dilluns, 4 de gener de 2016

Cap d’any



Passem Cap d’any a Nargó, netejant una estona olivers i cremant la brossa. Fa un dia gris, una mica humitejat per la boira, excel·lent per a cremar sense risc de provocar un incendi. A mig matí ens visita un vol d’ocellots grandiosos. Potser són milans negres. Els corbs, espaordits, s’arreceren arran de les capçanes dels roures. Planegen un parell de vegades sobre els nostres caps amb les seves ales grandioses i toquen el dos.


A mi m’agrada de netejar olivers i em sento privilegiat de poder fer-ho. Deu ser pel contacte amb la natura que el fet comporta. Carl Marx deia que l’home, a causa del capitalisme, s’havia allunyat –ell deia alienat- de la natura i de si mateix. I em sembla que en això, com en moltes altres coses, encara que no en totes com pretenien alguns marxistes, Marx tenia raó.


Potser el que fa que m’ho passi bé netejant olivers és aquesta sensació de continuïtat que comporta el fet de dur a terme una feina que ja feien els meus padrins i qui sap quants avantpassats abans d’ells. O potser la bellesa de veure un oliver alliberat de les punxes, de les rames i de les branques d’una multitud d’argelagues, bardisses, cirers de pastor, tapaculs i altres plantes parasitàries. Quin goig no fa veure un oliver alliberat d’uns veïns agressius i insuportables que des de temps immemorials l’oprimien, l’asfixiaven, li xuclaven les arrels i el reduïen  a ser un espectre del que havia estat! Quin goig veure com les rames se li tornen a elevar verdes i blanques cap al cel, com estendards de llibertat!


Jo em penso que l’oliver no es conrea únicament per l’oli que se’n treu. Al Solà i a la Serra hi ha feixes amb un sol oliver sostingudes per unes parets de pedra seca altíssimes i molt ben fetes, bellíssimes. Més d’una vegada m’he aturat a contemplar-les. No sé que per cap altre arbre s’hagi fet a Nargó unes parets semblants. Ara, aquí on treballem, en comencen a sortir algunes de més modestes de sota el fenàs i els matolls. Pla deia que cap arbre no guanyava l'oliver en noblesa i encant. “Només la fascinació d'aquest arbre pot explicar els milions i milions d'hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres”.


Per Pla, la màgia dels olivers o oliveres consistia en la manera meravellosa com aquests arbres saben capturar la llum i el silenci “semblen recollir la llum i aturar-la en el seu aire, sempre em semblà també fascinadora la capacitat que tenen per a atreure el silenci i fondre’s en la seva música vaga. Es produeix, en ells, un ambient de secret inviolat i, de tots els boscos que jo conec, l’olivera produeix el bosc més enigmàtic, callat i recollit. Sembla que tanta claror hauria d’ésser inconciliable amb tant de silenci. En la realitat, però, la fusió és completa”.


Però malgrat aquest silenci, els olivers també parlen, encara que no tothom sigui capaç de sentir-los i molt menys d'escoltar-los. Em vénen a la memòria els versos de Pons i Gallarza, de L’olivera mallorquina:

Conta'm, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d'enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n'he perdut sols l'esperança.
Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l'embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verda i blanca
com cabellera d'àngel t'emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l'arrabassada estella.
(...)
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d'eternitat serena,
jo et sento grat de l'hora
que m'has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m'has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n'ix que ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.


 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada