diumenge, 29 de desembre del 2013

TRADICIONS





Durant una colla d’anys les tradicions van tenir mala premsa. El racionalisme les posava en qüestió i el totalitarisme les perseguia. La Rússia d’Stalin  va intentar d’arrencar-les totes de soca-rel. L’Espanya de Franco les va voler fossilitzar per la via dels “Coros y danzas” i de festes similars.

El filòsof i expert en teoria del coneixement, Karl Popper, però, considerava que l’existència d’una tradició era essencial per a l’aprenentatge i que “en última instància el mateix racionalisme està basat en la tradició: la tradició del pensament crític, de la lliure discussió, d’un llenguatge clar i senzill i de la llibertat política”.


Però què és una tradició? Segons Coromines, la paraula tradició ve de la forma llatina tradere que volia dir “fer a mans”, “lliurar”. I tradere provindria de la forma indoeuropea *do, que volia dir “generositat”, la qual precedida del prefix trans- significaria “fer a mans, lliurar, generosament”. És a dir, que els nostres avantpassats ens farien a mans generosament els seus coneixements i les seves experiències a través de les tradicions.


El dia 31 de desembre és un dia molt ric de tradicions en tota la nostra geografia. Tothom coneix i gairebé tothom practica la tradició dels dotze grans de raïm. Aquesta tradició, d’origen recent, ha fet molt de recorregut a casa nostra. Ve avalada per un desig de prosperitat, té un contingut familiar integrador i a més cobreix un cert buit en el nostre calendari de tradicions. Poca gent, per racionalista que sigui, s’atreveix avui a criticar-la obertament.

Però les tradicions d’aquest dia no s’acaben pas amb la dels dotze grans de raïm. La tradició de l’home dels nassos, per exemple, era ben viva i popular quan vivia al poble i suposo que encara ho deu ser; més d’una vegada havia pujat fins al Raval per veure si veia aquell nassut de 365 nàpies que volava per la meva imaginació.


Una altra tradició, avui perduda, era la de parar, de cara a la nit, una taula amb tovalles blanques, amb un pa, un ganivet, un got de vi, un d’aigua i dues candeles enceses per tal de facilitar la visita de les encantades. Aquella nit, una encantada visitava totes les cases del Pirineu amb una criatura riallera i coronada amb flors blanques, al braç dret, que representava la sort, i una altra de ploranera, al braç esquerre, que simbolitzava la desgràcia.


L’endemà al matí, el cap de casa llescava pa amb vi i el repartia entre tota la família tot felicitant-se l’any nou i desitjant-se sort i ventura en la feina i les collites. Aquell dia calia parar la taula com més bé millor a fi de poder comptar amb la benedicció de les encantades.

A part de la de Cap d’any, aquesta nit és també la de sant Silvestre (patró dels animals domèstics que no viuen engabiats: gossos, gats, etc.) i la de santa Coloma, advocada contra els óssos. Algunes ermites pirinenques dedicades a aquesta santa estan situades en llocs estratègics on els óssos hi eren molt nombrosos. Andorra, que havia estat un punt molt castigat per aquests animals, li va aixecar una ermita a fi de poder viure en pau a les Valls.


La nit de sant Silvestre era també nit de bruixes i de bruixots i hi ha moltes llegendes que s’hi relacionen. En contrapartida, a les esglésies es feien celebracions diverses. A la catedral de Barcelona, per exemple, la carassa de sota l’orgue tirava llaminadures i fruita seca i la de Santa Maria del Mar, castanyes. Sant Silvestre, d’altra banda, era l’advocat de la persistència en el treball i, quan algú començava una feina llarga, acabava una pregària amb aquest verset:

Sant Silvestre,
feina comencem,
acabada la vegem.

En una nit com la d’avui -segons Joan Amades-, les noies casadores de Nargó i les d’Organyà, havent sopat, feien cap als voltants del pont d’Espia, seguides del jovent de les dues poblacions i de molta més gent que s’hi congregava. En arribar al lloc acordat, les noies es desfeien el pentinat, deixant caure els cabells esquena avall, i començaven un ball rodó –que dissortadament em temo que es deu haver perdut- en què les cabelleres voleiaven a la llum de la lluna i de les teies d’una manera espectacular. La gent gran i la vella dels pobles respectius valorava molt aquesta dansa, que a part de la finalitat de cercar parella, tenia també la d’augurar bones collites. De fet, la gent considerava que com més saltessin i es divertissin aquelles fadrines, millor seria la collita de l’any que començava. Quan devia ser que es va perdre?


L’endemà, dia de Cap d’any, era el dia dels panissons. Armats amb un cistelló, les criatures del poble anaven –anàvem: jo encara recordo haver-hi anat- a casa dels padrins de bateig, que ja els esperaven amb les primeres mostres de la fruita seca que tenien penjada al trebol: raïms i panses, figues, alguna poma, de vegades fins i tot alguna magrana, nous, ametlles, orellanes...




Desitjo que aquest any 2014 sigui molt bo i alliberador per a tots els lectors i lectores d’aquest blog i, d’una manera especial, per aquest nostre dissortat país!



dissabte, 28 de desembre del 2013

El senyor de les mosques


Tots els països necessiten normes i reglaments per a poder conviure. Unes normes i uns reglaments que es vagin adaptant a l'evolució i a les necessitats de la gent que hi habita. 


Els països de tradició democràtica no solen petrificar ni mitificar les seves normes. I per això no els cal destruir-les cada dos per tres. Els ciutadans dels Estats Units poden modificar les constitucions del seus estats a cada elecció. Els suïssos a cada referèndum. Els britànics ni tan sols tenen constitució. Les seves normes són -segons proclamen- per a protegir els ciutadans dels abusos del poder i per a fer els ciutadans més feliços.


Els espanyols, en canvi, amb una tradició democràtica d'una feble intermitència, n'han hagut de patir -i de pagar- un fotimer: la de Cadis, 1812, la de 1837, la de 1845, la de 1856, la de 1869, la de 1873, la de 1876, la de 1931, la de 1978...  I totes han acabat a cops de sabre i amb sang més o menys abundant als carrers i a les cunetes. L'objectiu essencial de les seves normes és sempre mantenir la unitat d'Espanya.


El fanatisme amb què alguns s'aferren actualment a la sacrosanta constitució -més pròpia d'un fals convers que no pas d'un creient sincer- per a negar la consulta per la independència de Catalunya em recorda la novel·la amb què W. Golding va guanyar el nòbel de literatura ja fa uns quants anys.



En síntesi l'argument era el següent: Uns nens que se salven en un accident aeri van a parar a una illa deserta. Per a sobreviure necessiten organitzar-se i, per tant, unes normes. Ralph és un nen assenyat que vol crear unes normes perquè tothom pugui parlar i opinar. La paraula, per a ell, és la base de la convivència. Jack, el seu oponent, al principi ho accepta: "D'acord, tindrem unes normes i, quan algú no les complexi....!"


No triga gaire que el seny democratitzador del Ralph topa amb el caràcter dominant i violent d'en Jack que, excitat, proclama: "Al carall les normes! Som els més forts!" I tot seguit, ell i els seus seguidors fanatitzats es pinten la cara, s'embriaguen, retornen a l'estat salvatge. La paraula ja sobra i la democràcia també: "Ja és hora que la gent calli i que deixin que els més forts decidim..." I, una vegada instaurada la llei de la força, ja només els més forts sobreviuran, és clar.


És això el que realment cerquen els governants espanyols, negant la paraula al 80 % de ciutadans d'aquest país que afirmen, simplement, voler votar?


diumenge, 22 de desembre del 2013

BON NADAL!



BON NADAL!

                 
                                                                        

dimarts, 17 de desembre del 2013

Un altre esmorzar de Nargonautes del Sícoris

Esmorzar del dia 17-12-2013
Un altre esmorzar de Nargonautes del Sícoris per a la petita història:
De dreta a esquerra: lo Pepe de ca la Sisca, lo Francesc Solé de cal Manel, lo Barril, lo Jordi Capdevila, lo Joan Fàbrega Marot, l'Agustí de cal Capany, lo Pep de cal Dents, lo Ramon Marot, lo Josep Pujol de cal Climenç, i qui signa, lo Marcel de cal Tonís.
Perdoneu la imprecisió dels noms. Al pròxim esmorzar, dia 21-1-2014, haurem de fer la presentació i benvinguda dels nous!
Menú: bacallà a la llauna, ou ferrat, trumfos rostits, cafetons, perfumats i piscolabis.
Temes: el petit país i el gran, és clar. 
Al pas que va aquest grup, sorgeix una pregunta: ja hi cabrem?
Molt Bon Nadal!

diumenge, 15 de desembre del 2013

Premi de l'enigma


Primer de tot, motes gràcies a tots i a totes els qui hi heu participat i també a l'empresa Portet de la Pobla de Segur per la seva col·laboració en aquest premi.


Sento que hi hagi hagut problemes per a entrar al blog. Això ha fet que la majoria m'hàgiu enviat les vostres respostes a través del correu intern, de manera que jo m'hauré de fiar del rellotge del facebook i vosaltres us haureu de fiar del que jo us diré.

Com que hi ha hagut més d'un encertant, el premi de l'ampolla de ratafia se l'emporta el qui primer em va fer arribar la resposta correcta.

Aquest, si el rellotge del facebook no menteix, és el senyor Lluís Oliva Marot, que va enviar la seua resposta encertada el dia14-12-2013 a les 9 hores i 16 minuts. La meua més cordial enhorabona, Lluís! Les altres respostes encertades, que n'hi ha hagut, són totes posteriors. Demano, per tant, a l'amic Lluís que m'enviï la seua adreça perquè jo la pugui fer arribar a l'empresa que ens ha obsequiat amb aquest regal tan nadalenc.

La resposta correcta era fer-ho amb dues pesades, pel sistema de deixar dues copes a part i pesar-ne tres i tres. Si aquestes tres i tres pesaven igual, calia pesar-ne una i una. Si no, calia agafar les tres que pessesin menys i tornar a deixar-ne una a banda i pesar-ne una i una. En cas que pessesin igual era la que havíem deixat a part. Si no, era la que pesava menys.

Espero que us hi hàgiu divertit una mica.

Moltes gràcies tots i a totes. Confio que continuareu participant en aquest joc i passant-vos-ho bé.

I ara, per si algú no sap què és i com és la ratafia, una beguda molt apreciada pels raiers, us adjunto la informació que en dóna la casa Portet (que consti que ells no m'ho han demanat: ho faig per iniciativa meua, entre altres motius, perquè considero que tenim moltes coses bones a casa nostra que de vegades no valorem com cal).



La RATAFIA DELS RAIERS RESERVA 2013 és el licor fruit del nostre saber i la nostra experiència acumulada al llarg de 130 anys d’elaborar licors tradicionals. Un dels seus secrets és el fet d’incorporar holandes de vi envellides en bótes de roure al nostre celler des de fa més de 50 anys.

Per la seva elaboració s’han utilitzat macerat de nous verdes i nous moscades i destil·lats de 21 plantes aromàtiques i espècies i també de pell de taronja natural i amarga i de cafè.

El seu repòs durant un període de 21 llunes en la tranquil·litat de les bótes del nostre celler el fa un elixir molt rodó, extraordinàriament agradable i suau, tot i la seva graduació de 29% vol. d’alcohol.

Ens trobem davant de la mateixa fórmula i elaboració que van merèixer la distinció de la Medalla d’Or al prestigiós Concours Mondial Bruxelles 2011.


divendres, 13 de desembre del 2013

Sí, sí: l'enigma ja és aquí




Aquell vespre, quatre rais de tres trams van arribar plàcidament a l’enraiador que hi havia a  la vora del Segre, just a sota de la Seu Vella de Lleida. A cada rai hi anaven dos raiers. Dos eren de la Pobla, dos més de Pont de Claverol i els altres quatre de Nargó.



Els de Nargó portaven un saquetó amb un penjoll de cebes i unes cabeces d’alls, i un bacallà que havien anat dessalant mentre baixaven pel Segre, lligat al rai amb una corda d’espart. Els del Pont de Claverol portaven un sac de trumfos (patates) i un garrafó d’oli. I els de la Pobla portaven una bona ampolla de ratafia dels Raiers.


Es van ajuntar i van decidir preparar-se el sopar amb el que tenien. Van posar unes cebes en una cassola, les van cobrir d’aigua, i van posar l’atuell al foc. Al cap d’una mica hi van afegir un trumfo per cap, és a dir, vuit trumfos, convenientment trossejats. Quan l’aigua va arrencar el bull hi van afegir el bacallà tallat en buit bocins. Al cap d’una estona, quan l’aigua ja s’havia evaporat del tot i els trumfos ja es deixaven punxar, van treure la cassola del foc.


Després, es van repartir la teca (la ceba, els trumfos, que ja eren ben eixuts, i el tall de bacallà) en vuit plats. Tot seguit van posar una bona cullerada d’allioli a cada plat, van aixafar la vianda i van començar a endrapar amb aquella fam que només gastava la gent del rai.


Quan van acabar de sopar, els raiers de la Pobla els van voler convidar a fer un glop de ratafia, però com que no tenien copes van decidir arribar-se al cafè Royal. Allà l’amo els coneixia i ben segur que els en deixaria alguna. Ells, per a compensar-li les molèsties, acompanyarien la ratafia amb cafè i puro de la casa.


L’amo del local del carrer de Cavallers no hi va posar pas cap pega. Però en servir-los la Ratafia els va reptar a resoldre un enigma que els posaria en Tòfol Recolons, que era el mag oficial de la casa.

-Aquí teniu les vuit copes de ratafia. Totes semblen iguals, però una va plena d’una ratafia que no és dels Raiers i, per tant, encara que és del mateix color, no té tanta consistència. La copa de la ratafia falsa pesa un gram menys que les de l’autèntica.


>>Amb aquesta balança de dos plats heu d’esbrinar quina copa és la que conté la ratafia falsa. El qui ho faci amb menys pesades i m’expliqui correctament el procediment, tindrà el cafè i el puro pagats.

Les cròniques no expliquen qui va resoldre l’enigma.


Però el primer o primera que a partir d’aquest moment resolgui l’enigma d’avui, és a dir,  el qui ho faci amb menys pesades i expliqui correctament el procediment, rebrà la magnífica ampolla de ratafia dels Raiers amb què tan gentilment els ratafiaires Portet de la Pobla obsequien el lector o lectora afortunat d’aquest blog.

dijous, 12 de desembre del 2013

Els premis que hi haurà



Per si algú se n’oblidava -i per a animar-nos una mica-, aquest any es complirà el 25è aniversari de la primera baixada dels rais a Nargó.

Foto: Agustí Cubilà

Aquest blog s’ha bellugat i pensa celebrar-ho a l’engròs. El vehicle serà el joc dels enigmes raiers. Caldrà que estigueu molt atents perquè ja estan al caure.


Abans de festes –i per a celebrar-les com cal- el regal consistirà en una ampolla de litre de la millor ratafia del món, la dels Raiers, que serà enviada al guanyador o guanyadora per gentilesa de Ratafia dels Raiers, de la Pobla de Segur.


Més o menys després de festes, un segon enigma donarà accés a una subscripció per un any (quatre números) de la revista de llengua Llengua Nacional. La dotació del premi és gentilesa de la mateixa revista.


Més endavant, per gentilesa de Pagès Editors, es premiarà els encertants dels enigmes amb els llibres Històries de vetllador (on hi ha el conte de temàtica raiera “El darrer rai”) i El cançoner del rai.


Encara queda un premi sorpresa ja acordat del qual informaré més endavant, tan aviat com decidim amb els dotadors la manera com se sorteja.


Aneu fent punxa al llapis!

Tresors amagats







La vida moderna ens vol fer creure que ja no queden tresors amagats més enllà dels que es puguin trobar al fons d’uns grans magatzems, en un matí qualsevol de rebaixes, o a les diferents rifes i loteries que tan amablement se’ns ofereixen a cada pas.



Però no és pas així. De vegades, només de vegades, apareix un llibre com el que comentaré tot seguit que desmenteix aquesta suposició i posa de manifest que als llocs més impensats –incloent-hi els dels nostres voltants- és possible de trobar-hi autèntics tresors, colgats per una teranyina de pols barrejada amb un tel d’oblit.



Són tresors de records, d’idees, d’accions, de relacions personals, de trossets de memòria que evoquen vivències i trobades amb gent d’una determinada època i significació. Són tresors com els que ara ens posa a l’abast el volum La Memòria de l’Esteve Albert, editat per Josep Puig i Pla i prologat per Hilari Raguer i Suñer, de Voliana Edicions.


Aquest llibre, tant per l’interès i la qualitat dels seus continguts com per la manera com ens ha arribat –a través d’un recull de textos inèdits i quasi oblidats-, ens evoca certament els ressons literaris dels tresors amagats que hi havia en aquella literatura fantàstica dels nostres anys més joves.



Esteve Albert és un dels darrers grans “homenots” del nostre país. A cavall i, sobretot, per damunt de totes les fronteres i de totes les ideologies, va maldar per unir el seu sentiment humanista i universalista amb un profund amor a la seva terra.


La seva llarga estada en terres andorranes el va fer molt popular a Andorra i a l’Alt Urgell, de la mateixa manera que en aquells anys de foscor i silencis imposats també ho era en els cercles més conscienciats del país.

Nascut Dosrius (Maresme) el 1914, va morir a les Escaldes (Andorra), l’any 1995. Encara que sobretot va ser un home d’acció cultural i política, serà recordat també per haver creat i impulsat el pessebre vivent d’Engordany, el Retaule de Sant Ermengol o l’Arnaldeta de Caboet, entre moltes altres obres de teatre històric, de poesia i d’assaig.


En l’obra que comento se’ns hi presenten els seus records, inèdits fins ara, d’una colla de trobades amb personatges tan significatius de la nostra història com Serra i Moret, Carner, Carles Cardó, Millet i Maristany, Antoni Comas, Joan Peiró i Pau Casals.


El conjunt d’aquests articles constitueix un document importantíssim –magistralment prologat per Hilari Raguer- que bascula entre la memòria oral i la memòria històrica, sense pretensions historicistes o academicistes, però amb una palpable voluntat de transmetre els records i les vivències de l’autor amb la màxima fidelitat i riquesa de detalls.


Esteve Albert, alhora que reprodueix de memòria les converses i contactes que va mantenir amb els seus interlocutors, descriu les seues accions i ens mostra les seues actituds, ens va oferint també pinzellades dels seus propis neguits, de la seua agitada, singular i quixotesca experiència vital, de les seues contradiccions i fermeses, del seu tarannà irrepetible, de les enormes dificultats que passà aquell home socialment tan desemparat -a causa de la Dictadura- però sempre tan afable, tan lúcid, tan conscient i valent, per poder estimar i servir el país que l’havia vist néixer i que duia al cor: la nació catalana.

dissabte, 7 de desembre del 2013

La nit que Nargó va plorar




Mentre es va construir el pantà i va funcionar la fàbrica de ciment de Coll de Bura, el poble va ser ple de gent, l’escola atapeïda de canalla i els cafès abarrotats cada cap de setmana. Hi havia, a més, ball a la Societat (que aleshores es deia -"por imperativo legal"- Café España) i cine cada dissabte i cada diumenge, en aquest darrer cas, amb sessions de tarda i de nit. I l'equip de futbol, ja no cal dir-ho: gallejava per tota la comarca.





Quan tot allò s’acabà i amb les hortes de Segre ofegades, la vida a Nargó va començar a fer gust de fusta i olor de reïna, que eren el gust i l’olor del poble de tota la vida. Desapareguda l’activitat raiera, els camps de fusta (el de cal Benito –sota cal Tomasó- i el de cal Cunyat –a la Mata del Baró) van substituir els antics enraiadors de Segre i les serradores (la de cal Cunyat i la del Grifé) van mantenir l’alè vital del poble en forma de jornals durant un cert temps.

Foto: Agustí Cubilà
 La serradora de cal Cunyat era davant de casa, allà on avui hi ha un nou edifici de pisos o apartaments. Bàsicament la duien la família Aubet, l’Albertet, lo Pepe i lo Vicenç, però també daven feina a altra gent, com lo Josep de cal Tonillo o l’Antoni de Bosquet, en algunes èpoques. Durant molt de temps es van dedicar, entre altres activitats, a fer caixes per a taronges.

Foto: Mercè Solà Betriu

Alguns joves hi anaven a estones a muntar-ne les tapes per guanyar uns calerons. Cada peça constava de tres llistons units per dos parells de claus sense cabota. Després, de tant en tant, arribaven uns camions de València i se n’enduien unes càrregues de fusta que feien feredat. A mi em cridava molt l’atenció aquell català tan viu i expressiu que enraonaven aquells valencians, un català tan i tan semblant al que nosaltres parlàvem.



La serradora del Grifé era al tros de cal Ferrer que hi ha a la carretera, a la cruïlla de cal Not, baixant a mà dreta. Hi treballava força gent i es pot dir que els tocs de la sirena d’aquella serradora marcaven la vida del poble. Des de l’hora de llevar-se fins a la de plegar de certes feines, passant per la de dinar o sortir d’estudi.

Alguns anys, el ball de la festa major es va fer en un dels coberts que feien de magatzem de fusta de la serradora. Els vermuts i les mitges hores, aquells anys, es feien majoritàriament a cal Not i a cal Toà i el gelater Nazario de la Seu venia la seua mercaderia a davant de la Casa de l’Emili i de la Mercè. En aquell mateix cobert, algun any recordo que hi va haver cotxes de xoc, una atracció que a la canalla d’aleshores ens tornava literalment bojos.

Foto: Agustí Cubilà

Una nit tot allò se’n va anar en orris. Una xàldiga va córrer com una esperitada entre els taulons, va encendre els tafatans i les serradures, i la serradora va començar a cremar com un niu de pólvora. La gent hi va córrer amb galledes i tot el que tenia a mà, però les flames sortien per les finestres i per les obertures i una xera gegantina s’enlairava en la negror de la nit amb un braó incontenible.

Les espurnes i les xàldigues envoltaven l’edifici en flames com una aura de polsim daurat abans de fondre’s cel amunt. La nit de cop i volta s’il·luminà i tot el Pla de Nargó es va fer visible durant uns minuts. Al cap d’una mica, però, l’edifici s’ensorrà entre la flamarada i els pilans encesos com tees, i tot plegat es convertí en un munt de brases fumejants. La foscor, a poc a poc, va tornar a fer-se mestressa de l'espai i una tristor immensa s'apoderà dels cors de tothom.


Recordo que aquella nit vaig plorar i que molta altra gent, amb les cares plenes de mascares i solcades pels regalims de les llàgrimes, plorava també.

Sense l’antiga feina del rai (que havia arribat a donar vida a més de cinquanta famílies), sense la fàbrica del ciment, sense el pantà, sense les hortes i ara sense la serradora, quin poble resistiria tantes desgràcies seguides?