Mentre es va construir el pantà i va funcionar la
fàbrica de ciment de Coll de Bura, el poble va ser ple de gent, l’escola
atapeïda de canalla i els cafès abarrotats cada cap de setmana. Hi havia, a
més, ball a la Societat (que aleshores es deia -"por imperativo legal"- Café España) i cine cada
dissabte i cada diumenge, en aquest darrer cas, amb sessions de tarda i de nit. I l'equip de futbol, ja no cal dir-ho: gallejava per tota la comarca.
Quan tot allò s’acabà i amb les hortes de Segre
ofegades, la vida a Nargó va començar a fer gust de fusta i olor de reïna, que
eren el gust i l’olor del poble de tota la vida. Desapareguda l’activitat
raiera, els camps de fusta (el de cal Benito –sota cal Tomasó- i el de cal
Cunyat –a la Mata del Baró) van substituir els antics enraiadors de Segre i les
serradores (la de cal Cunyat i la del Grifé) van mantenir l’alè vital del poble
en forma de jornals durant un cert temps.
La serradora de cal Cunyat era davant de casa, allà
on avui hi ha un nou edifici de pisos o apartaments. Bàsicament la duien la
família Aubet, l’Albertet, lo Pepe i lo Vicenç, però també daven feina a altra
gent, com lo Josep de cal Tonillo o l’Antoni de Bosquet, en algunes èpoques.
Durant molt de temps es van dedicar, entre altres activitats, a fer caixes per
a taronges.
Foto: Agustí Cubilà |
Alguns joves hi anaven a estones a muntar-ne les
tapes per guanyar uns calerons. Cada peça constava de tres llistons units per
dos parells de claus sense cabota. Després, de tant en tant, arribaven uns
camions de València i se n’enduien unes càrregues de fusta que feien feredat. A mi em
cridava molt l’atenció aquell català tan viu i expressiu que enraonaven aquells
valencians, un català tan i tan semblant al que nosaltres parlàvem.
La serradora del Grifé era al tros de cal Ferrer que
hi ha a la carretera, a la cruïlla de cal Not, baixant a mà dreta. Hi treballava
força gent i es pot dir que els tocs de la sirena d’aquella serradora marcaven
la vida del poble. Des de l’hora de llevar-se fins a la de plegar de certes
feines, passant per la de dinar o sortir d’estudi.
Alguns anys, el ball de la festa major es va fer en
un dels coberts que feien de magatzem de fusta de la serradora. Els vermuts i
les mitges hores, aquells anys, es feien majoritàriament a cal Not i a cal Toà
i el gelater Nazario de la Seu venia la seua mercaderia a davant de la Casa de
l’Emili i de la Mercè. En aquell mateix cobert, algun any recordo que hi va
haver cotxes de xoc, una atracció que a la canalla d’aleshores ens tornava
literalment bojos.
Foto: Agustí Cubilà |
Una nit tot allò se’n va anar en orris. Una xàldiga
va córrer com una esperitada entre els taulons, va encendre els tafatans i les serradures, i la serradora
va començar a cremar com un niu de pólvora. La gent hi va córrer amb galledes i
tot el que tenia a mà, però les flames sortien per les finestres i per les
obertures i una xera gegantina s’enlairava en la negror de la nit amb un braó incontenible.
Les espurnes i les xàldigues envoltaven l’edifici en flames com
una aura de polsim daurat abans de fondre’s cel amunt. La nit de cop i volta
s’il·luminà i tot el Pla de Nargó es va fer visible durant uns minuts. Al cap
d’una mica, però, l’edifici s’ensorrà entre la flamarada i els pilans encesos com tees, i tot plegat es convertí en un munt de brases fumejants. La foscor, a poc a poc, va tornar a fer-se mestressa de l'espai i una tristor immensa s'apoderà dels cors de tothom.
Recordo que aquella nit vaig plorar i que molta altra
gent, amb les cares plenes de mascares i solcades pels regalims de les llàgrimes,
plorava també.
Sense l’antiga feina del rai (que havia arribat a donar vida a més de cinquanta famílies), sense la fàbrica del
ciment, sense el pantà, sense les hortes i ara sense la serradora, quin poble
resistiria tantes desgràcies seguides?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada