dissabte, 7 de desembre de 2013

La nit que Nargó va plorar




Mentre es va construir el pantà i va funcionar la fàbrica de ciment de Coll de Bura, el poble va ser ple de gent, l’escola atapeïda de canalla i els cafès abarrotats cada cap de setmana. Hi havia, a més, ball a la Societat (que aleshores es deia -"por imperativo legal"- Café España) i cine cada dissabte i cada diumenge, en aquest darrer cas, amb sessions de tarda i de nit. I l'equip de futbol, ja no cal dir-ho: gallejava per tota la comarca.





Quan tot allò s’acabà i amb les hortes de Segre ofegades, la vida a Nargó va començar a fer gust de fusta i olor de reïna, que eren el gust i l’olor del poble de tota la vida. Desapareguda l’activitat raiera, els camps de fusta (el de cal Benito –sota cal Tomasó- i el de cal Cunyat –a la Mata del Baró) van substituir els antics enraiadors de Segre i les serradores (la de cal Cunyat i la del Grifé) van mantenir l’alè vital del poble en forma de jornals durant un cert temps.

Foto: Agustí Cubilà
 La serradora de cal Cunyat era davant de casa, allà on avui hi ha un nou edifici de pisos o apartaments. Bàsicament la duien la família Aubet, l’Albertet, lo Pepe i lo Vicenç, però també daven feina a altra gent, com lo Josep de cal Tonillo o l’Antoni de Bosquet, en algunes èpoques. Durant molt de temps es van dedicar, entre altres activitats, a fer caixes per a taronges.

Foto: Mercè Solà Betriu

Alguns joves hi anaven a estones a muntar-ne les tapes per guanyar uns calerons. Cada peça constava de tres llistons units per dos parells de claus sense cabota. Després, de tant en tant, arribaven uns camions de València i se n’enduien unes càrregues de fusta que feien feredat. A mi em cridava molt l’atenció aquell català tan viu i expressiu que enraonaven aquells valencians, un català tan i tan semblant al que nosaltres parlàvem.



La serradora del Grifé era al tros de cal Ferrer que hi ha a la carretera, a la cruïlla de cal Not, baixant a mà dreta. Hi treballava força gent i es pot dir que els tocs de la sirena d’aquella serradora marcaven la vida del poble. Des de l’hora de llevar-se fins a la de plegar de certes feines, passant per la de dinar o sortir d’estudi.

Alguns anys, el ball de la festa major es va fer en un dels coberts que feien de magatzem de fusta de la serradora. Els vermuts i les mitges hores, aquells anys, es feien majoritàriament a cal Not i a cal Toà i el gelater Nazario de la Seu venia la seua mercaderia a davant de la Casa de l’Emili i de la Mercè. En aquell mateix cobert, algun any recordo que hi va haver cotxes de xoc, una atracció que a la canalla d’aleshores ens tornava literalment bojos.

Foto: Agustí Cubilà

Una nit tot allò se’n va anar en orris. Una xàldiga va córrer com una esperitada entre els taulons, va encendre els tafatans i les serradures, i la serradora va començar a cremar com un niu de pólvora. La gent hi va córrer amb galledes i tot el que tenia a mà, però les flames sortien per les finestres i per les obertures i una xera gegantina s’enlairava en la negror de la nit amb un braó incontenible.

Les espurnes i les xàldigues envoltaven l’edifici en flames com una aura de polsim daurat abans de fondre’s cel amunt. La nit de cop i volta s’il·luminà i tot el Pla de Nargó es va fer visible durant uns minuts. Al cap d’una mica, però, l’edifici s’ensorrà entre la flamarada i els pilans encesos com tees, i tot plegat es convertí en un munt de brases fumejants. La foscor, a poc a poc, va tornar a fer-se mestressa de l'espai i una tristor immensa s'apoderà dels cors de tothom.


Recordo que aquella nit vaig plorar i que molta altra gent, amb les cares plenes de mascares i solcades pels regalims de les llàgrimes, plorava també.

Sense l’antiga feina del rai (que havia arribat a donar vida a més de cinquanta famílies), sense la fàbrica del ciment, sense el pantà, sense les hortes i ara sense la serradora, quin poble resistiria tantes desgràcies seguides?





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada