dissabte, 16 de novembre de 2013

Passeig per la cultura de l'horror, la crueltat i la mort, 8


Els precedents de la plaça del Torín




Les condicions “atmosfèriques” per a crear una plaça de toros a Catalunya no podien ser pas més favorables. A Madrid regnava Ferran VII, gran aficionat als toros i amb interessos econòmics en aquell sector, tan productiu. I el comte era amic personal del rei, al qual acabava de dedicar un carrer de la ciutat: l’actual carrer Ferran.
                              
El primer ministre, “l’il·lustrat” Don Francisco Tadeo Calomarde, famós per la frase que presumptament dirigí a la Infanta Luisa Carlota: “Señora, manos blancas no ofenden”, i per haver reintroduït el tribunal de la Santíssima Inquisició, considerava també que els toros eren una "expressión cultural" de primer ordre. Tant que va fer tancar algunes universitats de la Península (la de Barcelona, no, que encara era a Cervera) i va reduir algunes assignatures de les que quedaren obertes. En contrapartida va potenciar i crear escoles de tauromàquia. Un avançat al seu temps, vaja. Ben segur que, amb el PP, també seria ministre.




Tan sols l’Ajuntament del Cap i Casal s’hi va oposar, amb unes paraules que esdevindrien profètiques: “El fruto amargo de funciones tan ricas en crueldad y de horror no puede ser otro que embotar la sensibilidad de la población, endurecer los corazones de todos y acostumbrar a la ignorante y dura muchedumbre a escenas de barbarie”. Però els ajuntaments, en èpoques dictatorials, solen tenir poc pes.

La construcció

Aviat es van buscar empresaris perquè compressin els terrenys adients, no gaire lluny de la ciutat. Aquests es van decidir pels horts d’en Bacardí i els del Marquès de la Quadra, situats entre la Barceloneta, el fort de Don Carles i la Ciutadella. A continuació es va posar fil a l’agulla per a construir el recinte. El comte d’Espanya era una persona enèrgica i impacient que exigia resultats immediats. Però van sorgir problemes on menys es podia imaginar.
 


Les ordenances militars no permetien que s’aixequés cap construcció que pogués ser un obstacle al foc rasant de l’artilleria del fort de Don Carles o de la Ciutadella que, com és sabut, “vetllaven” per la pau ciutadana. Això va alentir l’edificació de la plaça. Tant que, quan s’inaugurà, el Comte d’Espanya ja havia estat cessat de seu càrrec i empaitat pels carrers de la ciutat.

Finalment, però, la plaça es va poder dur a terme gràcies a l’astúcia dels seus promotors. Es va edificar amb obra fins a l’alçària permesa per les ordenances militars, i amb fusta tota la resta, fins a la cornisa. L’obra va costar “48.000 duros” i tenia una cabuda per a més de 12.000 persones. Es va inaugurar el 16 de juliol de 1834, l’endemà de la gran festa que se celebrà a Barcelona  per l’abolició de la Inquisició (que a l’estat espanyol, per obra i gràcia de “l’il·lustrat” Calomarde, es va perllongar cinc anys més de l’ordre d’anul·lació emesa pel papa Pius VIII, el 5 d’octubre de 1829).
 

El Torín va estar en actiu fins al 25 de juliol de l’any següent, 1835, en què es va produir la famosa crema dels convents. Aquell dia, la fusta de la part alta de la plaça es va convertir en teia i eina de revolució. Després la plaça fou “arrestada” durant sis anys, fins al 1841 en què es reprengueren les curses. L’”antiquíssima” (?) plaça d’Olot es va inaugurar l’any 1856.


Durant anys, a una certa distància del lloc on es construïa la plaça del Torín, al famós passeig de l’Esplanada, els barcelonins van haver de veure, esgarrifats, les tràgiques cerimònies que hi muntava el comte d’Espanya: la bandera negra hissada a la Ciutadella; les canonades anunciant les nombroses, arbitràries i monstruoses execucions; el sàdic i criminal protocol amb què les duia a terme (primer tallant la mà a les víctimes, després fent-les afusellar, a continuació fent penjar els cadàvers i moribunds mal rematats a les forques i, finalment, amenitzant la cerimònia amb música de la banda militar) (Veg. la meva obra El carrer dels Petons). 


El fons del decorat de tota aquella massacra el constituïen l’odiada Ciutadella, la futura plaça en construcció i, al fons de tot, el fort de Don Carles. Tota una estampa que devia quedar ben gravada a les retines dels nostres rebesavis. Tota una estampa que, ben segur, ha acabat afaiçonant aquest arquetip anti-taurí de què sempre ha fet gala la nostra capital.


La conclusió a què s’arriba, doncs, és que la introducció de les places de braus a Catalunya ni és “ancestral”, ni té cap origen remot  o desconegut. La primera plaça es va construir en una època molt concreta, la “dècada ominosa” i va arribar de la mà d’uns padrins ben significatius: el sanguinari comte d’Espanya, el pervertit Ferran VII i el ministre ”il·lustrat”, F. T. Calomarde. Ara, tot sembla indicar que el retorn de la "cultura" de la tauromàquia serà per la via de la democràcia postfranquista.


No sé què acabarà passant amb l’aprovació de la qualificació del  “arte de lidiar” com a “cultura en toda España”. Desconec quantes beques es donaran, quantes subvencions s’afegiran a les que ja es donen actualment, quantes escoles taurines es crearan, quants buròcrates i nous funcionaris es col·locaran, quantes places escolars i erasmus decidiran sacrificar... El que sí que em sembla clar és que reintroduir els toros a casa nostra en nom de la cultura seria, a més d’una estafa, un sarcasme històric. Com una mena de darrera facècia truculenta que ens enviés el macabre comte d’Espanya des de la tomba.


Ah! I pel que fa a la Casa de la Caritat, finalment va poder tirar endavant, créixer i millorar les seves instal·lacions, sense l’ajut de la clausurada plaça de toros: li va ser concedit el privilegi de conduir els morts al cementiri en cotxe, fet que li proporcionà uns ingressos considerables i suficients.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada