’amaga la bèstia feixista, sinó el color del futur que aquest monstre
dia a dia ens prepara.
Els colors del feixisme avui
a València es presenten sota la imatge tornassolada de la franja televisiva. Són
els que ens hem trobat impàvidament instal·lats –sense ni tan sols una mica de
música sacra- en posar el televisor allà on aquest matí encara hi havia el
Canal9 retransmetent la seva pròpia execució ordenada pel botxí de torn o potser
d’ofici (per descomptat que “legal i constitucional”. Només faltaria!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada