dimecres, 27 de novembre de 2013

El cavallet de cartró


 
Quan el va veure, aquell jubilat de seguida el va recordar. Estava molt ben conservat i reposava tranquil rere una gran vidriera. El jubilat feia molt i molt temps que l’havia vist per primera vegada.


De fet, no el veia d’ençà que era xic, quan a casa seua tenien una botiga de roba i de tant en tant els arribava un catàleg publicitari de la desapareguda casa Jorba, un catàleg il·lustrat que, en l’escassetat de papers de l’època, ells anomenaven la “Revista Jorba”.



Enmig de retrats de jerseis, pantalons, camises, abrics i bufandes, hi havia un apartat de joguines i, entre aquestes, un cavallet de cartró que tenia el cor robat a aquell nen de pocs anys que s’entretenia jugant a anar a garrameu entre retalls i peces de roba.



A aquell nen li agradava de jugar a cavalls i somiava que un dia en tindria un de cartró com el que sortia a la “Revista Jorba”.



Cada any el demanava als reis. Però en aquella època els reis s’estimaven més portar altres coses més pràctiques que ara el jubilat ja ni tan sols recorda, potser perquè sempre es recorda més allò que hauríem volgut tenir i no tenim que no pas les coses que posseïm i ens fan feliços.



Aquell jubilat no veia el cavallet de cartró d’ençà que era un infant, però de seguida el va reconèixer. Era allà, molt ben conservat, rere el vidre d’una vitrina del Museu del Joguet de Dénia (la Marina Alta). Un museu que repassa i recorda la magnífica activitat creadora de l’antiga vila de Dénia en el món de les joguines.


Després de fer uns tombs per la ciutat, aquella nit el jubilat va somiar que pujava al castell de Dénia muntat en un cavall blanc. En arribar a la torre més alta, enlluernat per la blavor intensa d’una mar neguitosa i escumejant, solcada per una infinitat de somriures de dentadura argentada, aquell cavall es va llançar a l’abisme. Un abisme ple de superbes palmeres, de blocs d’apartaments amb piscines de color de tinta, d’antenes de televisió i de grues abandonades enmig de parcel·les consumides pel fenàs i la crisi.


Però a la meitat del descens, aquell cavall blanc ja no era un simple cavall. S’havia convertit en un cavall amb ales blanques, en un mitològic Pegasso, que planejava per sobre de teulats i terrasses com una gavina gegant i amb les ales esteses sobrevolava les costes i els turons de Danyina amb un minyó a la gropa que jugava a balancejar-se, endavant i endarrere, com si cavalqués en un cavallet de cartró.




 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada