8.- Convent de Sant Agustí Vell i Esplanada
- —Parlem del convent- caserna. Història.
_L'Esplanada. Memòria i text.- «Un cop saludades les amistats del meu pare, solíem fer un tomb pel passeig de l’Esplanada. Al meu germà i a mi aquell lloc ens tenia el cor robat. Aquell passeig i el de la Rambla eren els únics que tenien arbres de la ciutat. El de l’Esplanada anava des del Jardí del General fins una mica més amunt del carrer del Petons, gairebé a tocar del baluard del Portal Nou. El pare ens explicava que aquell passeig ocupava l’espai buit que havien deixat els enderrocs que es van ocasionar per construir la Ciutadella, després de l’ocupació de la ciutat l’any 1714.
Set vials el travessaven de cap a cap. Aquests vials els emmarcaven vuit fileres d’arbres que, al bon temps, tenien un fullam tan esponerós que les branques dels arbres d’una filera s’entrellaçaven amb les dels costats formant set bulevards recoberts per una verdor festiva i frescal.
Els raigs del sol que es filtraven entre les fulles dauraven l’atmosfera d’aquell envelat vegetal com si fossin llances de vidres tornassolats caigudes del cel. La xiscladissa dels ocells, la majoria ocells exòtics procedents del Jardí del General i vinguts de les Amèriques, em provocava una sensació d’encanteri i de llunyania que em recordava les històries tropicals que de vegades contaven alguns mariners.
Un d’aquells diumenges, però, la fira de Bellcaire no hi era. Havia estat suspesa provisionalment per les noves autoritats del país. Al lloc de la fira, aquell dia hi havia una llarga forca, formada per una biga horitzontal, situada a uns dos metres i mig de terra, que s’aguantava sobre uns puntals a cada cap. Al llarg de la biga hi havia una rastellera de cadàvers penjats, espellifats i tot ensangonats. En vaig comptar tretze. Aquella exposició pública de cadàvers em va fer estremir. Fins aleshores no havia vist mai cap mort i molt menys uns morts com aquells, amb orificis de bales per tot el cos, amb la sang que els regalimava i xopava la roba, amb la femta de la por al moment final que els empastifava els calçons, i amb diverses mutilacions, sobretot a les mans, moltes de les quals els havien estat tallades. Aquella imatge tan esgarrifosa se’m va quedar gravada a la retina i durant unes quantes nits em revenia i em costava molt d’adormir-me.
Potser el fet que el pare, tal com era el costum, ens agafés al meu germà i a mi de la mà i ens fes acostar a aquell escenari tan macabre, va acabar de gravar a la meva retina aquella visió tan espantosa amb més força.»
(Els fragments entre cometes procedeixen de la novel·la La veritable història del llibreter assassí de Barcelona. Ed. 1984).
