Quan el va veure, aquell
jubilat de seguida el va recordar. Estava molt ben conservat i reposava
tranquil rere una gran vidriera. El jubilat feia molt i molt temps que l’havia
vist per primera vegada.
De fet, no el veia d’ençà
que era xic, quan a casa seua tenien una botiga de roba i de tant en tant els
arribava un catàleg publicitari de la desapareguda casa Jorba, un catàleg il·lustrat
que, en l’escassetat de papers de l’època, ells anomenaven la “Revista Jorba”.
Enmig de retrats de jerseis,
pantalons, camises, abrics i bufandes, hi havia un apartat de joguines i, entre
aquestes, un cavallet de cartró que tenia el cor robat a aquell nen de pocs
anys que s’entretenia jugant a anar a garrameu entre retalls i peces de roba.
A aquell nen li agradava de
jugar a cavalls i somiava que un dia en tindria un de cartró com el que sortia a
la “Revista Jorba”.
Cada any el demanava als
reis. Però en aquella època els reis s’estimaven més portar altres coses més
pràctiques que ara el jubilat ja ni tan sols recorda, potser perquè sempre es
recorda més allò que hauríem volgut tenir i no tenim que no pas les coses que
posseïm i ens fan feliços.
Aquell jubilat no veia el
cavallet de cartró d’ençà que era un infant, però de seguida el va reconèixer.
Era allà, molt ben conservat, rere el vidre d’una vitrina del Museu del Joguet
de Dénia (la Marina Alta). Un museu que repassa i recorda la magnífica
activitat creadora de l’antiga vila de Dénia en el món de les joguines.
Després de fer uns tombs per
la ciutat, aquella nit el jubilat va somiar que pujava al castell de Dénia
muntat en un cavall blanc. En arribar a la torre més alta, enlluernat per la
blavor intensa d’una mar neguitosa i escumejant, solcada per una infinitat de
somriures de dentadura argentada, aquell cavall es va llançar a l’abisme. Un
abisme ple de superbes palmeres, de blocs d’apartaments amb piscines de color
de tinta, d’antenes de televisió i de grues abandonades enmig de parcel·les
consumides pel fenàs i la crisi.
Però a la meitat del descens,
aquell cavall blanc ja no era un simple cavall. S’havia convertit en un cavall
amb ales blanques, en un mitològic Pegasso, que planejava per sobre de teulats
i terrasses com una gavina gegant i amb les ales esteses sobrevolava les costes
i els turons de Danyina amb un minyó a la gropa que jugava a balancejar-se,
endavant i endarrere, com si cavalqués en un cavallet de cartró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada