dimarts, 9 de juliol del 2013

dimecres, 3 de juliol del 2013

Una dona del terròs

Novel·la rural


Roser Guix,
Una dona del terròs,
Pagès editors,
Lleida, 2013

         La vida de la Rita ―des de quan ve al món, cap a la primeria del segle xx, fins que s’acosta a la norantena― és el fil conductor de la novel·la Una dona del terròs, que acaba de publicar Roser Guix (Canalda, Odèn, 1963), resident a Nuncarga (Peramola). L’autora la divideix en tretze capítols, cadascun a partir d’un moment important de la vida de la protagonista així que es va fent gran, mentre que l’acció té lloc a la vall de Lavansa, un paratge d’una bellesa paisatgística que tot sovint transporta al text, però aleshores també d’una duresa ambiental per a viure-hi ―cases sense aigua, llum amb teia, camins de bast― que només van saber del tot tots aquells que la van patir.

         Roser Guix, que coneix prou bé la vida de la pagesia perquè s’hi ha fet i hi ha participat, ha begut de la memòria de la gent que anteriorment l’ha precedit, sobretot de la memòria de la seva àvia paterna, i ha bastit una narració, en part real i en part novel·lada, que convida a continuar la lectura des del primer tast que se’n fa.

         Rita, la protagonista de la novel·la, òrfena de pare i mare quan tot just és canalla, ben aviat s’ha d’encarar al món dels adults en què viu, cosa que fa que comenci de ser dona quan, per l’edat, encara hauria hagut de jugar amb nines. Així, a setze anys, la casen més que no es casa, talment com tantes i tantes noies de la ruralia pirinenca en aquell temps. Un matrimoni que una de les primeres coses que li ensenya és a fer algun caleró d’amagatotis de l’home i a estalviar-lo fos com fos, perquè en la societat muntanyenca d’aquells dies qui tenia la bossa i l’administrava era l’home, el mascle. Des d’aleshores, «arraconar diners», escriu l’autora, fou un pensament que la Rita ja no es trauria mai més del cap. Tanmateix, això també l’ajudarà a enfortir la seva personalitat i farà, després d’anys de conviència, que la Rita arribi a estimar el seu home gairebé amb tendresa, perquè s’adonarà que els necessita, a ella i als fills, com res més al món.


         Roser Guix, amb Una dona del terròs, allò que pretén, i se’n surt, és cantar l’aportació que ha fet la dona en la vida de la nostra muntanya. Una aportació, si més no fins avui, que no ha estat ni prou estudiada ni prou valorada. A pagès, qui més poc hi ha dormit, sobretot si les coses no hi acabaven d’anar bé, és la mestressa de casa. Una mestressa de casa que a part d’exigir-se-li la continuïtat de la nissaga familiar, i de veure-la de mal ull en més d’un cas si per desgràcia no era fèrtil, havia d’estar per la roba i el calçat de l’home i les criatures, i havia d’estar pel plat diari a taula i la teca del rebost, i havia d’estar per l’aviram i els porcs del corral, i havia d’estar pel conreu dels horts... I això, sempre en un estat d’obediència a la voluntat del marit, tant si ell es llevava de bon humor com si no s’hi llevava. Una obediència que dictava l’estatus social de l’època, però una obediència que no empetitia la personalitat de cadascuna d’aquelles sacrificades dones, totes amb un pensament profund encastat al cap: tirar endavant la família i brindar-li un futur més fàcil.

         Un pensament que quan agafa més cos al cap de la Rita és quan esclata la Guerra del 36, amb part de la família reclutada i part emboscada, amb escorcolls a casa per part de les forces republicanes i l’ai al cor del matí al vespre. I és quan els torna a tenir tots a casa que percep que aquells moments de retrobada no tenen preu, perquè eren ells, concretament aquelles persones ―la família, la seva família― el motiu per a lluitar a favor del demà malgrat tot, per a continuar tirant endavant malgrat tot. Tirar endavant en una postguerra en què l’autoritat dels guanyadors tampoc no era l’ordre ni era el bé, com de primer s’havia pensat, sinó prepotència i superioritat davant dels perdedors de la guerra. 



         En definitiva, Roser Guix ens transporta, des de les pàgines d’Una dona del terròs ―la seva primera i bona novel·la―, al coneixement d’una vida femenina que la immensa majoria de gent d’avui dia ni tan sols sap que va existir. I un retret a Pagès editors, que no ha sabut tractar Una dona del terròs com es mereix: hauria d’haver estat molt més ben corregida que no ho és. L’autora li ho hauria agraït..., i els lectors també.
           
                                                                                                                           Josep Espunyes





dilluns, 1 de juliol del 2013

La Barcelona de paper: un puzle massa incomplet



La revista Barcelona Metròpolis, num. 86, tardor de 2012, publica un dossier titulat “La ciutat novel·lada” en què es proposa de superar la rivalitat històrica que hauria viciat el debat sobre la gran novel·la de Barcelona, basada en la discussió de quina ha estat la llengua que ha fornit el millor material literari (el català o el castellà) sobre la capital catalana.


La idea és bona i hi han participat amb els seus articles escriptors i crítics literaris com Ignacio Martínez de Pisón, Najat El Hachmi, Cristina Cerezales Laforet, Jordi Puntí, Javier Pérez Andújar i Sergi Dòria. Dic que la idea és bona perquè al conjunt dels articles s’hi estableixen un seguit de relacions i paral·lelismes que poden estimular la necessitat d’acostar-se a unes obres que de vegades no han estat llegides o bé s’han llegit amb uns ulls poc atents a la literatura que s’escrivia en “l’altra llengua” del context urbà.


Així, alguns podran descobrir l’existència de la “Barcelona fosca dels vençuts” que ens presenta Joan Sales a la continuació d’Incerta Glòria, El vent de la nit. Uns altres podran comprovar les connexions entre Nada, de Carmen Laforet i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. O els punts de contacte entre Nada i Jo confesso, de Jaume Cabré. O també les ressonàncies literàries que bateguen sota l’obra de Juan Marsé. Sense oblidar els múltiples rostres de Barcelona que es reflecteixen en el mirall Stendhalià de l’obra d’Eduardo Mendoza, ni els referents literaris en català i en castellà que serveixen per a crear la singular atmosfera barcelonina de La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón.


La idea és bona i hauria de significar una proposta de lectura estimulant per a aquests dies de descans que el període estiuenc sol comportar. Tot i això, aquesta ciutat de paper que se’ns presenta sota l’empara del municipi barceloní no deixa de ser, com ja és costum, un puzle incomplet i amb un predomini dels tòpics més tradicionals i escolàstics, amb una ignorància i uns oblits de moltes propostes (Capmany, Vázquez Montalbán, Sagarra, Pedrolo, etc.) que a mi se’m fan difícils de comprendre.


Justament, mentre rellegia la publicació que comento, es va complir l’aniversari de la mort d’aquest gran oblidat que és Manuel de Pedrolo. Vaig posar la televisió per veure si en deien res en un dels pocs programes literaris que s’hi emet. De Pedrolo no se’n deia res. En canvi –i per sort!- feien un programa dedicat a Manuel Vázquez Montalbán, de qui enguany es compliran deu anys de la seva desaparició.

Tant Pedrolo com Vázquez defensaven una societat més justa i sense classes. Però les classes avui no solament existeixen, sinó que gaudeixen d’una boníssima salut. I no únicament com a expressió d’unes determinades diferències socials, sinó el que encara és més greu: com a referent mental de les escales de valors d’alguns crítics i responsables mediàtics.