Tots els països necessiten normes i reglaments per a poder conviure. Unes normes i uns reglaments que es vagin adaptant a l'evolució i a les necessitats de la gent que hi habita.
Els països de tradició democràtica no solen petrificar ni mitificar les seves normes. I per això no els cal destruir-les cada dos per tres. Els ciutadans dels Estats Units poden modificar les constitucions del seus estats a cada elecció. Els suïssos a cada referèndum. Els britànics ni tan sols tenen constitució. Les seves normes són -segons proclamen- per a protegir els ciutadans dels abusos del poder i per a fer els ciutadans més feliços.
Els espanyols, en canvi, amb una tradició democràtica d'una feble intermitència, n'han hagut de patir -i de pagar- un fotimer: la de Cadis, 1812, la de 1837, la de
1845, la
de 1856, la de 1869, la de 1873, la de 1876, la de 1931, la de 1978... I totes han acabat a cops de sabre i amb sang més o menys abundant als carrers i a les cunetes. L'objectiu essencial de les seves normes és sempre mantenir la unitat d'Espanya.
El fanatisme amb què alguns s'aferren actualment a la sacrosanta constitució -més pròpia d'un fals convers que no pas d'un creient sincer- per a negar la consulta per la independència de Catalunya em recorda la novel·la amb què W. Golding va guanyar el nòbel de literatura ja fa uns quants anys.
En síntesi l'argument era el següent: Uns nens que se salven en un accident aeri van a parar a una illa deserta. Per a sobreviure necessiten organitzar-se i, per tant, unes normes. Ralph és un nen assenyat que vol crear unes normes perquè tothom pugui parlar i opinar. La paraula, per a ell, és la base de la convivència. Jack, el seu oponent, al principi ho accepta: "D'acord, tindrem unes normes i, quan algú no les complexi....!"
No triga gaire que el seny democratitzador del Ralph topa amb el caràcter dominant i violent d'en Jack que, excitat, proclama: "Al carall les normes! Som els més forts!" I tot seguit, ell i els seus seguidors fanatitzats es pinten la cara, s'embriaguen, retornen a l'estat salvatge. La paraula ja sobra i la democràcia també: "Ja és hora que la gent calli i que deixin que els més forts decidim..." I, una vegada instaurada la llei de la força, ja només els més forts sobreviuran, és clar.
És això el que realment cerquen els governants espanyols, negant la paraula al 80 % de ciutadans d'aquest país que afirmen, simplement, voler votar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada