dimarts, 12 de novembre del 2013

Passeig per la cultura de l'horror, la crueltat i la mort, 4

Els "matatoros": "Más cornadas da el hambre".
 




Amb el temps, la tauromàquia es va anar transformant, es va anar convertint en aquest art, en aquesta cultura tan delicada i subtil que ara acaben d’aprovar ses senyories al Senat. 

Cap a les acaballes de l’Edat Mitjana  van aparèixer els anomenats “matatoros”, gent d’extracció social molt baixa –sovint esclaus (“Que en Castilla los esclavos/ hacen lo mismo con los toros bravos…”, deia Lope de Vega)- els quals ajudaven els matadors a cavall (sempre nobles) en la seva feina. 

Els qui no eren esclaus vivien de les feines de pagès i del que els sortia durant l’any. Matar toros, com matar porcs, era una feina més. Això feia que el seu grau de professionalitat fos més aviat escàs. En una descripció que es fa de la matança a l’Emperador Carles I d’Àustria en arribar a la Península l’any 1517, el cronista va escriure: 

“(Los mozos) persiguen a la fiera dándole tajos i cuchilladas… Cuando no tienen otra defensa, algunos se arrojan al suelo para evitar el derrote de la bestia… Los mozos le cortan los jarretes con la espada… Entonces le matan y le arrastran fuera…” 


Si tenim en compte, a més a més, que cada any morien diversos centenars d’aquests mossos(1) –els futurs toreros-, i que molts cavalls acabaven esbudellats, tot plegat devia semblar una mena de carnisseria dels horrors, d’una barroeria  i un primitivisme tribal absolutament allunyats de la sensibilitat i del classicisme mediterranis amb què alguns volen relacionar els orígens del toreig actual. 

Ja no cal dir que el valor d’aquests mossos podia ser compensat: de vegades se n’enduien una orella, de vegades dues i, de vegades, fins i tot la cua era per a ells… El toro quedava per als senyors, és clar. 

Aquella pobra gent –tal com fan avui dia alguns intel·lectuals i artistes en decadència que de cop i volta s’han aficionat a les curses- estaven disposats a fer el que calgués per tal de treure el ventre de pena. 
 
Tot i el que he dit, l’espectacle gaudí d’una acceptació progressiva. Primer a Castella i Navarra i, més endavant, a Andalusia. Al segle XVII, una festa de toros a Alcalà d'Henares podia deixar buida la ciutat de Madrid. I si els toros es feien a la “Plaza Mayor” d’aquella capital (inaugurada ja el 1619!), la ciutat s’aturava. 

El poeta Alarcón ho recull en un dels seus versos: “…en tal día (de toros) no hay otra cosa que hacer.” L’Imperi, efectivament, era fort. I l’or ensangonat que arribava d’Amèrica permetia aquest i molts altres lluxes a la noblesa i a la “hidalguía” de l’època.
Els poderosos -la monarquia i l’aristocràcia- aviat es van adonar de la capacitat de convocatòria que tenia aquell espectacle. I de la influència que aquest podia tenir sobre el pensament i les idees de la gent.

D’aquell nou ritual, el poder va decidir dir-ne "arte". En realitat, però, era un ritual que esdevenia metàfora. Metàfora de la llei del més fort, de l’astúcia i de la traïció com a justificació del mateix poder, i metàfora, per tant, del nou poder absolut. 

I en una situació de poder absolut, l’art és tot allò que el poder decideix dir-ne art.  No és estrany, doncs, que el poder –tot i l’oposició papal- fes braços i màniques per a difondre aquell "arte". Aquell art de matar tan incivilitzat i barroer.


Ara "las Cortes" i el "Senado" espanyols han decidit dir-ne no solament "arte", sinó també "cultura". I promoure-ho entre els joves, protegir-ho, subvencionar-ho...

(1) El doctor Cristóbal Pérez, en un discurs dirigit a Felip II sobre les curses, diu: “cada año mueren més de trescientos hombres en cuernos de toros, de edad juvenil fuerte (…) muy descuidados del daño que les viene, y por ventura los más (por ser gente ordinaria, llenos de vicios y pecados…)”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada