dilluns, 1 de juliol de 2013

La Barcelona de paper: un puzle massa incomplet



La revista Barcelona Metròpolis, num. 86, tardor de 2012, publica un dossier titulat “La ciutat novel·lada” en què es proposa de superar la rivalitat històrica que hauria viciat el debat sobre la gran novel·la de Barcelona, basada en la discussió de quina ha estat la llengua que ha fornit el millor material literari (el català o el castellà) sobre la capital catalana.


La idea és bona i hi han participat amb els seus articles escriptors i crítics literaris com Ignacio Martínez de Pisón, Najat El Hachmi, Cristina Cerezales Laforet, Jordi Puntí, Javier Pérez Andújar i Sergi Dòria. Dic que la idea és bona perquè al conjunt dels articles s’hi estableixen un seguit de relacions i paral·lelismes que poden estimular la necessitat d’acostar-se a unes obres que de vegades no han estat llegides o bé s’han llegit amb uns ulls poc atents a la literatura que s’escrivia en “l’altra llengua” del context urbà.


Així, alguns podran descobrir l’existència de la “Barcelona fosca dels vençuts” que ens presenta Joan Sales a la continuació d’Incerta Glòria, El vent de la nit. Uns altres podran comprovar les connexions entre Nada, de Carmen Laforet i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. O els punts de contacte entre Nada i Jo confesso, de Jaume Cabré. O també les ressonàncies literàries que bateguen sota l’obra de Juan Marsé. Sense oblidar els múltiples rostres de Barcelona que es reflecteixen en el mirall Stendhalià de l’obra d’Eduardo Mendoza, ni els referents literaris en català i en castellà que serveixen per a crear la singular atmosfera barcelonina de La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón.


La idea és bona i hauria de significar una proposta de lectura estimulant per a aquests dies de descans que el període estiuenc sol comportar. Tot i això, aquesta ciutat de paper que se’ns presenta sota l’empara del municipi barceloní no deixa de ser, com ja és costum, un puzle incomplet i amb un predomini dels tòpics més tradicionals i escolàstics, amb una ignorància i uns oblits de moltes propostes (Capmany, Vázquez Montalbán, Sagarra, Pedrolo, etc.) que a mi se’m fan difícils de comprendre.


Justament, mentre rellegia la publicació que comento, es va complir l’aniversari de la mort d’aquest gran oblidat que és Manuel de Pedrolo. Vaig posar la televisió per veure si en deien res en un dels pocs programes literaris que s’hi emet. De Pedrolo no se’n deia res. En canvi –i per sort!- feien un programa dedicat a Manuel Vázquez Montalbán, de qui enguany es compliran deu anys de la seva desaparició.

Tant Pedrolo com Vázquez defensaven una societat més justa i sense classes. Però les classes avui no solament existeixen, sinó que gaudeixen d’una boníssima salut. I no únicament com a expressió d’unes determinades diferències socials, sinó el que encara és més greu: com a referent mental de les escales de valors d’alguns crítics i responsables mediàtics.

 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada