diumenge, 24 de gener del 2016

La llengua morta dels Atures


El científic Alexander von Humboldt, autor de l'obra De l'Orinoco a l'Amaçones, va ser el primer europeu que es va adonar de la riquesa i de la diversitat de les plantes i dels animals que vivien als tròpics. Era a la primeria del segle XIX.


Es va adonar també que aquesta diversitat era possible de fer-la extensiva al món de les llengües, les quals eren, segons ell, els únics monuments que, travessant el temps i l'espai, ens connectaven amb les primeres edats del món i amb l'essència dels pobles.



Germà de Wilhem von Humboldt, alguns dels seus punts de vista es feien ressò de les idees d'aquest genial lingüista, per qui cada llengua tenia una estructura interior que era el reflex de la visió del món de la gent que la parlava.
 


Quan va arribar a San Juan Nepomuceno de los Atures es va trobar que els indis Atures havien desparegut. Al poblat ja només hi quedaven unes quantes famílies de llengua guahiba i maco.
 


Tot el que quedava dels Atures -li van dir- eren les seves tombes en una cova del cap de la muntanya. "La sepultura de tota una nació destruïda" -li van especificar en guahibo. Després d'unes quantes hores de caminar i d'admirar la bellesa de les selves i de les illes boscoses de l'Orinoco, Alexander von Humboldt va localitzar una cova on va comptar prop de sis-cents esquelets embalsamats amb reïnes perfumades i pintats amb colors vermellosos.


Més endavant va arribar al poble veí de San José de Maypure. Era de nit. La solitud del lloc, només trencada pels xiscles dels ocells i el brogit dels salts d'aigua, el van impressionar. L'endemà va poder admirar les cabanes dels habitants del poblat. Eren netes, endreçades, ordenades... Res a veure amb les d'alguns missioners.


Al poble hi havia diverses espècies de lloros, amb plomatges virolats i lluents, que sobrevolaven les cabanes com els coloms a casa nostra. Un d'aquells dies, li van portar un lloro que parlava una llengua que ningú no entenia. Humboldt va preguntar en quina llengua parlava. "Parla la llengua dels Atures" -li van dir. 


Era la llengua dels cadàvers momificats a dintre de la cova. L'última vegada que va poder sentir-se la seva parla va sortir del bec d'aquell lloro. Massa tard, doncs, per a saber què li havia passat al seu poble, massa tard per a poder-lo conèixer i saber quina era la seva visió del món.


(Humboldt va travessar quatre vegades els Andes, va fer els primers dibuixos de les ruïnes Inques, va reconèixer i donar nom al corrent fred de les costes peruanes, etc. etc.)





dijous, 21 de gener del 2016

Mans netes


A mi, els polítics que es vanten de tenir les mans netes em produeixen una barreja d'inquietud i angúnia.


El dia 19 de maig de 1935 Adolf Hitler va inaugurar amb tota solemnitat el tram d'autopista Frankfurt del Main-Darmstad. 
Aquella inauguració posava fil a l'agulla en la inauguració de la xarxa d'autopistes que havia de connectar tot Alemanya, tal com ell mateix havia anunciat el dia 1 de maig de 1933. Aquella obra havia de portar pa i feina a molts dels aturats que hi havia. Eren dies de glòria.



El Führer, enmig d'una tempesta de pluja i pedra, va recórrer aquell tram dret al seu Mercedes descobert i saludant els milers i milers d'assistents (més de 100.000), amb el braç aixecat i la mà estirada durant tot el trajecte. Un gest lloable i sacrificat que va provocar el deliri dels seus seguidors.


El braç dret amb la mà estirada, lliure de qualsevol arma o de qualsevol mutilació per robatori, simbolitzava les bones intencions i l'honorabilitat (les mans netes) de qui feia aquella antiga salutació adoptada pels nazis i pels feixistes europeus.



Les masses i els mateixos treballadors estaven embadalits davant la gesta del Führer. El doctor Brössing, metge de l'obra, però, no ho devia veure tan clar. Ell tenia les fitxes dels treballadors que amb el seu esforç intensiu i titànic havien patit un trencament de les apòfesis espinoses en el límit entre el coll i el pit, que afectava la primera vèrtebra toràcica i la setena cervical, lesions que provocaven un dolor fortíssim i deixaven els treballadors a fora del mercat laboral. Segons Günter Grass, aquell metge en va elaborar un informe que mai no es va poder publicar.


A mi, els polítics que es vanten de tenir les mans netes em produeixen una barreja d'inquietud i angúnia. Ensenyen una mà, però amaguen l'altra. Hi ha el perill que acabin creient-se singulars, salvadors de les seves pàtries i acabin enganyant la bona gent. 


El problema no és de les persones, sinó dels sistemes que les fan possibles. De moment no es veu ningú a l'horitzó disposat a canviar-los.




dilluns, 18 de gener del 2016

Destruir


Els monuments són el resultat d'un esforç col·lectiu que d'una manera o una altra assenyalen fites de la nostra història. Ens indignem quan algú els destrossa. 
 Ens exasperem quan veiem que s'ensorren en les profunditats de l'oblit enmig de la indiferència de molts.



Les llengües també són el resultat d'un esforç col·lectiu que assenyalen i emmarquen d'una manera precisa les fites del pensament humà i ens parlen del tarannà de les persones que les parlen. Però gairebé ningú o molt poca gent s'indigna o s'exaspera davant la seva desaparició forçada, imposada.


Les llengües -deia Saussure- no es moren: les maten. Aquí teniu el cas de les fronteres aixecades pel PP i el PSOE entre les televisions en català i el País Valencià i les Illes.


Ser savi (mandgir-djaru), en la llengua australiana jaru, és tenir orelles. Ser ruc és no tenir-ne. No saber escoltar equival a ser un ase. Rere aquesta expressió s'hi amaga tota una concepció del món i de la vida.


En català, que és una llengua molt més visual, ser llest és tenir vista, però si som intuïtius és que tenim nas, encara que si tenim nassos és que som decidits. I si ho som d'una manera descarada és que tenim barra. I si a més ho fem d'una manera poc educada és que tenim molta llengua. Parar l'orella vol dir escoltar, i tenir-ne, captar la música amb sensibilitat. Caldrà tenir... el que sigui per mantenir la llengua viva i les capelles del Pirineu dretes.



dilluns, 4 de gener del 2016

Cap d’any



Passem Cap d’any a Nargó, netejant una estona olivers i cremant la brossa. Fa un dia gris, una mica humitejat per la boira, excel·lent per a cremar sense risc de provocar un incendi. A mig matí ens visita un vol d’ocellots grandiosos. Potser són milans negres. Els corbs, espaordits, s’arreceren arran de les capçanes dels roures. Planegen un parell de vegades sobre els nostres caps amb les seves ales grandioses i toquen el dos.


A mi m’agrada de netejar olivers i em sento privilegiat de poder fer-ho. Deu ser pel contacte amb la natura que el fet comporta. Carl Marx deia que l’home, a causa del capitalisme, s’havia allunyat –ell deia alienat- de la natura i de si mateix. I em sembla que en això, com en moltes altres coses, encara que no en totes com pretenien alguns marxistes, Marx tenia raó.


Potser el que fa que m’ho passi bé netejant olivers és aquesta sensació de continuïtat que comporta el fet de dur a terme una feina que ja feien els meus padrins i qui sap quants avantpassats abans d’ells. O potser la bellesa de veure un oliver alliberat de les punxes, de les rames i de les branques d’una multitud d’argelagues, bardisses, cirers de pastor, tapaculs i altres plantes parasitàries. Quin goig no fa veure un oliver alliberat d’uns veïns agressius i insuportables que des de temps immemorials l’oprimien, l’asfixiaven, li xuclaven les arrels i el reduïen  a ser un espectre del que havia estat! Quin goig veure com les rames se li tornen a elevar verdes i blanques cap al cel, com estendards de llibertat!


Jo em penso que l’oliver no es conrea únicament per l’oli que se’n treu. Al Solà i a la Serra hi ha feixes amb un sol oliver sostingudes per unes parets de pedra seca altíssimes i molt ben fetes, bellíssimes. Més d’una vegada m’he aturat a contemplar-les. No sé que per cap altre arbre s’hagi fet a Nargó unes parets semblants. Ara, aquí on treballem, en comencen a sortir algunes de més modestes de sota el fenàs i els matolls. Pla deia que cap arbre no guanyava l'oliver en noblesa i encant. “Només la fascinació d'aquest arbre pot explicar els milions i milions d'hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres”.


Per Pla, la màgia dels olivers o oliveres consistia en la manera meravellosa com aquests arbres saben capturar la llum i el silenci “semblen recollir la llum i aturar-la en el seu aire, sempre em semblà també fascinadora la capacitat que tenen per a atreure el silenci i fondre’s en la seva música vaga. Es produeix, en ells, un ambient de secret inviolat i, de tots els boscos que jo conec, l’olivera produeix el bosc més enigmàtic, callat i recollit. Sembla que tanta claror hauria d’ésser inconciliable amb tant de silenci. En la realitat, però, la fusió és completa”.


Però malgrat aquest silenci, els olivers també parlen, encara que no tothom sigui capaç de sentir-los i molt menys d'escoltar-los. Em vénen a la memòria els versos de Pons i Gallarza, de L’olivera mallorquina:

Conta'm, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d'enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n'he perdut sols l'esperança.
Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l'embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verda i blanca
com cabellera d'àngel t'emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l'arrabassada estella.
(...)
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d'eternitat serena,
jo et sento grat de l'hora
que m'has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m'has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n'ix que ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.