TRADICIONS

Durant una colla d’anys les tradicions van tenir mala premsa. El racionalisme les posava en qüestió i el totalitarisme les perseguia. La Rússia d’Stalin  va intentar d’arrencar-les totes de soca-rel. L’Espanya de Franco les va voler fossilitzar per la via dels “Coros y danzas” i de festes similars.

El filòsof i expert en teoria del coneixement, Karl Popper, però, considerava que l’existència d’una tradició era essencial per a l’aprenentatge i que “en última instància el mateix racionalisme està basat en la tradició: la tradició del pensament crític, de la lliure discussió, d’un llenguatge clar i senzill i de la llibertat política”.

Però què és una tradició? Segons Coromines, la paraula tradició ve de la forma llatina tradere que volia dir “fer a mans”, “lliurar”. I tradere provindria de la forma indoeuropea *do, que volia dir “generositat”, la qual precedida del prefix trans- significaria “fer a mans, lliurar, generosament”. És a dir, que els nostres avantpassats ens farien a mans generosament els seus coneixements i les seves experiències a través de les tradicions.

El dia 31 de desembre és un dia molt ric de tradicions en tota la nostra geografia. Tothom coneix i gairebé tothom practica la tradició dels dotze grans de raïm. Aquesta tradició, d’origen recent, ha fet molt de recorregut a casa nostra. Ve avalada per un desig de prosperitat, té un contingut familiar integrador i a més cobreix un cert buit en el nostre calendari de tradicions. Poca gent, per racionalista que sigui, s’atreveix avui a criticar-la obertament.

Però les tradicions d’aquest dia no s’acaben pas amb la dels dotze grans de raïm. La tradició de l’home dels nassos, per exemple, era ben viva i popular quan vivia al poble i suposo que encara ho deu ser; més d’una vegada havia pujat fins al Raval per veure si veia aquell nassut de 365 nàpies que volava per la meva imaginació.

Una altra tradició, avui perduda, era la de parar, de cara a la nit, una taula amb tovalles blanques, amb un pa, un ganivet, un got de vi, un d’aigua i dues candeles enceses per tal de facilitar la visita de les encantades. Aquella nit, una encantada visitava totes les cases del Pirineu amb una criatura riallera i coronada amb flors blanques, al braç dret, que representava la sort, i una altra de ploranera, al braç esquerre, que simbolitzava la desgràcia.

L’endemà al matí, el cap de casa llescava pa amb vi i el repartia entre tota la família tot felicitant-se l’any nou i desitjant-se sort i ventura en la feina i les collites. Aquell dia calia parar la taula com més bé millor a fi de poder comptar amb la benedicció de les encantades.

A part de la de Cap d’any, aquesta nit és també la de sant Silvestre (patró dels animals domèstics que no viuen engabiats: gossos, gats, etc.) i la de santa Coloma, advocada contra els óssos. Algunes ermites pirinenques dedicades a aquesta santa estan situades en llocs estratègics on els óssos hi eren molt nombrosos. Andorra, que havia estat un punt molt castigat per aquests animals, li va aixecar una ermita a fi de poder viure en pau a les Valls.

La nit de sant Silvestre era també nit de bruixes i de bruixots i hi ha moltes llegendes que s’hi relacionen. En contrapartida, a les esglésies es feien celebracions diverses. A la catedral de Barcelona, per exemple, la carassa de sota l’orgue tirava llaminadures i fruita seca i la de Santa Maria del Mar, castanyes. Sant Silvestre, d’altra banda, era l’advocat de la persistència en el treball i, quan algú començava una feina llarga, acabava una pregària amb aquest verset:

Sant Silvestre,

feina comencem,

acabada la vegem.

En una nit com la d’avui -segons Joan Amades-, les noies casadores de Nargó i les d’Organyà, havent sopat, feien cap als voltants del pont d’Espia, seguides del jovent de les dues poblacions i de molta més gent que s’hi congregava. En arribar al lloc acordat, les noies es desfeien el pentinat, deixant caure els cabells esquena avall, i començaven un ball rodó –que dissortadament em temo que es deu haver perdut- en què les cabelleres voleiaven a la llum de la lluna i de les teies d’una manera espectacular. La gent gran i la vella dels pobles respectius valorava molt aquesta dansa, que a part de la finalitat de cercar parella, tenia també la d’augurar bones collites. De fet, la gent considerava que com més saltessin i es divertissin aquelles fadrines, millor seria la collita de l’any que començava. Quan devia ser que es va perdre?

L’endemà, dia de Cap d’any, era el dia dels panissons. Armats amb un cistelló, les criatures del poble anaven –anàvem: jo encara recordo haver-hi anat- a casa dels padrins de bateig, que ja els esperaven amb les primeres mostres de la fruita seca que tenien penjada al trebol: raïms i panses, figues, alguna poma, de vegades fins i tot alguna magrana, nous, ametlles, orellanes...

Desitjo que aquest any 2014 sigui molt bo i alliberador per a tots els lectors i lectores d’aquest blog i, d’una manera especial, per aquest nostre dissortat país!